La ressaca del totxo

Durant els darrers vint anys Alcarràs ha viscut un creixement urbanístic i una transformació del paisatge humà que han modificat la naturalesa del poble. Hi conviuen veïns de més de cinquanta nacionalitats i els reptes de futur passen per cohesionar la ciutadania i construir una identitat d’acord amb aquesta nova realitat sense oblidar les arrels d’un poble amb molta història.

Després de la bombolla immobiliària res tornarà a ser igual, ni a Alcarràs ni a cap poble dels que la van viure en primera persona. El temps és el rellotge de la història, i a vegades sembla que algú hagi posat el peu sobre l’accelerador. Alcarràs s’ha convertit en pocs anys en un poble de contrastos: els carrerons amb cases baixes d’una o dues plantes, propis de qualsevol poble del Segrià, combinen amb avingudes asfaltades que moren en un camp de panís en què hi ha blocs de cinc plantes, alguns habitats i, d’altres, abandonats. Dones de mitjana edat prenen la fresca als baixos de casa amb la porta oberta i veuen passar nois africans que vénen del camp. Parelles joves tornen de treballar a Lleida i paren al supermercat per carregar la compra i tancar-se a casa.

Des del balcó veuen un parc: hi ha una colla de nens del poble que juguen a pilota despreocupats i un parell d’homes d’Europa de l’est que passen les hores sota l’ombra d’un arbre. És difícil saber què esperen. No diuen res ni ningú no els presta atenció. Al carrer Major sempre hi ha gent comprant, passejant, fent cua al caixer o prenent alguna cosa refrescant. A les vuit del vespre l’activitat és frenètica i pots sentir català, romanès, francès, castellà o àrab indistintament. El poble ha canviat i això no té volta enrere, “l’objectiu és cohesionar-lo i aprofitar tot el potencial urbanístic i logístic que té per fer-lo un pol d’atracció capaç d’atreure empreses, consolidar població estable i millorar els serveis públics i les condicions de vida de tothom”, explica Miquel Serra, l’acalde actual.

“Alcarràs va aprovar un pla urbanístics el 1982 que permetia urbanitzar una zona absolutament desproporcionada amb relació al seu volum d’aleshores”, apunta Òscar Masot, l’arquitecte municipal, “però això no era un problema mentre la gent es feia les cases noves a la vora d’on s’havia fet la darrera; quan hi havia prou veïns s’asfaltava el carrer i ja està”, apunta Masot.

Quan es va posar de moda intentar convertir els totxos en lingots d’or gràcies a les polítiques de liberalització del govern d’Aznar “molts especuladors van veure Alcarràs com una gran oportunitat per fer-se rics ràpidament”, diu Miquel Serra. “L’ajuntament d’aleshores anava posposant l’aprovació d’un pla urbanístic modern i racional, de manera que els promotors s’aprofitaven d’un pla antic que ens feia vulnerables i, com que la llei els emparava, podien fer blocs de qualsevol manera i sense haver de respondre a una lògica de creixement ordenat pel mateix municipi”.

Uns es venien els solars i els horts, d’altres els compraven, els promotors contractaven constructors, demanàven crèdits, donaven feina, feien pisos que podien vendre de tres en tres a inversors de fora i la roda no parava de créixer fins que va petar. El temps es va aturar de cop i a alguns els va agafar amb una hipoteca milionària acabada de signar, d’altres amb un solar per vendre, uns amb un bloc a mig fer i més d’un inversor amb els diners desapareguts en un entramat financer del qual semblava impossible treure l’entrellat. Mentrestant, també moltes parelles joves de fora del poble van comprar un habitatge amb la intenció d’anar-hi a viure de veritat.

Vicky Parrot, actual tècnica de Joventut, va venir amb el seu home perquè “Alcarràs era més barat que no pas a Lleida i pel mateix preu podies trobar pisos més grans. A més a més Alcarràs és un poble amb molts serveis i atreu gent dels altres municipis del Baix Segrià”.

