Els indomables d'Europa

Hi ha dos camins per arribar a la fotografia de natura: a través de la fotografia o a través de la natura”, sentencia el lleidatà Josep Maria Talavera. Ell es considera dels primers, dels que ja no saben preparar un equipatge si no és amb un equip fotogràfic i s’han de comprar memòries externes perquè no hi ha prou espai al disc dur del seu ordinador per emmagatzemar els milers d’instantànies que fa captant tot tipus de bèsties salvatges, ja sigui al Pallars, al cor de l’Àfrica negra, als llacs interiors de Grècia o els boscos de Polònia. “Són viatges organitzats exclusivament per capturar un animal concret i fer la foto, aquella que saps que és irrepetible”, confessa. Parlem d’alçar-se a mitja nit, caminar pel bosc, tancar-se dins d’una tenda de camuflatge i passar-se quinze hores assegut en una cadira sense fer soroll. “Els primers viatges podia fer més de 1.500 fotografies en un sol dia, però amb el pas del temps també aprens a optimitzar recursos, a saber quan val la pena pitjar el botó i quan és millor esperar una estona”.

GUINEU ÀRTICA. Noruega, parc Dovrefijell, situat vora la costa del sud-est. Setembre 2018. Actualment no es considera una espècie en perill d’extinció. Amb el fred comença a mutar el pelatge per esdevenir blanca i confondre’s en la neu.

Els orígens del seu ull fotogràfic es remunten a l’adolescència, quan “amb els amics vam comprar-nos càmeres rèflex i algun manual per aprendre a revelar en blanc i negre”. Eren autodidactes, progressaven a base d’errors i a poc a poc van anar passant de fer retrats o paisatges urbans a intentar captar alguna imatge capaç de transcendir l’estètica i transmetre alguna cosa. “Cap de nosaltres, però, no es va plantejar que el fotoperiodisme pogués ser una sortida laboral, ni tan sols quan vaig començar a col·laborar amb revistes locals com La Boira o vaig publicar al diari SEGRE o algun rotatiu de Barcelona”. Tenia vint anys i de seguida va entrar a treballar a la banca: la feina i les obligacions familiars gradualment van anar desplaçant la càmera, els objectius, els rodets i el plaer de retratar el món que l’envoltava. Amb el pas del temps es va convertir en un record agredolç de joventut.

CONDICIONS EXTREMES. Per retratar animals com els bisons s’ha d’estar disposat a passar molt fred moltes hores

Quan ha tornat a la fotografia el món era digital. “Pràcticament ja no queda rastre dels sistemes analògics amb els quals havia après a tirar, però a canvi em vaig poder comprar una Nikon, que havia estat el gran somni de la meua joventut”. Si quan tenia vint anys havia de pensar si valia la pena pitjar el botó perquè cada foto valia uns diners, ara la feina és destriar el resultat. “Com que busques animals que costen de veure, que sovint estan en moviment i que potser no tornaran a passar per davant dels teus nassos, és inevitable disparar ràfegues, fer moltes fotos de cop. La conseqüència és que fàcilment arribes a les 6.000 fotografies en un viatge com el que vaig fer al Parc Nacional de Seimara, a Kènia. Elefants, rinoceronts, lleons, guepards, girafes, zebres i tots els grans animals exòtics que formen part del nostre imaginari africà popularitzat a través dels documentals televisius de sobretaula i els llibres infantils. Uns animals que, malgrat patir la pressió de l’home, encara sobreviuen.

GOS VIVERRÍ. Polònia, parc nacional Bialowieza, situat al nord, a la zona fronterera amb Ucraïna. Hivern 2017. Era un gos domèstic japonès que els russos van importar per als abrics. Als anys quaranta els van alliberar i es van fer silvestres.

En contrast amb la immensa sabana africana hi ha la vella Europa. Un continent petit, domesticat, explotat i sobrepoblat en el qual sembla impossible que encara puguin existir animals salvatges com els llops o els bisons. “Veure els animals a l’Àfrica en condicions òptimes per fer unes bones fotos tampoc no és fàcil, fins i tot si vas a un Parc Nacional i acompanyat de guies, però sovint a Europa tampoc ho és poder veure segons quins animals”, ens explica. “Per al linx ibèric a Còrdova em vaig passar tres dies tancat dins un hide –amagatall camuflat, sovint de dimensions molt reduïdes– i no va donar senyals de vida”.

GUINEU COMUNA. Polònia, parc nacional Bieszczady, situat al sud-est i compartit amb Ucraïna i Eslovàquia. La guineu centreeuropea tendeix a ser de mitjana una mica més gran que les que podem trobar als boscos catalans.

