Un nou escenari de ball

A l’avinguda Sant Ruf de Lleida hi ha una porta oberta a un món en el qual la dansa és oportunitat. Oportunitat d’oci i professional. Fins a aquesta porta s’atansen ballarins, aficionats de totes les edats, i professionals d’arreu per compartir coneixements i experiències. Dancescape! és una escola de dansa consolidada que compta amb l’admiració i respecte del sector professional. Quan un grup de Dancescape! participa en una competició hi ha silenci. Els seus ballarins són inspiració assegurada, professionalitat i innovació. Arribar fins aquí ha estat un treball constant del Xavi Blanco i la Sandra Macià, que van començar ara fa 15 anys amb un somni i gens d’experiència en això de l’emprenedoria. “Treballàvem tot el dia i ho fèiem tot nosaltres. Escombrar, també”, expliquen. Dels 40 alumnes inicials, ara s’ha passat a centenars que van a diari per les seves classes. Des del principi que la visió del Xavi i la Sandra ha atret professionals que no han dubtat a traslladar-se a Lleida per donar classes a Dancescape. Sí, a Lleida, allà on no passa mai res, segons alguns. Passa, el que cal és reconèixer-ho. El Xavi i la Sandra són els impulsors de The Best On, l’únic certamen europeu que reuneix companyies professionals de dansa urbana i que se celebra tots els anys a la Llotja. Enguany ha aplegat més de 250 ballarins.

Aquesta escola de ball és també el motiu pel qual s’instal·len a la nostra ciutat ballarins i coreògrafs que treballen a la indústria musical nord-americana com Shaun evaristo i Pat Cruz, coreògrafs de Jennifer López. Ells van ser els que van inaugurar el primer workshop de Dancescape! Ara fa 15 anys, al qual es van apuntar un centenar de ballarins, el 80% procedents de fora de Lleida.

El Xavi i la Sandra miren enrere i veuen que han recorregut un bon camí, tot i que prefereixen enfocar-se en el que queda a fer. “Cal canviar la indústria musical i el concepte que es té dels ballarins i la dansa. Ara comença a haver un canvi i s’introdueix la dansa en àmbits on fins ara ni es preveia. Per exemple, ens contracten per fer presentacions de cotxes, congressos, etc. Coses que a Europa, EUA o la Xina ja fa temps que fan”, explica el Xavi. Parlem en una sala polivalent de l’escola on s’atansen alguns professors per escoltar les cançons de la classe que faran en breu. Els passadissos estan plens de gent que esperen que comenci una masterclass amb la Sandra Egido i la Carla Cervantes, ballarines de dance floor i que han aconseguit popularitat per ser coaches del programa de televisió Fama a Bailar!

Des de fora, no sembla que sigui tan gran. En tots els sentits. Per aquestes sales de parquet, folrades de miralls, passen professionals internacionals i també en surten, com la Clàudia Riera, ballarina de Lola Índigo.

El treball constant del Xavi i la Sandra té repercussió en el panorama nacional, internacional però també local. Un dels principals canvis que ha experimentat l’escola en els 15 anys que fa que existeix és l’edat dels alumnes. “Cada vegada són més els que comencen a ballar a partir dels 30, els 40 o els 50. N’hi ha que fins i tot participen en competicions”, explica el xavi. alguns s’han animat al veure els seus fills i filles, tot i que els principis eren vergonyosos. “Recordo que venien a demanar informació amagant d’alguna manera que eren ells els interessats. Però quan van començar els primers a venir, la cosa va córrer com l’escuma i ara tenim ballarins júniors i séniors a totes les disciplines de dansa”, expliquen.

