Escoles rurals de ciutat

A principis del segle XX, els veïns de Butsènit aprenien de lletres als masos on hi havia algú que en sabia. Com que cada vegada hi havia més famílies interessades, els veïns de Butsènit es van mobilitzar per crear la primera escola de l’Horta de Lleida.

ESPAI COMPARTIT. Els alumnes de P3 i P4 llegint al racó de lectura mentre els de primer acaben les tasques de classe, al fons

L’ermita va cedir una sala i entre tots pagaven al mestre, dos pessetes per família. Aquesta primera escola va ser a la que va anar el Francesc, conegut com Paquito, que vivia a la mateixa ermita i explica que per anar a classe no havia de sortir ni al carrer. Més endavant, es va construir l’escola on ara estudien 16 alumnes, entre els quals els néts del Paquito i el Sebastià, que recorda com van fer famosa la frase “Arriba España, abajo Franco”. El Sebastià, la Josefina i el Salvador van compartir anys escolars, que no aula, perquè els nens estudiaven al primer pis i les nenes, a baix. “Resulta que a dalt feia classe el mestre Pablo España i a baix, ho feia l’Encarnación Franco. En temps de postguerra i dictadura, et pots imaginar la conya que fèiem a l’Horta amb això.”

FAMÍLIA DE LLEIDA. El Jordi i la Meri, amb la seva filla Júlia, a l’escola de Butsènit

Reunits un matí alguns dels exalumnes de l’escola que celebra enguany el centenari, la Rosa, de 82 anys, recorda que anava a col·legi quan podia, ja que s’havia de fer càrrec de casa seva. “A l’hora del pati, aprofitava per anar a casa a fer el dinar, deixava la padrina remenant l’olla i tornava a estudi”. La seva filla, la Roser, també va anar a l’Antoni Bergós, però en altres circumstàncies. Recorda les hores de costura i el mes de les flors i de Maria. “Totes volíem portar flors per cantar”, diu la Rosa. En canvi, la Josefina no vol ni escoltar la cançó: “Ara està tot millor. L’escola continua sent dels veïns, però ha canviat cap a millor.”

ZER L’HORTA DE LLEIDA

Estar en una escola a l’Horta de Lleida és un luxe, un caprici. Perquè tens totes les facilitats culturals i socials d’una ciutat i tots els avantatges de la natura i el camp”. Ho diu convençuda la Maria José, que aquest any s’ha estrenat com a directora de l’escola Antoni Bergós, situada a la partida de Butsènit i que enguany fa cent anys. És el seu primer curs a la direcció d’aquesta escola, que forma part de la Zona Escolar Rural (ZER) Horta de Lleida però té una llarga experiència en aquest tipus d’escoles rurals, caracteritzades per tenir un nombre reduït d’alumnes que segueixen un programa educatiu internivell, en què els grans estiren els petits i aquests s’emmirallen en els alumnes de nivells superiors amb els quals comparteixen taula.

A Lleida ciutat hi ha tres escoles rurals situades a l’Horta: l’escola Antoni Bergós de Butsènit; Creu del Batlle, de Rufea, i El Segrià de Llívia. L’escola Arrels dels Alamús està també adscrita a la ZER Horta de Lleida per decisió del departament d’Ensenyament. Lleida és la província amb més escoles rurals de tot Catalunya. A les 31 ZER que sumen les comarques de Ponent i Pirineus, les segueixen les 13 que hi ha a la Catalunya Central i Tarragona, Terres de l’Ebre i Girona, vénen després amb 11 escoles rurals, seguides de les tres de Barcelona. En últim lloc, l’única ZER que té la zona del Maresme-Vallès Oriental.

