L'art de la carambola

El billar és un joc en perill d’extinció als locals públics. Els clubs el mantenen viu gràcies a una legió d’incondicionals que mai no en tenen prou. La majoria són jugadors de billar de carambola: tres boles sobre una taula de més de dos metres de llarg per un i escaig d’ample. Geometria, precisió tècnica i calma mental són la clau per fer carambola.

A mitjans dels anys vuitanta Martin Scorsese va dirigir la seqüela de The Hustler, un clàssic del cinema negre. El mateix Paul Newman, que feia de jove buscavides al film de Robert Rossen i Sidney Carroll del 1961, recuperava el personatge un quart de segle després i feia tàndem amb Tom Cruise a The color of money. El billar, en aquestes i en incomptables cintes, es projectava com un món sòrdid, refugi de fracassats i busca-raons que sobreviuen pels marges de la llei. El fum del tabac imposava, a les sales de joc de les ciutats industrials i plujoses de la costa est nord-americana, un clima boirós en qual s’amagaven apostes il·legals, mirades felines i gots de whisky. Excepte pel fet que són locals sense finestres, l’ambient decadent del cinema no té res a veure amb la realitat dels clubs de billar catalans, llocs ordenats i nets en els quals regna una calma balsàmica i un bon esperit esportiu.

El de Cervera, considerat un dels més emblemàtics del país, forma part del Casal, una de les entitats culturals amb més història del teixit associatiu segarrenc. Ocupa una sala gran i sense finestres passat el cafè i el vestíbul d’entrada, darrere una porta vidriada. Una grada fixa de quatre files s’estén de punta a punta, la visió sobre les quatre taules de billar és privilegiada. Trofeus, banderes, cartells, marcadors i fotografies de campions i campionats decoren tot el club. “Cervera havia estat un referent durant molts anys perquè un dels nostres socis era un dels millors jugadors de l’estat, en Francesc Xavier Fortiana va guanyar molts campionats de Catalunya i d’Espanya, així com també va fer un bronze europeu el 2003”, apunta l’actual president del club, en Josep Planes. Dissabte a la tarda hi ha diferents enfrontaments dins del campionat de Catalunya masculí de 47/2 i femení de tres bandes: dos jugadors i un àrbitre per taula, els responsables d’anotar les actes i guardar els trofeus i el públic. L’entrada és gratuïta, la concentració és absoluta. “Per saber qui comença, els dos jugadors fan una tirada i el que s’acosta més a banda de sortida, després d’haver-la fet rebotar a la contrària, tria si vol començar o cedeix el torn a l’adversari”. Hi ha diferents modalitats de joc segons la combinació de caramboles i tocs a la banda que s’han d’aconseguir en cada tirada, així com l’espai de la taula que han d’ocupar les boles en joc”, explica Antoni Sendra, soci i jugador federat del Cervera. La majoria de jugadors escullen començar, intentar tenir el control en la primera posició de les boles. “Cada tipus de joc té els seus objectius, quan tires no només has d’aconseguir que les boles facin la carambola desitjada, sinó que també has de procurar que quedin el més ben situades possible per poder fer la següent i encadenar el màxim de caramboles possible”, apunta Armand Moreno.

Guanya el primer que arriba a fer el número de caramboles estipulades en cada modalitat i campionat –a vegades quaranta, a vegades seixanta– i mentre un dels jugadors tira, l’altre s’ha d’esperar assegut al seu lloc. “La gestió dels nervis també es important, si el teu contrincant va encadenant caramboles i punts tu no pots fer res més que mirar-ho; hi ha jugadors que els costa gestionar els nervis perquè després, quan és el seu torn, només tenen una possibilitat de començar a puntuar”, explica l’Armand. Com en la majoria d’esports, hi ha jugadors que són molt més bons quan estan en un entorn tranquil i relaxat, sense la pressió de la gent i la competició; “a tots els clubs hi ha socis que tenen un nivell entre setmana i un altre de més baix quan és l’hora de jugar, però no és el més habitual”.

A dia d’avui potser no corre el risc de desaparèixer, però tothom que s’acosti fins a un campionat de billar s’adonarà que el tipus dels jugadors catalans és d’un home de mitjana edat avançada: el prototip són homes: “la majoria de la gent que s’acosta fins a un club perquè vol jugar al billar és perquè hi ha jugat en algun moment de la seua vida, i com que als bars ja no hi ha taules cada vegada és més complicat que la gent s’hi aficioni pel seu compte”, es lamenta Xavi Sánchez Mariscal, una teoria que comparteixen la resta de jugadors. Amb gairebé quaranta anys és dels més joves del club de Lleida, i s’hi va aficionar pel seu pare. “Abans hi havia moltes sales de joc amb billars i futbolins, tenis taula, dards i les primers màquines de videojocs, però a dia d’avui pràcticament només hi ha taules als cafès grans dels pobles”.

