Epopeia elèctrica

A començaments del segle XX la llum elèctrica era l’energia del futur i dues companyies competien pel negoci. Les comarques de Lleida, des de la Vall Fosca fins a Seròs passant per Camarasa, oferien els millors rius per construir les centrals. Els pocs testimonis gràfics que es conserven ens permeten fer-nos la idea de la grandesa d’aquelles obres. Els veïns de Ponts van sortir dels cafès, dels tallers, de casa i de l’escola per veure com s’acostava el progrés pel camí de Tàrrega. Feia dies que corria la veu que uns francesos volien construir una central al Pallars per fer electricitat, per portar llum a Barcelona, i deien que pensaven portar tota la maquinària en tren fins a la capital de l’Urgell i pujar-la per camins fins a la Vall Fosca passant pel port de Comiols.

“Els primers viatges de Tàrrega al Pallars potser van contractar traginers locals, però de seguida van importar unes quantes màquines Fowler d’Anglaterra. Funcionaven amb vapor, podien anar per camins i trigaven uns vuit dies per fer el trajecte entre Tàrrega i la Vall Fosca. Només pel material del tub que porta l’aigua a les turbines de la central potser en van haver de fer cent vint”, calcula Feliu Izard. Ell és enginyer agrònom i fa més de trenta anys que estudia i compila informació sobre la construcció de les centrals hidroelèctriques de Lleida de principis del segle XX.

“Però les Fowler patien molt perquè només traccionaven amb dues rodes, i aquestes també van ser substituïdes pels Trens Renard: distribuïen la força i la tracció per tots els vagons, tenien més articulació i es movien més còmodament per les infraestructures precàries de l’època”. El 1913 gairebé no hi havia automòbils matriculats al país.

A les comarques de muntanya era tot un esdeveniment l’arribada d’aquests petits monstres que escopien fum, feien una terrabastall immens i estaven conduits per homes que parlaven llengües estranyes. “Les primeres obres són les del canal de Seròs, al Segrià, que agafen l’aigua a l’entrada de Lleida, i les dues grans obres que aleshores es fan al Pallars van ser Capdella, impulsada per Emili Riu i Energía Eléctrica de Cataluña al Pallars, i Susterris (actualment coneguda com Sant Antoni) promoguda per Riegos y Fuerzas del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca.

La darrera presa en aquesta primera època és la de Camarasa, que actualment celebra el centenari. Amdues companyies van competir durant molts anys fins que la segona, de l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, va acabar absorbint la segona. Sigui com sigui, van ser uns projectes tan bèsties que el país no estava preparat per assumir-los: per fer Capdella van contractar entre tres i quatre mil homes per obrir una carretera nova des de la Pobla fins a la Vall Fosca en tres mesos; i per a les dues preses van construir un parell de fàbriques de ciment per subministrar a les preses”.

Els americans, per arribar fins al Pallars, van desestimar la ruta de Comiols i a través del carrilet que arribava fins a Balaguer des de Mollerussa van optar per Àger. “Si uns havien obert carretera fins a la Vall Fosca, aquests van fer el pas de Terradets per poder passar tota la maquinària necessària. Durant un parell d’anys fins i tot van instal·lar un peatge, un senyor amb una cadena que cobrava als vehicles motoritzats que volien pujar al Pallars per aquesta via nova”.

Les obres van obrir les vies de comunicacions amb la muntanya, però també van tallar el pas natural de l’aigua cap al pla. “Els raiers van veure com lentament se’ls anaven posant traves, la ruta natural que els permetia baixar fusta fins a Tortosa quedava interrompuda per una presa immensa, la de Susterris, per sobre de Tremp”. Els raiers van veure amenaçada la feina del transport fluvial, però la indústria de la fusta va veure com durant uns anys van tenir uns grans clients pràcticament a tocar. “De fet, fins a Susterris eren els mateixos raiers els que baixaven la fusta fins a una serradora flotant que es va instal·lar al pantà”.

Encara que les preses van preveure passos per fer saltar la fusta, el sistema tradicional va començar la seua decadència perquè “el progrés era imparable i de seguida van començar a aparèixer els primers camions per al transport. La construcció de les preses va modernitzar les comarques de muntanya i les van connectar amb el món”, pensa Izard.

La llum que havien de produir ambdues centrals estava pensada per portar-la a Barcelona i a les ciutats del voltant: la potent indústria que s’hi concentrava encara treballava molt amb vapor perquè la poca electricitat que arribava a Barcelona no oferia prou garanties des del punt de vista de la força i la constància en el suministrament.

“Tot i la gran inversió de temps i energia que suposava construir preses en territoris com el Pallars, físicament molt lluny de Barcelona, les prestacions dels rius lleidatans compensaven els dèficits i les perspectives de reconvertir la indústria en favor de l’electricitat és molt llaminera”. De seguida, la Canadenca va impulsar també la presa i la central de Camarasa, aleshores la més alta d’Europa.

Van ser obres fetes a consciència. Algunes turbines de les centrals encara són les originals i avui en dia encara es conserven les torres d’alta tensió que es van plantar per dur la llum i el progrés arreu del país.