Exvots: El culte més íntim de Sant Ramon, en auge

En el que va d’any, l’altar de Sant Ramon, a la Segarra, on són venerades les relíquies del sant, s’ha omplert d’exvots. Són ofrenes al sant que es fan en compliment d’una promesa o en acció de gràcies per algun benefici rebut.

Potser n’hi ha una vintena entre xumets, fotografies, fulls amb relats, menats de cabells o joguines. Agraïments i súpliques senzilles i sense massa pretensions però que sonen sinceres com la d’una mare que desitja que a la seva filla que s’ha casat li vagin bé les coses, un pare que demana que la seva filla petita es curi, o el d’una família mexicana que ha vingut a pregar al sant per tal que la dona es quedi embarassada...

Sobta que avui, després de dècades en què els exvots havien quedat en desús, torni a fer-se ben present aquest format de la devoció per cercar la intercessió del sant. I diem sobta perquè sovint dóna la sensació que ara les persones se’ns presentin més autosuficients.

Com el melic del món i, per tant, això de la intimitat amb el sant, o fins i tot amb un mateix, pot semblar una pèrdua de temps. Molts dels exvots són en llengua espanyola. Per la forma de redactar, possiblement siguin de famílies de l’orbe llatinoamericana, tot i que també n’hi ha de gent romanesa i de catalans.

A Sant Ramon, la tradició dels exvots es remunta al segle XVII. A la sala d’actes hi ha una exposició de més de 200 petits quadres de pintures a l’oli que mostren de mil maneres aquesta pregària peculiar. I mentre a altres santuaris ja només s’exposen els antics de forma museística, a Sant Ramon, la col·lecció continua oberta.

És una llarga tradició, comenta un novici del convent. Diu que, fins a mitjans de la centúria passada, a Sant Ramon, però sobretot a Cervera, hi havia artistes que vivien dels quadres que els encarregaven els devots.

Val a dir que la major part dels quadres antics són de veïns de poblacions de la Segarra i de l’Urgell.

Són estampes que mostren les preferències de cada època. Sempre vesteixen a Sant Ramon emergent d’un núvol, però mentre que la part més antiga de la col·lecció llueix els hàbits d’un frare mercedari, les més actuals el dibuixen com un insigne cardenal. Les temàtiques dels quadres sovint van lligades a la terra: sequera o accidents al camp. Però també n’hi ha que fan referència a sinistres a la carretera o bé que tenen la família com a raó de ser, sobretot per raons de salut o fecunditat.

També n’hi ha alguns que dibuixen accions de violència força contundents. Com a nonat que era Sant Ramon, ja que va néixer quan la seva mare ja era morta, és el patró de les parteres.

És curiós, també, observar que mentre que alguns quadres són pintures fetes per un professional amb un relat interessant i entenedor, d’altres, són dibuixos inexpressius on, a vegades, les figures tenen el mateix posat hieràtic que el romànic més pur.

Un dels exvots més actuals, de l’any 1991, és el de la família Camps de Tarroja: l’Àlex ens explica que el van fer en agraïment després que el seu germà Ferran sobrevisqués a un accident amb el tractor prop de Guarda-si-venes quan anava a Ponts a buscar grava. Explica que “li va passar la roda gruixuda del tractor per damunt, i quan el vam portar al Rossend Audet, l’històric metge de Guissona que era agnòstic, no es podia creure que fos viu i ho va qualificar de miracle”.

Sí que val a dir que, en tots els exvots, els d’abans i els d’ara, la lletra que els presenta sol estar acompanyada de sentiments de gratitud íntims i viscerals. Ara són ben pocs els que assisteixen als oficis d’església. A Sant Ramon, amb prou feines hi ha mitja dotzena de fidels en les jornades laborals. Per això, xoca que es reprengui aquesta devoció íntima amb el sant.

Sí que cal dir que, avui, convivim amb gent d’altres cultures, especialment la sud-americana, que tenen molt més arrelades les creences religioses. De fet, cinc dels sis novicis que té el santuari procedeixen de països llatinoamericans.

El santuari rep visites tot l’any, unes 11.000. En la darrera dècada ha vist incrementar molt l’activitat, tant pel que fa a la recuperació arquitectònica del magne edifici, com pel que fa a la seva vitalitat.

Així, ha passat d’haver-hi dos frares a tenir quatre sacerdots, un frare i sis novicis que s’ocupen del manteniment i d’atendre els visitants, i també de les misses diàries al santuari i dels oficis els dies de festa a bona part dels pobles del centre de la Segarra: Portell, Gospí, Viver, Sant Guim, les Oluges, Castellnou d’Oluges i Tarroja. Certament, els novicis són un encert per al santuari, animen amb música de guitarra les misses, s’ocupen de mantenir-lo net com una patena i, fins i tot, un d’ells, que va estudiar Belles Arts, ha recuperat algunes de les escultures que van quedar danyades per la guerra.

Després de la contesa bèl·lica, el santuari va quedar molt malmès. Bona part de la refeta escultòrica i dels retaules, l’altar major i la capella del sant van arribar de la mà de l’artista de Bellpuig Jaume Perelló, que hi va deixar una petjada magnífica.

Dèiem abans que l’edifici ha vist una recuperació notable. La va iniciar en solitari a principis de l’actual centúria el frare aragonès Fèlix Jiménez, i els que han vingut després li han sabut donar continuïtat. S’han recuperat les teulades, el claustre, les habitacions de l’hostatgeria, el menjador, el forn i, darrerament, una de les perles de l’edifici: la façana d’estil barroc amb les seves columnes salomòniques.

Certament, Sant Ramon és un lloc especial. Sempre està obert, t’hi atenen de forma senzilla i correcta. És envejable la sobrietat amb què viuen aquests homes. Però, a més, és un espai idoni per passar una estona en solitud. Si el que es vol és aquesta pau, s’ha de defugir de la festivitat del sant, que se celebra el 31 d’agost.

En aquesta jornada s’hi aplega mitja comarca. La gent segueix fent les tradicionals tres voltes a la capella. Segons la llegenda, la mula que duia el cos mort del sant a les espatlles va fer tres tombs abans de caure exhausta en aquest punt exacte. Enguany s’espera que la festa tingui una major solemnitat. Se celebren els 800 anys de la fundació de l’orde mercedària. L’orde que s’ocupa d’atendre la gent que viu a les presons.