Per a aquest tipus de viatges el Josep Maria no acostuma a anar per lliure, sinó que sempre ha de contactar amb algun guia o empresa, sovint local, que ja té els amagatalls muntats en punts estratègics o sap rastrejar els animals en el seu hàbitat. “Per veure el bisó érem molt pocs fotògrafs i anàvem amb un guia per seguir-ne el rastre i calcular on podien estar. Dues hores pels boscos d’un parc nacional polonès a l’hivern, quan de sobte veus un grup d’aquestes bèsties enormes que miren de cara, enmig d’un prat nevat, la sensació és indescriptible”. Mentre els amants de la natura s’acaben aficionant a la fotografia perquè cada vegada volen resultats gràfics més òptims per immortalitzar l’experiència, malgrat que el seu objectiu és el plaer de veure els animals, el que necessiten el Josep Maria i els amants de la foto és una bona llum, trobar l’enquadrament perfecte, captar el moment amb nitidesa i aconseguir una imatge ben resolta: captar la mirada de l’animal, que el sol no cremi la imatge ni sumergeixi les zones ombrívoles en una penombra sense profunditat. “Quan ja coneixes una mica l’animal, com es mou i què en pots esperar, aleshores et tornes una mica més curós abans de disparar; esclar que vols tornar a casa amb unes poques fotos excel·lents, però si pots destriar entre dues mil en lloc de quatre mil, doncs millor. És una feina necessària i alhora pesada, potser més que estar-se deu hores assegut sense poder-se moure dins d’una petitat tenda de campanya”, bromeja

LLOP.  Polònia, parc nacional de Bieszczadi. Estiu 2018. En aquesta zona es poden arribar a trobar llorigades d’una vinenta de llops. Ha estat perseguit pels humans, i no fa tants anys que s’estan fent polítiques per protegir-lo.

Talavera forma part de l’Associació Espanyola de Fotògrafs de Natura, una entitat que té un codi ètic perquè “no tot s’hi val per aconseguir un bon retrat d’un os, un llop o qualsevol altre animal salvatge. Tenim un codi ètic per garantir que la nostra afició no és invasiva, que respectem l’hàbitat de l’animal i els costums, que no el molestem i no influïm en la seua vida”. En alguns punts estratègics no és estrany atreure els animals amb algun tipus de menjar, però aquesta és l’única llicència que es permeten i està acceptada per la comunitat de fotògrafs de natura. “També és veritat que les ànsies de veure segons quins animals està generant problemes; a llocs com Astúries hi ha una sobreoferta d’empreses i guies per veure els óssos. Encara que tothom intenti ser respectuós, al final s’està envaint els espais vitals d’una comunitat que està absolutament envoltada de civilització”, reflexiona. “És per això que prefereixo anar a Eslovènia i endinsar-me en territoris més grans i salvatges en els quals hi ha molts més exemplars”.

ÓS BRU. Romania, regió dels Carpats, estiu del 2015. Aquest és un exemplar jove (els adults poden arribar a fregar els tres metres d’alçada). Els vells boscos de l’Europa de l’est són una de les millors zones per gaudir dels óssos

Al sud d’Espanya també s’està convertint en un negoci a l’alça. “Tenen grans cortijos amb animals com el cérvol en semicaptivitat; per una banda cobren als fotògrafs per disparar amb les càmeres i després als caçadors que es volen assegurar una bona presa. Són opcions en les quals gairebé tens garantida la foto, però d’entrada no és el model que a mi m’agrada, generalment prefereixo que els animals que fotografio siguin lliures, tot el que puguin ser-ho a Europa”.

BOU MESQUER. Noruega, parc Dovrefijell. Setembre 2018. Reintroduïts als anys quaranta, a Europa només es poden observar en aquest parc. A la foto, una femella 

Sovint són viatges que fa sense la família: “L’objectiu està molt clar i no hi ha temps per a res més, la majoria de vegades t’has d’alçar de matinada per entrar dins l’amagatall encara que sigui de nit i esperar tot el dia fins que et vénen a buscar al vespre. Després anar a l’hotel, descarregar les fotos, fer una mica de selecció i anar a dormir”. Quan tornes a casa no és un bon moment per mirar les fotos, sempre és millor deixar-les resposar. “Al cap d’un parell de mesos tens prou perspectiva per revisar-les i començar a destriar. Al final et quedes amb unes poques imatges i mires si has trobat la foto, aquella que capta tota la força de l’animal”.

CÉRVOL. Catalunya, reserva de Boumort. Estiu 2017. Durant la brama del cérvol també és més fàcil trobar-se femelles i exemplars joves que es passegen pels boscos frondosos de la zona