Moltes famílies escullen una escola rural per l’entorn natural i la baixa ràtio que hi ha i que esperen beneficiï els fills

Les ZER funcionen diferent de la resta d’escoles. Una ZER comprèn diferents centres situats en un entorn rural i comparteixen, a més d’equip directiu, que en el cas de la de l’Horta de Lleida es reuneix cada dimecres a El Segrià de Llívia, també els mestres especialitzats. “Abans, un sol mestre ho feia tot en una escola rural”, explica la Mireia, directora de Creu del Batlle, que aquest curs compta amb 18 alumnes dividits en dos aules, la del cicle infantil i la de primària. “Ara, en el nostre cas, som dos mestres fixes a l’escola i compartim amb la resta dels centres de la ZER els especialistes d’anglès, psicomotricitat i educació física, música, educació especial i religió”, afegeix la Mireia, mentre li demana al Quim, de Religió, que segueixi amb l’activitat de la classe d’infantil, que està dividida entre els de primer, que parlen dels preus i els productes d’un catàleg (fan matemàtiques) i els petits, de P3 i P4, que a la taula del costat omplen una fitxa sobre cuina i pastissos. “Hi ha qui pensa que com que tens pocs nens a classe tens menys feina i no és així. Els mestres de ZER al tenir alumnes de diferents edats a l’aula has d’adaptar el mateix contingut als diferents nivells”, apunta la Mireia, des de Rufea. A l’altra banda de l’Horta, a Butsènit, la Núria, la mestra d’infantil de l’Antoni Bergós, que té 16 alumnes, parla de l’aprenentatge i l’ensenyament per conceptes. “Tu et prepares conceptes i a l’aula el que fas és seguir les preguntes dels alumnes, solament contestant al que et demanen ja és una manera d’adaptar-se a cada nivell.” Un dels avantatges d’escoltar la resposta que la mestra dóna als teus companys més grans és que quan et toca aprendre allò ja fa dos anys que escoltes a parlar-ne.

Lleida és la província amb més escoles rurals de Catalunya amb 31 Zones Escolars Rurals, seguida de Tarragona

L’Àlex Barta és pare del Pol i l’Aline, alumnes de la Creu del Batlle, de Rufea. Ells viuen una partida més enllà de la carretera de Saragossa, cosa que fa que vagin cada dia en cotxe a l’escola. En canvi, n’hi ha que van en bicicleta o caminant entre els camps de fruiters i horts particulars de l’Horta de Lleida. “Vam escollir una escola rural per l’ambient familiar, el reduït nombre d’alumnes, el tracte directe i diari amb les mestres i per la possibilitat de silenci que proporciona l’entorn, lluny de l’activitat urbana. Encaixava totalment amb el model de vida al camp que tenim”, explica l’Àlex. Ell i la mare del Pol i l’Aline, la Lourdes, van decidir viure a l’Horta de Lleida perquè els seus fills poguessin créixer en contacte amb la natura, trepant als arbres, coneixent i tocant insectes. L’entorn natural i l’atenció personalitzada va ser també el que va fer decidir el Jordi i la Meri, que viuen a Lleida, i porten la Júlia a Butsènit.

A CLASSE. La Maria José, amb la classe de Primària de l’Antoni Bergós

“Una de les recomanacions que fem a les famílies és que complementin l’escola amb activitats extraescolars que permetin més sociabilització dels nens i les nenes”, diu la Mireia, de la Creu del Batlle, mentre ens ensenya el segon pis de l’escola, el que era l’habitatge dels mestres quan aquests vivien a l’escola. Precisament, enguany celebren el 60 aniversari i han reproduït una aula d’aleshores, amb els seus pupitres, pissarra de guix i màquina d’escriure sobre la taula del mestre al pis de dalt. Els alumnes de Creu del Batlle treballen el projecte del nom de l’escola, i de la seva història, per la qual cosa aquest curs han anat passant pel centre diferents veïns de l’Horta, exalumnes de l’escola.

INTERGENERACIONAL. A la imatge, alumnes i mestres de l’escola Antoni Bergós de la partida de Buitsènit. Alumnes que ho van ser als anys 40, en endavant, i els actuals, que sumen setze al curs 2017-2018.

