Un conte per recordar

El meu pare va començar amb l’Alzheimer quan va néixer la meva filla gran, l’Haizea. I mentre ella avançava, ell anava enrere. Era dur per a tothom, però ella no feia preguntes. Mentre que un avi parlava i jugava amb ella, l’altre, el meu pare, no ho feia. Però ella no preguntava res”, explica el Txema Pinedo, creatiu i publicista basc autor del conte La cançó de la Bruna.

Els contes són un llenguatge ideal per connectar amb els infants, per explicar coses encara que no les preguntin. “Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però era la normalitat per a ella, per això no sabia, potser, què preguntar exactament”, explica el Txema. En els trajectes de tornada a casa després de visitar l’aitite (iaio en euskera), el Txema donava voltes a com podia explicar a la seva filla i a tots els infants amb avis afectats d’Alzheimer què és aquesta malaltia.

El conte, com fa el mateix cervell, recorre camins que acompanyen els petits lectors per acabar arribant al que realment importa saber d’aquesta malaltia: “Que no recorden coses però que l’amor perdura i el senten i és recíproc”, diu el Txema, que s’emociona durant l’entrevista perquè el conte de La cançó de la Bruna surt després de la mort recent de l’avi de l’Haizea, el seu pare.

La Bruna és una elefanta que estrena curs i coneix un bon grapat d’amics nous. Amics, també animals, que es permeten ser feliços deixant volar la imaginació i sentint-se capaços de fer el que vulguin. Vol explicar al seu avi qui és cadascú i ho fa utilitzant la seva via de connexió, el seu llenguatge particular entre avi i néta: la cançó que ell li cantava de petita. Aprofitant la tonada d’aquella cançó li parla dels seus nous amics. “Penses que l’avi es recordarà de tots?”, pregunta la Bruna a la seva mare quan marxen de casa dels iaios. I la mare introdueix aleshores el que serà la metàfora de l’Alzheimer. El Txema ha creat la imatge visual de l’oblit posant els records en caixes que s’emmagatzemen al cervell. L’Alzheimer és fer lloc, seleccionar i canviar les caixes de lloc, fer espai. I endreçar sempre implica desprendre’s de coses, així que l’avi de la Bruna s’ha hagut de desprendre d’alguns records, de memòria.

“Vaig escollir narrar la història a través d’animals perquè arriben millor als nens, al seu imaginari. A més cada animal té unes característiques que aporten molt a la història”, diu l’autor. Per exemple, l’avi de la Bruna és un elefant, l’animal que es pressuposa amb més memòria del món, i en canvi, és qui pateix l’Alzheimer, perquè “ens pot passar a tots”.

El conte, que a Lleida es pot comprar a la Caselles i al Punt del Llibre, té moltes lectures gràcies a les il·lustracions de Paul Caballero Barturen, que expliquen la història del text i totes les que un pugui i vulgui llegir. L’univers dibuixat pel Paul permet que el conte sigui viu i evolucioni. L’il·lustrador basc ha introduït missatges amagats i referències artístiques que se senten però no es veuen a primera vista i que donen als dibuixos la qualitat i el nivell d’una obra digna d’exposició.