Una sabateria plena de llibres

Tocaven les campanes de la catedral de Lleida. Les nou. Els seus passos se sincronitzaven amb els tocs i així l’Estefania feia la baixada del carrer la Palma cada matí abans d’anar a treballar a una llibreria de l’Eix Comercial. Durant 15 anys, abans de l’escampada d’ocells de les nou a dalt del campanar, escoltava el sabater moure el clauer, un senyor que ara sap que es deia Pere Pubill, però que aleshores era un desconegut entranyable, puntual i apassionat del seu negoci de segones oportunitats. Abans del primer toc, el sabater movia les claus fins a localitzar aquella que encaixaria per aixecar la persiana. Era aleshores que s’inaugurava el dia. A cop de campana, amb la persiana apujada, baixant pel carrer la Palma.

Durant 15 anys, el mateix principi de cada dia, fins a acostumar-se al ball d’esdeveniments i preocupar-se, després, el primer matí que ningú va obrir la sabateria, just després de fer sonar les claus i abans de l’escampada d’ocells.

El buit on tot hi cabia era ara més gran. L’absència d’aquell desconegut es va enganxar a la que portava clavada a la panxa des de la mort del seu pare. “Has de ser feliç a la teva manera, em deia ell sempre. Així que ho vaig fer”, explica l’Estefania mentre endreça les últimes cartes que li han arribat amb els contes participants en el seu concurs de narrativa slow, escrita a mà. Va parar en sec la vida i va deixar d’anar amb l’impuls de la baixada per provar de caminar costa amunt, com ho fan els emprenedors. “Vaig obrir la llibreria de llibres usats perquè estava cansada del ritme frenètic dels llibres nous, van molt ràpid i, generalment, són bastants dolents. Jo volia recuperar el valor dels clàssics, que són la base de tota la cultura. També somiava amb una llibreria que la gent fes seva”. L’Estefania parla amb humilitat del que vol, quan ja ho té fet. Al carrer Lluís Besa de Lleida, ben a prop del carrer la Palma dels matins de la seva anterior vida, ha creat una dimensió a part on la lectura és l’excusa per retrobar-se. Com aquella jove que va entrar un dia a buscar un llibre qualsevol i va trobar un de Picasso, aquell que la seva mare no li deixava tocar de petita. “Es va emocionar i el va comprar per mirar-lo, per tancar el cercle del que no podia fer i li quedava pendent”, diu l’Estefania.

A la llibreria s’entra, no solament per llegir o comprar un llibre de “preu menor però amb el valor afegit de tenir història al darrere”, sinó per respirar, per gaudir de la cultura i la conversa, amb ella, però també amb els que han entrat abans que tu i estan allí fullejant-se els llibres o revistes a les quals donaran noves oportunitats.

La llibreria de l’Estefania es diu La Sabateria, i a aquestes alçades ja es poden imaginar que és tot un homenatge al sabater, al senyor Pubill. “Vaig intentar obrir la llibreria al seu local, però no va poder ser. Així que quan vaig trobar aquest, vaig pensar que posant-li el nom podria aixecar la persiana cada dia en el seu honor.” L’Estefania és així, generosa. Actua per un bé comú, no per un benefici i lucrar-se, sinó perquè creu en la possibilitat d’un món millor que, en el seu cas, passa per actuar recuperant el ritme reposat del qui aprecia la lectura, els valors humans de la conversa i l’escolta.

Mentre m’ensenya els formons que li ha donat la família del senyor Pubill (en té d’altres que adquireix en mercats d’antiguitats), entra per la porta un senyor despistat que pregunta si allà compren llibres. S’explica, sense deixar espai a rèpliques i respostes. El senyor ha de buidar un pis que ha venut i necessita algú que li solucioni una de les paperetes: que algú s’emporti els llibres que algú havia guardat durant tota una vida. Això no és La Sabateria, no compra llibres com sí que fa Re-read Lleida. “Sé tots els llibres que tinc perquè els he seleccionat jo mateixa i els he anat a comprar a Barcelona, als Encants, a mercats diversos i magatzems on sé que trobaré el que vull o el que em demanen”, diu. Hi ha llibres que, de moment, es resisteix a posar a la venda, com ara un Diari d’Ana Frank que porta escrita la data de naixement del seu fill. Rep encàrrecs molt concrets, també, sobretot de primeres edicions i fetitxistes dels idiomes. “Hi ha un client que es queda qualsevol edició d’ El Petit Príncep”, apunta.

Les persones són el centre de La Sabateria, que l’Estefania va construint amb cadascuna de les seves accions. Com el concurs de relats que va fer el mes passat. “Inspirat en unes cartes d’un pare a la seva filla que vaig trobar en aquest local quan vaig entrar, he creat el primer concurs de microrelats. Havien de ser escrits a mà i me’ls havien d’enviar per carta”, diu. Tot i que pensava que era arriscar-se en una època de tecnologia empedreïda, la gent va participar molt i va agrair aquesta invitació al retrobament del ritme propi de la salut personal, social i creativa que és l’art de crear a mà. Si en volen saber més: www.lasabaterialleida.com