Crònica d'una crisi permanent

Teníem prohibit plorar davant dels refugiats, nosaltres només érem testimonis de la seua situació extrema i per respecte no podíem desmuntar-nos emocionalment davant d’ells.” La Sara Montesinos va marxar de voluntària per tres setmanes el gener del 2016 cap a Grècia i s’hi va quedar un any: “Quan vaig marxar tenia por de no ser capaç d’aguantar-ho, de trobar-me enmig d’una situació que em superés fins al punt de no poder-ho suportar.” La Sara és periodista i juntament amb el Samuel Nacar signen el llibre Petjades d’aigua i sal, “un testimoni humà que deixés constància de com és l’experiència dels voluntaris als camps des d’un punt de vista molt humà. S’han publicat cròniques periodístiques molt bones i nombrosos estudis sociològics que intenten explicar i entendre aquesta crisi humanitària, nosaltres només volíem deixar un testimoni del dia a dia als camps de refugiats”.

Nacar treballa com a fotoperiodista i ha publicat les seues imatges a mitjans tan diversos com El País, Al-Jazeera o La Directa: “Malauradament, avui en dia cobrir la crisi dels refugiats com a periodista és una mescla entre un luxe i un hobby, pràcticament és impossible cobrir les pròpies despeses. El que ara mateix compta, però, és poder explicar el que està passant, sobretot quan ha deixat de ser el tema de moda als mitjans de comunicació.”

El problema no només persisteix, sinó que s’ha cronificat sense que realment hi hagi una solució sobre la taula. “Molts refugiats kurds i sirians a poc a poc poden sortir de Grècia i moure’s per Europa, el drama més bèstia és per a la resta de refugiats de països com Afganistan, Iran o Marroc; aquesta gent no poden entrar ni tornar enrere, i la Unió Europea paga als turcs perquè facin de mur de contenció a qualsevol preu”, diu Nacar. “Alhora hi ha tot un procés de criminalització de les organitzacions no governamentals que hi treballen per tal de pressionar-les i forçar-les a marxar.” Nacar i Montesinos han estat testimonis d’una de les crisis humanitàries més bèsties que està vivint Europa des de la Segona Guerra Mundial: “El Mediterrani s’ha convertit en un cementiri, en un drama col·lectiu.”

Quan Nacar va tornar de l’illa grega de Lesbos, va necessitar un temps per adaptar-se, i la primera idea va ser passar uns dies en una casa vora el mar. “Una vegada vaig ser allà em vaig adonar que no podia, que veure el mar cada dia em removia l’ànima.” Tant ell com Montesinos reconeixen que la tornada no és fàcil, “m’he passat un any sense sortir gaire de casa, la vida no tenia sentit com l’havia entès fins aleshores, tornes i t’adones que has de reconstruir un projecte de vida nou”, explica Montesinos. “El que vius en un camp de refugiats és molt bèstia i contradictori: hi ha molta violència i molts intents de suïcidi, i alhora veus com neixen nens o s’enamoren parelles que després construeixen una vida en comú”, diu Montesinos. “Veus nens plorant de gana i de fred i la impotència és molt gran, però quan la gent que plora és gran encara és més impactant.”

La majoria de voluntaris que viatgen a Grècia per ajudar els refugiats ja tenen una certa consciència crítica vers el sistema, “quan tornes i veus per la televisió el que diuen els polítics sobre Europa encara t’indigna més, fa molta ràbia”, confessa Montesinos.

Petjades de d’aigua i sal en deixa constància, sobreviu als impactes mediàtics i ens permet mantenir viva la memòria de milions persones que lluiten cada dia per sobreviure a les portes d’Europa.