Bodes remeieres

Conèixer-se a la Big Ben i casar-se al Castell del Remei. Aquest era el camí habitual de molts matrimonis de la plana d’Urgell que veien en l’església del Castell un remei per no crear enfrontaments a les famílies, com explica la Cecília Canosa, que es va donar un “sí, ho vull” a dos veus, juntament amb el seu germà bessó, el 8 d’octubre del 1972. “Ens vam casar tots quatre el mateix dia i és clar, jo volia casar-me a Barbens i la meva cunyada a Agramunt, així que vam venir a territori neutral. Al Castell del Remei.” El Ramon Vall, el seu marit, assenteix amb el cap i somriu: “Els homes no teníem gaire a dir.”

Mirant les fotos de l’exposició que poden visitar al Castell del Remei s’observa un gran canvi d’actitud de les parelles casades el 1959, la primera foto, al 2017, l’última. En els primers casos reflecteixen una societat en què “toca casar-se” i es fa per a la família. “Jo em vaig acabar comprant un vestit que ni tan sols volia, solament per fer contenta la mare”, reconeix la Conxita Nogués, que també ha celebrat les noces de plata al Castell del Remei. Aquest cop sí, vestida com volia. Avançant en el recorregut de l’exposició, es veu com les parelles s’apropen i es relaxen. Passen per l’alliberament dels anys 80 i 90, quan la foto amb la verge del Remei ja no és tan habitual (vegeu el desglossament de l’última pàgina), el color, objectius d’ull de peix i la posada en escena, a dalt de l’altar, ja no és tan estricta. “Nosaltres no volíem casar-nos d’esquena als nostres convidats”, diu la Cecília Canosa. En escoltar-la, la Conxita i la seva germana, la Cecília Nogués, assenteixen. Elles van pensar el mateix. En alguns dels casos el mossèn els va permetre posar-se de costat, com és habitual ara.

Arribats a les imatges que tanquen l’exposició, l’actitud dels que es casen per l’església al Castell del Remei és de protagonistes únics. Exerceixen de models i experimenten. No hi ha normes estrictes, encara que la vergonya és atemporal.

La Cecília i el Ramon i les germanes Nogués han vingut avui fins al Castell per explicar-nos com va ser la seva boda. Les seves fotos estan penjades a la sala gran juntament amb 250 més corresponents a 110 parelles que, com ells, van celebrar el seu matrimoni en aquest indret natural i vinícola entre la Noguera i el Pla d’Urgell.

L’esmorzar que ens ha preparat la Mireia González Antó, responsable de comunicació del Castell del Remei, es converteix en un viatge en el temps en què la Conxita i la Cecília hi vivien de petites. “Ens vam casar aquí per sentimentalisme. Aquest nucli havia estat sempre ple de vida, un punt important a la comarca, però es va apagar com un llumí. És d’agrair que ara el Tomàs i la Mireia apostin per retornar-li la vida i la importància que té amb exposicions com aquesta o els aplecs i tot el que promouen”, diu la Conxita. Mentre acaba de parlar s’atansa a la taula el Tomàs Cusiné. Vol aprofitar que té allí la Cecília i la Conxita per preguntar-los sobre la vida al Castell del Remei als 50 i els 60. Encara que voldria quedar-se a escoltar més, ha d’anar a atendre uns clients xinesos. Abans de marxar demana a la Mireia que gravi, si us plau, tot el que allí s’està parlant. Bona part de la història del Castell del Remei l’ha recollit Jaume Mateu Giral al llibre El Castell del Remei. Terra, aigua i cultura del vi a la plana d’Urgell, disponible a llibreries i a la botiga del celler.

Aquí s’han casat fins a dos i tres generacions. És el cas de la Conxita, que comparteix exposició amb el seu fill Marc. Va passar per l’altar amb la Marta l’any 2006. “Ara, el que més vénen a celebrar són batejos i comunions. Segurament és l’evolució natural dels que han viscut i s’han casat aquí, que ara tenen néts”, explica la Mireia.

Les fotos del convit a l’aire lliure donen peu a comentar la sort que tenien les parelles que reservaven el dia primer. La Cecília Nogués explica que quan ella es va casar ja hi havia el restaurant. De petita, però, ella i la seva germana havien sigut ajudants de la botiga que s’encarregava de parar una taula llarga a l’ombra dels arbres de la bassa. “La mestressa ens demanava ajuda i així va ser com vam tenir l’oportunitat de veure bodes a dins del castell de familiars de les senyoretes.” Encara que tothom passava per la mateixa catifa vermella, que van canviar el Tomàs i la Mireia fa pocs anys, les celebracions d’uns i altres no tenien res a veure. “Encara puc veure la decoració amb motius del món del vi que decorava la sala gran del castell de les senyoretes”, diu la Cecília. Aquestes fotos no les veuran a l’exposició, però sí que potser els passi com a la Manoli Gamero, que es va casar fa 25 anys al Castell, on havia viscut als 60 i on ara, des de fa 15 anys que hi torna a treballar: “Vaig veure una foto de ma cosina de núvia a l’exposició i no ho recordava! Emocionant.”

El Castell del Remei prepara una nova etapa de bodes per donar cabuda a tots els que volen donar-se el “Sí, ho vull” amb cerimònia civil en un indret tan especial com aquest.

Fotos que tens si t’has casat al Castell Les parelles que s’han casat al Castell del Remei comparteixen una part d’història de vida i fotos a l’àlbum de boda. A l’exposició, que es pot veure en una de les sales principals, al costat de la botiga, passades les oficines del Castell del Remei, es repeteixen els següents elements: el pont, l’arbre de dos troncs i d’arrels entrellaçades, el lateral del Castell amb dos torres, un fanal de davant l’església i la mare de Déu del Remei. Si l’exposició homenatja totes les parelles que s’han donat el “Sí, ho vull” allà on avui dia es fan dels millors vins de la DO Costers del Segre tingués un grup de Facebook, segurament es diria: “No t’has casat al Castell del Remei si no tens fotos...” amb aquests elements citats.

Els primers banquets eren al costat de la bassa Quan van començar a celebrar-se les bodes al Castell del Remei no hi havia el restaurant que avui s’omple, dia sí i dia també, de dinars de negoci i familiars. Els propietaris de l’única botiga que hi havia s’encarregaven de fer el dinar dels convidats. Si tenies sort, podies ser la parella afortunada que dinava a l’ombra dels arbres de la bassa. Solament podien comprometre’s amb una família i si plovia, no hi havia pla B, a diferència d’avui dia, que les organitzadores de bodes ja inclouen al pressupost el lloguer d’una carpa. Tot i que la carn es barrejava al plat amb les fulles i restes vegetals que queien dels arbres, els qui van tallar el pastís al Castell del Remei en guarden molt bons records, tal com es comentava el dia de la inauguració de l’exposició per l’aplec del Castell.