Els que sobrepassen els trenta i els quaranta prefereixen la franja horària nocturna, quan ja tenen els fills dormint i arriba el seu moment. “Alguns, fins i tot, potser han vingut a la tarda a acompanyar el seu fill o filla a classe, i a la nit és la seva hora de dansa”, diu el Xavi. El Manel Bernal té 51 anys i és un d’aquests casos. Ell va començar a ballar perquè la seva filla el va animar a participar en una coreografia amb què havia de competir en un certamen de famílies i ara comparteixen escola. Tot i que la presència masculina s’hagi triplicat en 15 anys, encara no hi ha paritat. Els nois sembla que conserven aquell pudor a ballar, com explica l’Albert Olomí, de 38 anys, que fa 8 que és a Dancescape. “Un dels motius que fa que la gent s’animi a ballar és perquè així s’estableix el contacte que necessitem les persones. El Whatsapp està molt bé, però el cor que enviem via emoticona no podrà mai comparar-se amb les relacions en persona, el tacte”, explica el Xavi. El codirector de Dancescape ho té clar: “La dansa afavoreix la sociabilització que ens treuen les tecnologies.”

FUNDADORS “Teníem un somni i ens vam posar a treballar-hi” El Xavi Blanco i la Sandra Macià són els codirectors de l’escola de dansa i estudi Dancescape de Lleida. Enguany celebra 15 anys i en aquest temps els seus alumnes, la ciutat i ells mateixos han evolucionat molt. “Ha canviat l’edat dels nostres alumnes, s’han multiplicat el número de nois que vénen a ballar i estem vivint un moment de canvi en el qual ballar és una opció”, ho explica el Xavi però la Sandra se’l mira hi assenteix. És la seva connexió i objectiu comú el que els ha fet convertir Dancescape en un referent de dansa estatal. Van començar fent més hores que el sol i la lluna i obrint tres sales que cobrien amb classes de professors nacionals i internacionals. Des del principi han tingut una visió global i, des de ben aviat, ja hi van haver ballarins professionals que es van voler mudar a Lleida per fer créixer el projecte de Dancescape. Es van conèixer ballant i van somiar amb construir un espai de dansa professional obert al món des de Lleida. Quinze anys després, el somni complert. Ara se centren en la consolidació i creixement.

STAGE PROFESSIONAL INTERNACIONAL Canviar la indústria perquè ballar sigui una opció real La Carla Cervantes i la Sandra Egido són populars per haver estat del programa Fama a Bailar, però el que és interessant és saber per què ballen, per què van tornar de la Xina, on triomfaven amb la seva expressió i innovació de Floor Work, una dansa al terra que fusiona estils urbans amb contemporanis i clàssics. “Ballar, dedicar-se a la dansa no és una opció real ni acceptada aquí. En canvi a Europa, els EUA o a la Xina és una dedicació professional molt ben vista i admirada. Aquí si dius que vols ser ballarina, segurament a casa et miren malament i et diuen allò de: “D’acord, balla, però estudia alguna cosa. Cal canviar això des de dins. Per això treballem i estem aquí, per donar oportunitats i que ballar sigui una opció real de vida”, explica la Carla. Parlem amb elles cinc minuts abans que comencin la seva classe de l’stage internacional que va fer Dancescape aquest estiu. La Sandra destaca la passió i la professionalitat del Xavi i la Sandra: “Els seguim des de sempre, quan Dancescape està en una competició, la resta se’ls mira de prop.”

ALBERT OLOMÍ “La vergonya del noi a ballar perdura”  L’Albert Olomí té 38 anys i fa vuit anys que va començar a ballar hip-hop. Explica que per a ell, que competeix des de fa cinc anys, anar a ballar amb gent de la seva edat i que, com ell, han començat a ballar de grans, suposa: “Diversió, salut, desconnexió i una manera de conéixer gent, de sociabiitzar-se”, encara que ha evolucionat, creu que “molts nois tenen vergonya d’anar a ballar”.

MANEL BERNAL “La meva filla em va animar i li agraeixo” El Manel Bernal té 51 anys i en fa tres que va començar a ballar quan la seva filla Laura li va demanar que l’acompanyés de parella a una competició de hip-hop. Des d’aleshores pare i filla van junts a la mateixa acadèmia de ball tot i que amb objectius diferents. La Laura forma part dels professionals Compitruenos i el Manel ho fa per salut, agilitat i diversió.