Exotisme de proximitat

Quan pensem en kiwis ens vénen al cap els que trobem a tot arreu: els Sezpri de Nova Zelanda. En trobem tot l’any i en tot tipus de comerços. És igual que no sigui un cultiu originari del Pacíficic, tampoc no importa si al final tots els kiwis que comercialitzen vénen d’allà: han creat un imperi amb capacitat per imposar el nom i la marca. “Els primers kiwis que van arribar a Europa daten del segle XIX i encara es conserven al museu botànic de París, venien del Nepal”, explica Lluís Camí –d’Ecovicent– mentre no para de collir a la finca que tenen a tocar d’Aitona. El seu pare ja va ser un pioner de la producció ecològica i va diversificar la fruita per no dependre d’un sol mercat. “El kiwi vam plantar-lo per primera vegada el 2002, des d’aleshores hem anat adaptant-nos perquè no és un cultiu fàcil”.

El Pere Pros –de Prosmokiwi– és de Torrefarrera i a la finca familiar van començar més o menys a la mateixa època: “El kiwi és un arbre que s’emparra i has de preparar molt bé la finca perquè no acabi tot per terra. D’entrada la gent es pensa que el principal problema és que necessita humitat, però la veritat és que la pitjor amenaça és el vent”. No és que les terres de Lleida en pateixin en excés, però la planta hi és realment sensible. Alguns productors protegeixen els camps amb barreres naturals de xiprers, com el Pere, i d’altres decideixen buscar finques una mica enclotades perquè el mateix terreny protegeixi les plantes

Això és el que han fet el grup Yepes d’Alcarràs. Probablement són els productors més grans de Catalunya, amb finques a Flix, Torres de Segre o la Franja de Ponent, i són els que cullen més aviat per comercialitzar tota la producció arreu de l’estat i a supermercats alemanys. El Xavier Juvillà n’és el director comercial i explica que “nosaltres comencem la campanya a finals de setembre, quan ja està a nivells de sucre òptims per continuar madurant a la cambra. El que hem de procurar és guardar-lo lluny de les pomes, ja que aquestes desprenen molt etilè i aquest gas n’accelera la maduració; del kiwi i de qualsevol fruita”.

Mentre els consumidors relacionem els kiwis amb Nova Zelanda, els productors han buscat referents propers: “Els italians fa molts anys que s’hi dediquen i la majoria ens hi hem emmirallat. La diferència substancial és que mentre ells poden treure una mitjana de trenta tones per hectàrea nosaltres en fem la meitat; només podem competir en qualitat”. Aquesta és l’aposta dels productors lleidatans: el kiwi català és més dolç i això el mercat ho valora. La proximitat també és una carta que juguen els qui tenen produccions més modestes: “com que el nostre mercat és molt proper –petit comerç de Lleida i Catalunya– ens podem permetre deixar que el fruit maduri a l’arbre”, explica el Pere de Torrefarrera.

Lluís Camí fa ecològics i alguns dies encaixen al mateix camp perquè els kiwis viatgen directament a una empresa de Barcelona que gestiona menjadors escolars: “Ells contacten directament amb nosaltres per estalviar-se costos i aconseguir un fruit no gaire gran, perfecte com a postres per a la canalla”. Els seus són més petits que els de producció integrada, els quals poden aconseguir peces que arriben a pesar un quart de quilo.

“El kiwi és una d’aquelles fruites desestacionades perquè fins ara arribava tota de fora i els grans distribuïdors n’ofereixen tot l’any, és com el plàtan”, explica Lluís Camí. Discret i sofert, el kiwi és a tot arreu i se’n consumeixen grans quantitats: “És antioxidant, porta moltes vitamines i és dolcet”, explica. El fet que ara comencin a consolidar-se productors locals i que la seua presència es vagi normalitzant augmentarà la consciència de la gent respecte a la fruita de temporada: “Per al kiwi català o europeu comença a finals de tardor i s’allarga fins a la primavera”, explica el Pere.

A dia d’avui els productors tenen bones sensacions de cara el futur: fan una fruita que té sortida i cal reivindicar-se en un mercat que cada vegada és més sensible als productes de proximitat. “També hem de confessar que no ha estat gens fàcil començar perquè el seu cultiu no és tan senzill com fer pomes o préssecs”, confessa Camí. Sense menystenir cap company de gremi, “perquè cada producte té els seus secrets i amenaces, el kiwi és una planta que s’emparra sense tenir un tronc de base gaire robust, i com que fa unes fulles molt amples les ramificacions pesen molt i s’hi ha d’estar molt a sobre”.

Com la immensa majoria de la fruita, el kiwi es cull a mà: els recol·lectors van amb unes galledes, que sovint pengen dels mateixos filferros que serveixen per emparrar els arbres, i les van omplint fins que és l’hora de buidar-les. La majoria ho fan en palots. Lluís Camí a voltes encaixa directament al camp per poder servir pràcticament el mateix dia. És un fruit de pell tova i alhora molt resistent: el contrast entre el marró pelut de fora i el verd intens de l’interior és mot cridaner, i el fet que es pugui menjar de difernts maneres segons el grau de maduració –a trossos si és més dur o amb cullera si és madur–, també ofereix moltes possibilitats.

Com que no forma part de les fruites tradicionals de la nostra gastronomia, no és habitual trobar-lo en receptes o manipulat en la indústria alimentària, però a poc a poc es va introduint perquè, encara que no ho sembli, se’n consumeix molt. Encara que la introducció del kiwi produït a Catalunya sigui lenta, gradualment els comerciants i els consumidors van descobrint les bondats d’apostar per la fruita local en un mercat global.

ELS KIWIS DEL FUTUR Els vivers també aposten per la diversificació Mentre els primers productors lleidatans van haver de buscar els arbres en vivers italians, avui dia l’Andreu ja en té milers de plantats als seus hivernacles de Soses a punt per comercialitzar. “Encara que sigui un arbre que necessita una dedicació diferent a la dels fruiters que estem acostumats aquí, el kiwi té molt marge per créixer”, confessa. “La producció intensiva de pomes, peres i préssecs fa que el mercat s’estigui saturant i cada vegada costi més col·locar aquests productes dins i fora del país; per posicionar-se és molt important la qualitat i mentre que hi ha zones d’Europa que poden produir pomes molt gustoses nosaltres podem fer kiwis molt més dolços”. Les previsions de l’Andreu són que aquesta fruita pot experimentar un creixement important els propers anys i per això aposta per tenir un bon estoc d’aquests arbres d’aparença salvatge i poder cobrir la demanda.