Sota un sol de justícia

Ala plaça Ricard Viñes, el termòmetre de la farmàcia marca 36 ºC. És una de les més altes que es van registrar al juliol, una canícula amb temperatures rècord.

Són les 12 del matí i el sol esclata sobre els caps dels pocs valents que s’atreveixen a creuar la plaça. Des del 1959 que no es registrava un juliol tan calorós, el termòmetre s’ha enfilat diverses vegades fins als 38 ºC.

Amb una humitat del 60% la roba s’enganxa al cos, les cames semblen pesar més del compte i, contra tot pronòstic, desitgem que arribin aquells dies de boira i temperatures en negatiu que, vist des de la perspectiva de la calor més insuportable, semblaven tenir fàcil remei si ens abrigàvem amb diferents capes de roba.

A la vora de la paret dues agents cíviques esperen sota l’ombra, i lluny del pas de vianants, que el semàfor canviï de color i puguin travessar el carrer. S’eixuguen el front i se suquen de crema solar mentre es miren, riuen i rebufen mirant al cel. Verd. Ens apropem i ens diuen que es poden acostumar a la calor però que “el patac de sol és impossible de pair”, confessa la Francesca.

La figura de l’agent cívic, que existeix a Lleida des del 2011, s’encarrega de recordar i ensenyar a la gent que passeja pel carrer les normes de convivència. La Teresa obre una ampolla d’aigua, fa un glop i l’hi ofereix a la seva companya. “Prefereixo l’hivern abans que l’estiu –diu mentre la Francesca, al seu costat, assenteix amb el cap–, perquè la calor va acompanyada de les vacances de l’escola dels més petits i al carrer hi ha més moviment, més perill”.

Expliquen que les jornades comencen més tard però s’allarguen fins ben entrada la nit. “A l’hivern és diferent, cadascú surt de la feina i se’n torna directament a casa. Ara, en canvi, la gent passa més hores al carrer”. Destaquen que a l’estiu un tema molt recurrent és el fet d’avisar els nens que està prohibit jugar a pilota en segons quins llocs, o també ho és haver de cridar l’atenció a aquells que es mullen i es banyen on no ho haurien de fer.

D’altra banda, tot i que asseguren que la gent gran cada cop és més conscient dels perills del sol i la calor, encara són moltes les vegades que s’han d’apropar a algun avi valent que ha decidit anar a fer un tomb a ple migdia i informar-lo perquè es protegeixi d’aquestes condicions extremes.

Són les 12.15, ens acomiadem d’elles, que encara els falta més d’una hora per acabar una jornada que han començat a les 7.30, i caminem entre els carrers estrets de la zona dels vins, on l’ombra dels edificis dóna uns minuts de treva a l’amenaça constant d’aquest sol, amic de ningú.

Arribem a la falda del Turó de la Seu Vella on dos agents de la Guàrdia Urbana equipats amb roba de bici han fet una parada tècnica per reomplir les ampolles d’aigua i refrescar-se a la font de la plaça dels Tritons.

Amb el pas de les hores el sol s’enfila ben amunt i la temperatura sembla augmentar per moments. Ens oferim acompanyar-los una estona i emprenem la marxa al seu costat mentre en Miquel ens confessa que “tot i que les vistes de la ciutat des de les esplanades que envolten la torre són fantàstiques, la calor aquí dalt és asfixiant”.

La seva ruta preferida és passar per l’Eix Comercial perquè els arriba l’aire condicionat de les botigues. A tall d’anècdota afegeix que “algun cop, quan a les notícies informen de les onades de calor, sempre hi ha algú que ens veu pedalejar i ens pregunta què fem anant amb bici, si no estem al corrent de les temperatures”.

El seu company, en David, explica que més enllà de la feina practiquen molt esport i estan acostumats a fer exercici físic amb aquestes condicions. “Fa set anys que anem amb bici, la ciutat és molt petita i no té cap complicació per recórrer-la a dues rodes, sol té dues pujades”.

Els preguntem per com viuen de diferent l’estiu respecte a l’hivern i ens diuen que la diferència rau en la sensació física. “Quan arriba divendres, després de tota una setmana treballant al carrer, jo em noto molt cansat i aixafat”, confessa en Miquel tot afegint que, tanmateix, “la gent no reacciona igual, està més irritable. A les places conviuen diferents cultures i sovint això acaba sent motiu de conflictes”.

