Totes podem ser Nolan

Durant deu dies han estat aïllats a Juneda pensant, dormint, estirant, menjant, debatint, rient, cuinant i ultimant els detalls d’‘Eh man he’, la mecánica del alma.

A Barcelona és molt complicat per a una companyia petita trobar, i poder utilitzar durant tants dies seguits, un espai com el Teatre Foment de Juneda per assajar. “És just el que necessitàvem”, confessen mentre es poleixen uns bons entrepans a l’hora de dinar. “Amb l’anterior espectacle, que encara rodem, vam provar les llums per primera vegada el dia de l’estrena”, confessa José Antonio Puchades –Putxa–, director de la companyia. “Treballar en un teatre de veritat ens permet comprovar si allò que hem estat provant és viable dalt d’un escenari, i canviar aquelles escenes i moviments que no tenen recorregut amb una il·luminació estàndard”. Quan els visito porten tres dies a Juneda, i estan cansats i contents perquè “ahir ens vam adonar que les peces que teníem no encaixaven, que l’obra perdia ritme tal com l’havíem pensada; i anit després de sopar ens vam posar a barrinar fins que vam trobar la manera de reordenar-ho tot i donar-li sentit i fluïdesa a la peça”.

Cada vegada és més habitual que els festivals participin en coproduccions de companyies, sigui en teatre de text, circ, titelles, dansa o espectacles multidisciplinaris. El retorn d’aquesta col·laboració serà l’estrena de la proposta a la propera fira de Titelles de Lleida. Zero en Conducta no és una companyia titellaire, és un grup de persones que “treballem amb el moviment en diferents disciplines i aquesta vegada vam decidir fer-nos una pregunta inicial: què és allò que ens mou?”, recorda David Maqueta, tècnic i ajudant de direcció, entre altres responsabilitats compartides. “A partir d’aquí vam decidir crear un personatge, un titella anomenat Nolan”.

La peça és el viatge de Nolan a través de les seues pròpies contradiccions, virtuts, flaqueses i somnis amb l’objectiu d’aconseguir respirar, d’abandonar la condició de titella. “D’alguna manera Nolan lluita contra ell mateix perquè té por d’alliberar-se, de sortir de la seua zona de confort”, raona Julieta Gascón, membre de la companyia. “No sap què hi ha exactament a fora, com és el món quan et desprens de la condició de titella, i superar la seua zona de confort és un repte que el fa dubtar constanment”.

La por és paralitzant i Nolan l’ha de combatre amb els propis desitjos. “En un treball de creació col·lectiva com és el nostre, en el qual no hi ha un guió previ, sinó que avancem en un procés de recerca oberta, Nolan es converteix en el nostre àlter ego; en el nostre i en el de qualsevol persona que prengui consciència que la llibertat no és camí fàcil”, reflexiona Putxa. Si bé el protagonista és un titella que es mou gràcies a les perícies dels titellaires, els quals treballen al descobert perquè es faci evident que “sempre hi ha algú que mou els fils i pren decisions que ens afecten i condicionen”, explica Elena Lalucat.

Nolan, que fa el seu camí pràcticament sense text i en un escenari minimalista, esdevé una metàfora dels nostres anhels. Pren consciència del propi cos a través del moviment, sent les emocions que el connecten amb la realitat i lluita per aprendre a ser lliure.