Aquesta és una de les virtuts que destaquen moltes de les famílies que han aterrat a Alcarràs els darrers temps. La Juani Hita hi va venir per feina fa pràcticament vint anys i “gairebé no baixem a Lleida perquè aquí tenim de tot, els fills poden estudiar des de la bressola fins a Batxillerat, tenen unes instal·lacions esportives molt completes, hi ha CAP i un comerç molt complet”, una visió que també tenen la Claudia o la Yanma, que des de Colòmbia i Algèria també van escollir aquest poble per viure i veure créixer els seus fills.

El moviment urbanístic i l’augment de població també va cridar les grans cadenes de supermercats, que ràpidament van transformar el paisatge comercial perquè es van convertir en una competència directa d’algunes botigues de tota la vida. L’Avel·lí regenta Novetats Moliner, popularment coneguda com Cals Arradios, en la qual es pot comprar loteria, revistes, pintallavis, calculadores, banyadors i qualsevol cosa que el client es pugui imaginar. “Nosaltres ens hem anat adaptant segons les necessitats del poble, els supermercats ens van fer molt mal a la secció de neteja, però vam ampliar la llibreria i les joguines per continuar resistint al peu del canó; el poble ha canviat molt, hi ha més gent i al mateix temps sembla que es vagi perdent aquell esperit de tota la vida”, es lamenta. “És veritat que el referèndum de l’1 d’Octubre va revifar aquest orgull de ser d’Alcarràs i molta gent que feia molt temps que no veies de sobte va sortir de la seua rutina per ajudar a defensar les urnes”.

Els immigrants també han canviat el paisatge comercial. “Els africans comprem coses que no venen als supermercats i això ha creat la necessitat d’obrir botigues que importen productes del nostre continent per poder mantenir les nostres arrels”, explica l’Alpha Ouman, originari de Guinea. Ell és un dels referents de la seua comunitat.

Fa més de dotze anys que viu al poble i recorda que quan va arribar tot era molt diferent: “No coneixia ningú, en un bar del poble em van guardar la bossa que portava i en poc temps vaig conèixer un pagès, el Llorenç, que em va donar feina i em va acompanyar a fer tots els papers per poder viure i treballar aquí”. La llei ha canviat, aconseguir permisos és més complicat i l’allau d’immigrants sense documents oficials que aterren al poble per trobar la seua oportunitat és una realitat que no sempre és fàcil de gestionar. La Vero regenta un bar que amb el temps sh’a convertit en un punt de trobada de la comunitat africana. “Són una gent molt agradable, en general tenen un gran cor i mai no em causen problemes: només vénen a buscar una oportunitat i jo intento ajudar-los amb tot el que puc”.

Ella i l’Amara són de les poques parelles adultes interracials del poble. “La gent gran tendeix a ser més reservada i menys interesada a mesclar-se, ja siguin locals o immigrants, no té res a veure amb la nacionalitat”, apunta la Vicky, del Punt Jove. “Les generacions més joves, i sobretot els més petits, tenen més tendència a mesclar-se o no tenen problemes per relacionar-se. Tant si els pares són d’Alcarràs, com Lleida, Romania o el Senegal, han nascut aquí i van junts a classe”. Aquest és el futur del poble, “i la nostra feina és treballar perquè Alcarràs visqui amb orgull aquesta diversitat”, explica Miquel Serra.

Alcarràs té un 18% de població menor de quinze anys, tres punts per sobre de la mitjana catalana, i això fa que tingui unes bones perspectives de futur per mantenir millor els serveis. “Ensenyament ha mostrat interès per fer un segon institut, hi ha un bus directe que a les hores punta passa cada mitja hora”. A més a més “encara hi ha un parc d’habitatge buits en finques ben situades i això manté els preus per sota de Lleida”, explica Masot. “Amb temps i una bona planificació el poble tendirà a un equilibri raonable”.

Els pobles i les ciutats poden ser més o menys atractives per als visitants, però allò que les fa més o menys habitables és la gent que hi viu cada dia. Alcarràs encara té ressaca de la festa que es va viure durant el boom immobiliari. Ara dependrà de la seua gent que la recuperació sigui més o menys ràpida i que l’Alcarràs del futur sigui un bon lloc per viure-hi.