És un joc que connecta la teoria i la pràctica, s’ha de tenir una bona capacitat mental per projectar moviments, controlar els espais i les distàncies, és trigonometria pura. “És cert que un bon jugador sap calcular on ha de tirar la bola i amb quin efecte i potència perquè faci la trajectòria desitjada, ja sigui fer tres bandes i tocar les dues altres boles o fer una petita i subtil carambola en un espai molt reduït del tapet”, reconeix l’Armand, “però això són càlculs que els jugadors aprenem a base d’experiència, ningú no fa càlculs mentals amb fòrmules matemàtiques per resoldre cada tirada”, ironitza. Durant les partides oficials no hi ha pressa per tirar, però hi ha una certa pressió ja que s’ha de resoldre en un temps prudencial: uns pocs segons per avaluar la posició de les boles i estudiar quina és la millor opció. “En això també hi ha estratègia”, explica Josep Planes, “el més habitual és que tu tiris amb la intenció d’anar encadenant caramboles, però també pot ser que no vegis clar que puguis puntuar i prefereixis tirar amb la intenció de deixar-les mal col·locades per a l’adversari”. L’alternança entre els jugadors és quan es falla, fer carambola dóna dret a tornar a tirar i els bons jugadors són capaços d’encadenar moltes caramboles seguides. En una partida convencional sovint guanya el primer que en fa quaranta. Hi ha algun campió mundial que ha estat capaç de fer-les totes seguides. “Si el primer que arriba a la quantitat fixada per guanyar la partida és el que ha obert, el contrincant té dret a la darrera rèplica per tenir el mateix número de possibilitats i atrapar-lo. A l’hora de tirar sempre han de tenir un dels peus a terra, i amb aquesta premisa poden seure o estirar el cos sobre la taula sense prejudici de ser desqualificats. “El billar és una combinació de teoria i pràctica molt acurada, no serveix de res projectar una jugada mestra si a l’hora de tirar no som capaços d’executar allò que hem visualitzat; i al mateix temps no és un joc on el físic sigui determinant i pugui compensar la tècnica”, diu l’Armand.

El billar es pot considerar un esport? França pressiona perquè el Comitè Olímpic Internacional l’accepti als Jocs. El temps ho dirà.

Amb una taula de 284x142 centímetres de superfície de joc i tres boles, la combinació de caramboles és infinita. Al billar francès (així també s’anomena la taula sense forats) hi ha diferents modalitats de joc en funció de com es combinen els ingredients: la manera com les boles han de tocar entre si; les vegades que la bola dominant en cada tirada (la del jugador que tira) pot rebotar a les bandes de la taula; les caramboles que el jugador ha de fer dins un dels diferents quadrants amb els quals es divideix la superfície de joc. Pels voltants de la taula hi ha unes marques blanques que, a banda d’embellir-la estèticament, faciliten la projecció mental de la jugada que volem realitzar. No només han de calcular una trajectòria en línia recta, sinó que han de preveure la intensitat amb la qual han de tirar i com han de picar la bola per generar l’efecte desitjat i aconseguir que, al picar amb l’altra, generi un moviment o un altre. La majoria de jugador, abans de tirar, s’asseguren que la punta del tac està en perfecte estat. Un gest gairebé irrenunciable.

MÒNICA PLANES JUGADORA DEL CLUB DE CERVERA I SUBCAMPIONA DE CATALUNYA DE BILLAR A TRES BANDES I CAMPIONA DE LLIURE La Mònica és l’única federada de les terres de Lleida. No se sent estranya en un món d’homes, “sóc l’única noia de deu cosins, vaig estudiar enginyeria industrial i he competit molts anys en tir al plat, que també és molt masculí”. De l’escopeta al tac hi ha molt canvi. No, són esports individuals en el quals has d’estar molt concentrada, mantenir una bona posició del cos i fer punteria. Li ve de família, el seu pare és el president del club. Però jo no m’hi vaig aficionar fins fa quatre o cinc anys. A casa és veritat que som molt aficionats, tant que fins i tot la taula del menjador de casa és un billar. De fet, és el que feien servir al programa ‘Nadal a tres bandes’. El billar enganxa? Potser no parlaria en aquests termes. És cert que realment ajuda a desconnectar de tot perquè has de concentrar-te en cada tirada.

Càlcul i estratègia

Cada tirada és una lliçó de física i geometria

Amb una taula de 284x142 centímetres de superfície de joc i tres boles, la combinació de caramboles és infinita. Al billar francès (així també s’anomena la taula sense forats) hi ha diferents modalitats de joc en funció de com es combinen els ingredients: la manera com les boles han de tocar entre si; les vegades que la bola dominant en cada tirada (la del jugador que tira) pot rebotar a les bandes de la taula; les caramboles que el jugador ha de fer dins un dels diferents quadrants amb els quals es divideix la superfície de joc. Pels voltants de la taula hi ha unes marques blanques que, a banda d’embellir-la estèticament, faciliten la projecció mental de la jugada que volem realitzar. No només han de calcular una trajectòria en línia recta, sinó que han de preveure la intensitat amb la qual han de tirar i com han de picar la bola per generar l’efecte desitjat i aconseguir que, al picar amb l’altra, generi un moviment o un altre. La majoria de jugador, abans de tirar, s’asseguren que la punta del tac està en perfecte estat. Un gest gairebé irrenunciable