Mans d'or, seients de rei

Els tapissers de cotxes i els de mobles són iguals però diferents. La seva feina és plena de matisos, encara que el que està clar, socialment parlant, és que s’associa la feina del tapisser de mobles a la d’un artesà i, en canvi, els de cotxes es posen al sac dels mecànics o lampistes. Aquesta és una de les primeres coses que ens fa veure el Torcuato Porcel, amb més de 40 anys en l’ofici de tapisser de cotxes, una feina que, diu, “està en perill d’extinció”.

El tapisser de cotxes ve de la mateixa arrel d’ofici antic que el tapisser de mobles o el que fa tendals. Parlem del baster, que treballava el cuir per fer les peces necessàries per fer treballar els animals al camp. Tot i les arrels comunes, cadascun dels tres té les seves particularitats. “El tapisser de mobles és el que té la fama social de ser l’artesà, de fer la feina fina i bonica, i els tapisser de cotxes som una cosa així com els maldestres de la família. Però treballem igual: les mans i les tècniques són les mateixes. Jo puc tapissar mobles, però amb el que realment gaudeixo és fent tapisseria de cotxe”. Ens ho explica el Torcuato Porcel, que va començar l’ofici amb 14 anys, i ara en té 57. Tots dos tapissers, doncs, han de tenir mans d’or per cosir a mà i a màquina el que embellirà un moble o un cotxe, en aquest cas.

En els més de 40 anys que fa que s’hi dedica, el sector ha canviat molt. Als anys 60 i 70, el que més feia el Torcuato, que és un dels tres tapissers de cotxes de tota la vida que hi ha a Lleida, era el que en el seu argot es coneix com “transformacions”. “La gent es comprava un cotxe bàsic i els portava al tapisser perquè el transforméssim en el model superior. Per exemple, d’un Seat 124 a un 1.600, que en deien el Fu”, explica. Les transformacions sortien més barates que un cotxe de gamma superior. Això ja no es fa. D’una banda, perquè hi ha molta més varietat de models i també perquè més endavant, amb l’abundància dels anys 90, la gent el que tendia a fer era canviar-se el cotxe abans de fer qualsevol reparació de tapisseria. Abans, però, va ser el temps de les “fundes priqueres”. Si als anys 90 ja tenien dos dits de front, recordaran la moda de comprar les fundes universals que venien al Pryca (ara Carrrefour) per protegir la tapisseria del cotxe. Protegir és un dels temes pendents per conservar avui dia els nostres seients de rei, del pilot i copilot. “Moltes de les reparacions que ens demanen és perquè el llom del seient s’ha estripat pel frec continu que li donem a l’entrar i sortir del cotxe. De la mateixa manera que el primer que fem quan entrem al cotxe és posar-nos el cinturó, ens hauríem d’acostumar a retirar el seient per entrar i sortir del vehicle per una major conservació de la tapisseria”, diu el tapisser, que afegeix somrient: “Tot i que a mi ja em va bé que no ho faci la gent”. Avui dia del que sobreviu la tapisseria de cotxes és de les reparacions a particulars. La crisi va fer baixar els encàrrecs de concessionaris i marques i pujar les reparacions petites. Tot i que la gent apura. “N’hi ha que van amb el sostre penjant, intenten injectar silicona per enganxar-lo i encara és pitjor, perquè quan l’hauré de restaurar aleshores no em quedarà mai llis del tot”. Mentre el Torcuato ens explica això, entra per la porta del taller un senyor que carrega una peça de metre i mig per metre d’ample aproximadament. “Mira, això és un sostre de cotxe, que ja ha pelat i netejat però es veu que el va intentar arreglar amb pega. Valdria la pena que l’hagués enganxat amb xinxetes”, lamenta. En poc més d’un dia ja el tindrà fet. El Torcuato és ràpid, perquè té l’experiència, la tècnica, la maquinària i la passió necessària per l’ofici. Una feina que diu que està en perill d’extinció. “No hi ha estudis per aprendre a ser tapisser i tampoc hi ha interès per part de la joventut. No volen sacrificar-se i aprendre lentament un ofici. Si perdurarà serà pels immigrants, que sí que estan obrint nous tallers de tapisseria, però, és clar, ho fan a la seva manera, amb la seva tècnica, que no és la nostra, aquesta es perdrà”.

El seu taller té elements d’artesà barrejats amb alguns de mecànic com ara el compressor d’aire o les eines per desmuntar els seients que ha de tapissar. La Carmen, la seva dona, que està present durant l’entrevista, posa l’accent en la memòria del Torcuato i bromeja amb ell: “És capaç de desmuntar un seient d’aquests d’ara, que porten l’airbag incorporat, en treu tota la part elèctrica i tot el que puguis imaginar i després ho torna a muntar, sense deixar-se una peça i sense seguir instruccions. En canvi a casa diu que no sap canviar una bombeta. M’ho expliques?” Són una parella agradable i divertida, es coneixen bé i es nota la seva compenetració. Mentre m’ensenya un moble que ha tapissat per diversió i que té a l’entrada, truquen de nou a la porta del taller de Balàfia. “Vine!”, em crida des del gual de fora, “que veuràs el que et deia de la ITV”. Una camioneta repartidora acaba de girar cua sense haver pogut passar la ITV perquè tenia el ferro del seient a la vista. “Abans, et passaven la ITV encara que portessis trencat el seient, ara ja no, i fan bé, és molt perillós”. El Torcuato el desmunta i diu al propietari que en tres hores el té, la qual cosa és d’agrair si es té en compte que és un vehicle per treballar. Una altra cosa que ha canviat és la inversió en els cotxes. Una de les èpoques daurades va ser la del tunning. “Ara ja no n’hi ha gaires, la crisi va fulminar la moda del tunning”, diu el Torcuato. En aquest cas, la gent es gastava molts diners. “Buscant l’exclusivitat fèiem molta artesania, com la de folrar els volants, que es cusen a mà tant sí com no”. El Torcuato és un savi de la tapisseria de cotxes, l’apassiona, encara que fa altres vehicles també. Parla de la seva feina amb amor. Aquesta potser és la raó per la qual el seu cap ha anat generant gigues de memòria fins a emmagatzemar totes les referències de fibres, pells, escumes, cuirs que corresponen a cada model de cotxe, i això que aquests canvien cada tres anys.