Pel que fa als problemes ocasionats per les altes temperatures, en David explica que “sovint la gent gran cau per la calor o té fortes baixades de sucre, també n’hi ha d’altres, segueix, que potser han begut una mica més del compte i es deshidraten més fàcilment”. Ells passen les jornades d’estiu bevent molta aigua i fent visites esporàdiques a la comissaria per refrescar-se amb l’aire condicionat.

Ens acomiadem i anem a buscar l’ascensor que ens mena davant dels jutjats. Voregem la falda del Castell fins a l’Auditori i entrem a l’Eix Comercial per Pi i Margall. Ara sí, per fi, trobem ombra a dojo perquè el carrer és estret i les botigues, obertes. Un microclima dins del bullici de la ciutat que ens eixuga la suor i ens revitalitza. Aire fresc que neix de les botigues i que ens convida, a nosaltres i a molta de la gent que hi passeja, a entrar i tafanejar sense cap intenció de comprar res, només per recobrar una mica l’esma perduda per la calor.

Acabem aquest agraït passeig a l’alçada de l’estàtua d’Indíbil i Mandoni, i a pocs metres trobem una escombriaire que sembla no tenir por a la calor, la Carla, que des de fa un any i mig es dedica a escombrar els carrers de la nostra ciutat, ja plogui, nevi o caigui foc. Tot i que li agrada la seva feina i l’horari que té, de 6.30 a dues del migdia, li permet portar una vida molt còmoda, lamenta les sabates pesants que per seguretat ha de portar. “Són tancades i gruixudes, i tenint en compte que amb la calor el peu s’infla més, al final del dia el dolor es fa difícil de suportar”. Amb l’arribada de l’estiu, confessa que la zona dels instituts és una de les pitjors per treballar. “Hi ha molt poca ombra, molta pols i molta fulla. Quan anem amb la màquina bufadora, el polsim se’ns enganxa al cos i la calor corporal augmenta. Llavors em rento la cara amb una tovalloleta humida i em torno a posar crema solar de factor 50 per protegir-me dels rajos”.

Entre les tècniques que utilitza per combatre les dures condicions estivals i que ha anat descobrint “per obligació”, tal com ella diu, destaca la manera com beu aigua .“He après que he d’esperar unes hores per començar a beure. La clau estar a aguantar un cert temps abans de començar a hidratar-me, si començo molt aviat, ja no paro i em sento més fatigada. Contra més bec, més set tinc”. Tanmateix, matisa que és important anar-se mullant els canells i el clatell durant el dia i ingerir peces de fruita que portin sucre i no siguin pesades per a l’estómac.

La Carla, que en un dia pot arribar a caminar fins a 21 quilòmetres, es coneix les fonts on baixa l’aigua més fresca de la ciutat: “A la plaça de l’avinguda Blondel i a la plaça del carrer Humbert Torres”. Tot i l’exigència que comporta treballar al carrer, ens explica amb una rialla que la seva feina és alliberadora, “estar a l’aire lliure m’ajuda a buidar-me d’allò que em preocupa en el meu dia a dia”. Separem els nostres camins, ella segueix pel dret paral·lel al riu i nosaltres travessem el pont per arribar als Camps Elisis.

Són les dues del migdia, pràcticament no hi ha cotxes circulant ni molt menys gent caminant. Ja resguardats per les ombres del parc, parlem amb en Fermín, un jardiner de la ciutat amb deu anys d’experiència. No sembla mostrar cap símptoma de cansament o fatiga respecte la calor estival: “M’agrada molt la meva feina, gaudeixo estant en contacte amb la naturalesa i cuidant de les plantes. No em suposa un esforç treballar al carrer”.

Tot i que s’adapta molt bé a les altes temperatures, explica que sovint la gent “deixa anar comentaris despectius, està més malhumorada i nerviosa”. En Fermín, que pot arribar a beure fins a 4 litres d’aigua en una jornada laboral de 7 hores, explica que ell i els seus companys poden organitzar-se a l’hora de cuidar les zones de l’espai en funció de les ombres que van canviant durant el dia. Ens acomiadem de les plantes, de l’aigua de la mànega que de tant en tant esquitxa i alleuja, i de les ombres del parc que et permeten deixar d’arrufar el nas o fer ganyotes.

Amb el sol fregant la pell i rebufant mentre maleïm una vegada i una altra la calor, ens adonem que tot i el fred àrtic de l’hivern o la calor més desèrtica de l’estiu de la ciutat, estimem Lleida, els seus carrers, la seva gent i aquest enyor paradoxal que sentim per les estacions. La nostàlgia d’aquell hivern gèlid quan alcem el cap i el termòmetre marca 40 ºC, o aquell sospir en mig de la boira que reflecteix el desig perquè arribi el sol i ens cremi.