L'amenaça i la llibertat d'un traç a la paret

Amb un cubell ple de pots de pintura i un somriure fent competència al sol africà, la Cristina Dejuan recorria fa uns mesos els carrers d’alguns pobles de Ghana buscant parets. La seva pell blanca captava l’atenció dels vilatans i ella l’aprofitava per fer la pregunta clau: “Hola!, que puc pintar la seva paret?” La resposta sempre era un sí dubtós, amb més “s” que “i”, de sorpresa, i el resultat, una expectació immediata i agraïment profund. Aquesta il·lustradora i muralista lleidatana de 26 anys en fa quatre que viatja pel món absorbint tècniques i aprenent de cultures i tradicions dispars. Ghana, l’últim país en el qual ha estat, ha sigut un punt d’inflexió en la seva carrera, ja que és el primer cop que ha viatjat per donar més que per rebre, com va ser el cas de l’Índia, Hong Kong, Vietnam, Japó o Austràlia.

Va anar a Ghana a pintar a l’escola Blessed Mount Mary, que va conèixer a través d’una amiga que havia fet a Bristol quan hi treballava en un estudi de producció de dibuixos animats tot construint amb plastilina els escenaris i animant personatges. A l’escola de Ghana hi va anar a fer tallers per a nens de manera solidària. Mesos abans havia creat una il·lustració específica per recaudar fons per l'escola, comprar les pintures i  becar alguns alumnes, els més necessitats. Les pintures que li van sobrar dels tallers amb nens les va deixar a l'escola i les altres les va posar en un cubell per convertir-les en street art.

Els seus viatges sempre comencen igual, estalviant. I ara estalvia per tornar a l’Índia, on tot va començar, quan tot és el seu propòsit de vida: empoderar la dona amb el seu traç. Trencar límits i barreres mentals i físics al voltant de la sexualitat femenina, tot reivindicant-la lliure d’homes sense haver de ser lesbiana.

Aquesta missió no escollida sinó assumida per la Cristina Dejuan passa per unes il·lustracions eròtiques solament aptes per a adults, i segons quins adults. Ja que Instagram va tancar-li el primer compte que va crear per mostrar mugrons i altres parts del cos femení. Vet aquí una evidència del camí que queda per fer per tenir una bona relació amb la imatge de la dona, no sexualitzada. Tot i això, la Cristina adverteix: “Les meves il·lustracions eròtiques beuen del Shunga, gravat japonès eròtic antic”. El va estudiar de forma autodidacta i no precisament amb tutorials de YouTube, sinó recorrent-se els museus del Japó. “Els cursos de Shunga són caríssims, així que anava als museus, i m’asseia davant de les obres tot observant i prenent apunts, dibuixant postures. M’hi passava hores, les mateixes que comprant paper i tintes allí [somriu]”. Del Japó va aprendre sobre tintes, paper i tècnica de gravat Shunga. A l’Índia va absorbir totes les possibilitats dels pigments i a l’Àfrica la tècnica de pintura per capes anomenada Batik.

La Cristina és artista de cadira i paret. “M’agrada molt la il·lustració i el gravat però són feines estàtiques, per això ha sigut una alliberació plantar-me per fer murals. Ara, segueixo experimentant les possibilitats de relació i els resultats de la combinació de moviment i pintura. Moure’s i coordinar o descoordinar el traç”, explica. Ara, després de fer ruta amb la seva furgoneta i pintar a Portugal tornarà a l’Índia, sola. “Viatjar sola m’ha ensenyat a confiar en la gent. Sempre m’han acollit. No anem sols pel món i jo he necessitat uns quants viatges interiors projectats a l’exterior per trobar aquesta força que em fa lliure per pintar”.