El surrealisme punk de Justribó

Entre l’amor i l’odi, la passió compulsiva i el desassocsec nihilista, entre el treball analògic i la projecció digital. Laura Vidal Justribó, que a voltes flirteja amb el seu propi mr Hide amb el sobrenom de Dra LauraTrans. Llicenciada en Història de l’Art, va estudiar Museologia a la Universitat de Granada i lluita per obrir-se camí en el terreny de la gestió, la mediació i la coordinació de projectes culturals.

Aquest és el currículum acadèmic i formal, el que va acompanyat d’una adreça postal i una fotografia de carnet a la part superior dreta del primer full.No és que la Laura tingui una doble vida, senzillament que la mateixa vida té diverses cares. “M’agrada la feina que faig perquè penso que s’han de fer accions per acostar l’art contemporani al conjunt de la població, i aquest és el leitmotiv de la meua feina; però també necessito crear, expressar-me, treure les moltes sensacions i idees que em bullen per dins a través de diferent formes d’expressió. Viure de la pròpia creació ara mateix és molt complicat, però també és veritat que no tenir pretensions econòmiques ni estar pendent de la sortida comercial del que faig, de si agradarà prou o es vendrà bé, també em dóna molta llibertat creativa”, confessa.

La veritat és que sempre té algun projecte a la butxaca, com el fanzine de literatura que edita de manera irregular sota el paràigua d’Ediciones de Caín 84. “El no només és gratuït, perquè penso que la cultura ha de ser més accessible, sinó que regalo un cèntim d’euro amb cada exemplar.

Un gest simbòlic, pago perquè la gent se’l llegeixi. Vinc del punk i és un terreny en el qual em sento còmoda i lliure per expressar el que vulgui, i això també es nota en els meus collages”.

Les seues obres són molt viscerals, directes i punyents: són molt punks. “A partir de conceptes o idees que trobo a l’atzar, potser en el llibre que m’estigui llegint en aquell moment, començo a retallar i a crear; per una banda estic subjecta al material que tinc entre mans, revistes o diaris, però també et permet deconstruir cossos i estereotips, crear mons impossibles”.

La primera vegada que va descobrir aquesta tècnica va ser un exercici de classe a la Universitat, i anys més tard la va recuperar en unes circumstàncies prou especials. “A Barcelona vaig treballar una temporada en un call center per a una companyia elèctrica.

Amb l’excusa que algunes converses em posaven nerviosa vaig començar a portar un bloc per dibuixar i amb el pas de les setmanes anava a treballar amb una carpeta plena de material i feia una mitjana de cinc o sis peces cada setmana.

“Aquella època també em va servir per reflexionar com connecta l’art amb la gent del carrer que no té una formació especialitzada; era un públic més directe i sincer, et deien si els agradava o no sense complexos. També em vaig adonar que l’art contemporani a vegades és molt autoreferencial i la gent que no hi està acostumada en queda exclosa. Vivia l’art des de dos mons molt diferents i això també m’enriquia”

Des d’aleshores no ha deixat de produir perquè el collage li dóna una llibertat creativa que no troba en altres disciplines. “Amb les limitacions del material intento trencar esquemes, crear mons i criatures irreals que, al mateix temps, són una metàfora crítica del món que vivim. Un món dominat per la imatge i l’estètica”, un món efimer fragmentat per la immediatesa.