El senyor Esteve, que té oliveres, rep els alumnes de Creu del Batlle per fer el procés de collir olives i explicar-los tot el cicle natural dels arbres. També aprofiten la vaqueria que hi ha a un quart d’hora caminant per als més petits, i fan projectes relacionats. “Com que són grups internivells, el que procurem és no fer els mateixos projectes d’un any per l’altre, perquè no repeteixin”, diu la Mireia. En canvi, la Maria José, directora de l’Antoni Bergós, considera que repetir paisatge i experiències al món rural ha de servir per comprovar l’aprenentatge fonamental d’aquesta vida: “Que cada vegada hi vegis més perquè ens han ensenyat a mirar millor. Així, potser un any veiem una cosa però al següent, que som una altra persona i sabem més coses, la idea és descobrir coses diferents, com passa amb la relectura d’un llibre”, diu la Maria José.

Enmig de la natura, les ZER són tan tecnològiques que es reivindiquin com a urbanites. A l’aula de l’Antoni Bergós, per exemple, es combina la pedagogia Freinet amb les pantalles digitals que aquest matí permeten al Xavier, mestre d’anglès, mostrar un vídeo i fer la lliçó multimèdia d’avui.

A la classe d’Infantil de Creu del Batlle, els més grans treuen de les caixes les tauletes amb les quals faran matemàtiques, càlcul ràpid, mentre els més petits llegeixen contes al racó de lectura, i que a la tarda utilitzaran per fer aventures disfressats d’allò que vulguin ser per una estona.

FAMÍLIA DE L’HORTA. L’Àlex i la Lourdes, amb els seus fills: el Pol i l’Aline

Arriba l’hora del pati i entra per la porta el pare del Joan i el Pau amb una maleta d’eines. S’ha encarregat de reparar la pantalla digital de l’aula d’infantil i es va comprometre a penjar-la avui amb l’ajuda del Quim. “Les famílies estan molt implicades a l’escola”, diu la Mireia, “i això és com casa seva”. A l’estona truquen a la porta de l’escola. “És el forner que porta el pa”, assenyala la Mireia. Ella és alumna de ZER, de l’Espluga Calba, i sempre ha exercit en escoles rurals.

“Sóc una enamorada de les ZER. S’estructuren segons els seus alumnes, hi ha atenció personalitzada, promouen l’autonomia i fan persones madures preparades per adaptar-se a qualsevol entorn, ja que són segures de si mateixes”, acaba la Mireia.

Una escola feta a mà pels veïns de Butsènit A principis del segle XX, els veïns de Butsènit aprenien de lletres als masos on hi havia algú que en sabia. Com que cada vegada hi havia més famílies interessades, els veïns de Butsènit es van mobilitzar per crear la primera escola de l’Horta de Lleida. L’ermita va cedir una sala i entre tots pagaven al mestre, dos pessetes per família. Aquesta primera escola va ser a la que va anar el Francesc, conegut com Paquito, que vivia a la mateixa ermita i explica que per anar a classe no havia de sortir nial carrer. Més endavant, es va construir l’escola on ara estudien 16 alumnes, entre els quals els néts del Paquito i el Sebastià, que recorda com van fer famosa la frase “Arriba España, abajo Franco”. El Sebastià, la Josefina i el Salvador van compartir anys escolars, que no aula, perquè els nens estudiaven al primer pis i les nenes, a baix. “Resulta que a dalt feia classe el mestre Pablo España i a baix, ho feia l’Encarnación Franco. En temps de postguerra i dictadura, et pots imaginar la conya que fèiem a l’Horta amb això.” Reunits un matí alguns dels exalumnes de l’escola que celebra enguany el centenari, la Rosa, de 82 anys, recorda que anava a col·legi quan podia, ja que s’havia de fer càrrec de casa seva. “A l’hora del pati, aprofitava per anar a casa a fer el dinar, deixava la padrina remenant l’olla i tornava a estudi”. La seva filla, la Roser, també va anar a l’Antoni Bergós, però en altres circumstàncies. Recorda les hores de costura i el mes de les flors i de Maria. “Totes volíem portar flors per cantar”, diu la Rosa. En canvi, la Josefina no vol ni escoltar la cançó: “Ara està tot millor. L’escola continua sent dels veïns, però ha canviat cap a millor.”