850 anys d'una església soterrada

L’octubre de 1868 les noves autoritats locals de Lleida, emparades pel context revolucionari del moment a Espanya, van decretar l’enderroc imminent de l’església de Sant Joan amb l’excusa d’urbanitzar i ampliar la plaça. De la vella edificació romànica, situada en una de les zones més cèntriques de la ciutat, només en queden les restes sota l’actual plaça, trobades el 1975 durant les obres de reurbanització de l’espai. “Va ser un enderrocament traumàtic perquè no tenia cap sentit”, explica l’actual rector de la parròquia, mossèn Joan Ramon Ezquerra. Es va guanyar espai i es va perdre un edifici històric.

INÈDIT

. La plaça Sant Joan nevada, fotografia de mitjans del segle XX

Aquest 2018 no només es recorden els 150 anys de la pèrdua de l’antic edifici, “sinó que celebrem una efemèride encara més important: els 850 aniversari de l’erecció de la parròquia”. Amb una activitat pastoral interrompuda només puntualment per episodis convulsos aliens a la comunitat de feligresos, com ara la Guerra Civil, la parròquia de Sant Joan Baptista de Lleida ha estat durant aquests vuit segles un espai central de la vida social i política de la capital. “El seu naixament va ser el 29 d’abril de 1168 amb l’Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis. En aquest document es posen les bases de diferents grups parroquials, un dels quals és el que s’integrarà a l’església de Sant Joan”, apunten Romà Sol i Carme Torres, en el llibre Parròquia de Sant Joan Baptista de Lleida, petjades d’espiritualitat. 

MAQUETA ORIGINAL

. El projecte de reconstrució del segle XIX, de l’arquitecte Celestí Company, preveia l’alçament de dos campanars i una cúpula

Segons Sol i Torres no hi ha constància de quan comença a construir-se exactament el nou temple, “segurament els feligresos van constituir-se de manera provisional a l’antiga mesquita mentre no es construïa la nova església. Aquesta, segurament, va ser obra de Pere de Coma, qui aleshores era veí de la plaça i en aquella època treballava fent els plànols de la nova catedral cristiana que havia de substituir la vella mesquita al turó, l’actual Seu Vella”.

RETAULE

. Escena del retaule major original de l’església de Sant Joan, elaborat pel mestre Pere de Benavarri

“La seua posició a la part baixa i central de la ciutat, vora la Paeria i el carrer Major, la convertia en una de les més importants de Lleida. Durant l’Edat Mitjana era un barri de classes dominants i Sant Joan era l’església més important després de la Catedral, situada fins a la Guerra de Successió dalt del turó”, explica el conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco. “Aquesta realitat social fa que Sant Joan vagi acumulant, amb el pas dels segles, un llegat artístic important, i el més lògic és pensar que tot el material que es pogués salvar de l’enderroc fos guardat en mans del Bisbat de Lleida. Al segle XIX ja existia un Museu d’Antiguitats a la ciutat i és probable que moltes de les obres hi anessin a parar en dipòsit mentre no es feia la nova”, apunta. El que s’ha perdut definitivament és la Font de les Sirenes que s’havia elevat a la plaça a finals del s. XVIII, la qual va ser retirada per provocativa. Amb aquella reforma la ciutat va perdre una de les esglésies més importants. Les peces més antigues que es conserven al Museu són escultures, capitells i mènsules del segle XIII. “Són fetes dins el període de l’anomenada escola de Lleida, ja que eren els mateixos mestres que també treballaven a la Seu”. El fet que amdós temples fossin erigits alhora fa que durant la restauració de la Seu Vella a la primera meitat del segle XX s’hi instal·lessin capitells originaris de Sant Joan.

GUERRA

. Durant la Guerra Civil l’església va ser cremada i parcialment destruïda

Al segle XV es carreguen un retaule a Pere Garcia de Benavarri, del qual es conserven quatre peces al Museu. “Calculem que feia entre sis i vuit metres d’alçada i estava format per més de vint peces”, explica Velasco. "I al cap de dos cents anys, se'l venen a Benavent de Segrià per fer-ne un altre d'estil barroc que encarreguen a Joan Grau, escultor de Manresa". Al museu, d’aquell retaule, se’n conserven dues peces de fusta en la qual es veuen el naixement i la decapitació de sant Joan Baptista. Una altra peça antològica és el tern que hauria donat el papa Calixt III, el primer papa Borja, en record dels anys que hauria passat a Lleida. No hi ha documentació que acrediti l’origen, però és veritat que és “el conjunt indumentari del segle XV més important dels que es conserven a Catalunya”.

NAIXEMENT

. Escena del retaule major barroc que va decorar l’església a partir del segle XVII

“L’obra nova es va encarregar a Celestí Company, un dels arquitectes més importants de Lleida del segle XIX, que també va fer el Seminari vell”, segons mossèn Ezquerra. “El que no oblidem i volem reivindicar és que el projecte original va quedar escapçat, no es va edificar tot el que s’havia projectat”. Sant Joan va quedar arraconada a un extrem de la plaça, apartada d’una posició central i privilegiada que li tornés el pes que tenia abans. “Durant la Guerra civil va ser un dels temples més castigats, el 36 la van cremar i el sostre va col·lapsar”, explica Ezquerra. Després de la guerra el retorn a la normalitat “va ser lent i penós perquè l’església i el barri havien quedat davastats”, segons Romà Sol i Carme Torres. De tots els altars i imatges que es van construir de nou cal destacar les escultures de Modest Gené i Jaume Gort. La postguerra dóna peu a una vida parroquial atípica per l’època: els feligresos passen a tenir un paper actiu dins la comunitat i endeguen diferents programes de solidaritat entre els veïns de la zona. Assumeixen el control econòmic de la parròquia per ser autosuficients, creen una cooperativa de consum per facilitar l’accés de les famílies més pobres del Canyeret a productes bàsics i un sistema de quotes per redistribuir recursos i garantir que tots els veïns tenen dret a un funeral digne en les mateixes condicions. Aquestes iniciatives dels seglars van vèncer les reticències del rector Ramon Macarulla, però també és cert que van causar malestar entre algunes de les famílies més adinerades de la zona, que veien amb mals ulls que la parròquia esdevingués un model d’organització cristiana que anés més enllà de la mera caritat i volgués equiparar rics i pobres en les dinàmiques de la comunitat.

RESTES

. Sota la plaça es conserven les restes de l’antiga església, gairebé davant de la nova

Amb el pas dels anys la vida al voltant de Sant Joan va decaure, fruit de l’allunyament general de la societat respecte a l’església i la constant pèrdua de població del barri. Amb tot, Sant Joan continua sent una església de referència dins la ciutat de Lleida.

La nova realitat de la comunitat Des del 2001 que la parròquia de Sant Joan està unida a la del Carme, situada a la rambla Ferran. L’acollida de les diferents comunitats d’imigrants ha convertit aquesta unitat pastoral en una de les més actives i participatives de la ciutat. La relació va començar-la mossèn Joan Mora, que va morir al febrer. Ell va obrir les portes a la comunitat romanesa. Avui en dia els grups llatinoamercians i africans també donen molta vida, la qual es concentra, principalment, al Carme.