Misteri a Torrebesses

Que no us enceguin les postes de sol que es poden veure des del punt més alt del poble, la Vileta, amb capvespres de foc i cels estripats que arrenquen un “oh!” darrere l’altre als visitants. Hi ha molt més per descobrir. Torrebesses significa “torres bessones” i, sense voler, el seu nom aboca al pou del nostre imaginari records funestos de la llunyana Manhattan. Té gairebé 300 habitants i una bellesa rara, autèntica. Compta amb nombroses curiositats tan desconegudes com misterioses: casals de pedra i carrers estrets, escuts nobles a les façanes, aljubs, una església i mitja i un castell que té mil anys d’història. Això és el que es veu, sense gratar gaire, a recer de l’intangible silenci i la simbologia escampada per arreu. Qui tingui ulls que miri també els horitzons immensos, inquietants, bastits de camps vigilats per cabanes de volta i la terra antiga que espera el fruit de les oliveres centenàries.

El Castell Palau

Un casalot medieval corona el poble. De la llunyania ja es percep la seva posició estratègica i el seu caràcter tossut. De prop, cada detall conta una història: va començar amb una torre àrab de vigilància construïda per la taifa de Làrida i des de llavors ha tingut tota mena de funcions, fins i tot inversemblants. Ha estat castell de sis senyors feudals, propietat dels monjos cartoixans d’Escaladei durant quatre segles, palau residencial, escola, hospital militar a les acaballes de la Guerra Civil i, fins i tot, granja. Ara és un allotjament rural encantador i una concorreguda taverna.

Marques. Al castell es troba la marca d’Escaladei (una escala encapçalada per una creu que es repeteix en diferents indrets de l’edifici).

“Si aquests murs parlessin”, diu una veïna. El cert és que no callen. Només entrar, rere un parell de portalades immenses, hi trobem el pati, des d’on podem veure la façana del castell. A la finestra, guaita l’ombra d’un monjo cartoixà. La porta, clivellada pel pas del temps i la mà humana, és del 1730 i té ferramentes tan treballades i inusuals que per si soles ja mereixen un estudi. Al vestíbul, un reguitzell de símbols eclèctics aclaparen el visitant: un forrellat gegantí amb la marca d’Escaladei (una escala encapçalada per una creu que es repeteix en diferents indrets de l’edifici), l’escultura d’una bruixa que anomenen Boni i el seu gat negre, parets farcides de quadres inquietants, espiells, mobles d’antiquari, un bressol del segle XIX i una garjola amb grafits d’antics presoners que s’entretenien a gravar a la pedra diferents dates (fins i tot un 1714). Al fons, ens guaita una obertura de no més d’un pam encarada a l’est. Quan hi penetren els primers raigs de l’albada, el recinte queda envaït de llum que tenyeix l’espai de vermell intens. Al sostre, un forat en forma de tancadura dóna a l’escalinata que puja a les estances residencials. Per allí s’hi introduïa els aliments i, si convenia, servia per torturar amb el sistema de la gota d’aigua els malaurats presos.

A la planta noble del Castell Palau, el gran saló de sostres alts i embigats encara conserva unes curioses pintures murals al blauet de l’època cartoixana i regala unes vistes d’infart sobre les teulades de Torrebesses. L’espai té una màgia especial que convida a la tertúlia després del cafè mentre un parell de retrats no et treuen la mirada del damunt. De les diferents estances, però, la més impressionant és l’antiga capella que ara fa les funcions de dormitori. Té petxines a les cantonades i el símbol d’Escaladei al bell mig del sostre i un aire de misteri que li donen les policromies en blau grana intens i l’aura religiosa que desprèn.

Amb tot, el record més terrible que es guarda del castell és quan va fer funcions d’hospital de sang durant la Guerra Civil. Pels volts de Nadal de 1938, dins dels seus murs hi van morir més de 200 soldats, dels quals la majoria eren combatents del fascio italià, però també n’hi havia d’espanyols i altres que no estan identificats. A les golfes, encara es conserven unes marques que servien per comptabilitzar els difunts. El fred, els crits, les amputacions, l’amuntegament de cadàvers que enterraven de matinada, tot això encara és allà, imprès en l’atmosfera, en la respiració de les pedres.

De pedra picada. La pedra forma part del caràcter de Torrebesses. Xemeneies cilíndriques antibruixes i, a  la dreta, un dels retaules romànics més destacats de l’anomenada Escola de Lleida.

Xemeneies antibruixa

Si us hi fixeu bé, a Torrebesses, les xemeneies antigues tenen una forma especial: són cilíndriques, a diferència de les que s’estilen a la resta de municipis de la comarca, que solen ser quadrangulars. El motiu d’aquest caprici arquitectònic era la por ancestral a la invasió del territori més íntim de l’ésser humà, la llar, per part de les bruixes que es veu que abundaven al poble. Conten els més grans que aquestes dones malvades tenien per costum esfereir els veïns a mitjanit: volaven a gran velocitat damunt les teulades i cridaven el dimoni. Com que tenien fama d’entrar per les cantonades de les xemeneies quan s’apagava el foc, els era impossible trobar-les en una construcció arrodonida.

L'església que va matar el fred

Una de les construccions més sorprenents de Torrebesses és el que té l’aparença de ser ruïnes d’una església de planta catedralícia. En realitat és un edifici que va quedar a mig fer. Es pagava amb aportacions dels fidels que vivien feliços una era de bonança econòmica: el poble es feia gran i l’església romànica de Sant Salvador els semblava poca cosa. Però la gran gelada del 1869 va matar les oliveres i l’amenaça de la misèria planava juntament amb la influència de moviments anticlericals. Va ser la fi del nou temple. Ara, “l’església que va matar el fred” és una plaça, escenari d’un dramatisme magnífic que porta el nom de l’alcalde d’aquell temps, Tomàs Ballesté, que es va arruïnar en haver de pagar de la seva butxaca les obres ja realitzades. Fins i tot va haver d’empenyorar les arracades de la seva dona (es poden veure al museu local) i va haver de sobreviure muntant una taverna.

Més que una plaça. Es coneix com l’església que va matar el fred. Havia de ser un gran temple, però una gelada la va deixar a mig construir i ara és una enigmàtica plaça

Caragols a l'església romànica de Sant Salvador

Des de la Vileta, anys enrere, un carreró comunicava el Castell Palau amb una petita església romànica dedicada a sant Salvador que té com a principals encants la preciosa porta i un retaule romànic amb restes de la policromia original que relata la decapitació de sant Joan Baptista amb tot detall. Només per veure aquesta peça medieval mereix una visita, ja que n’hi ha poques d’aquesta categoria que encara restin al seu emplaçament original. Però el detall més curiós es troba en un dels capitells que custodien el conjunt escultòric: uns caragols i unes bledes, sens dubte un detall molt de Lleida que coincideix amb un mol·lusc similar que Gaudí va incloure a la Sagrada Família com a gàrgola.

Exotisme. L’escut de cal Gort mostra un elefant que recorda que la fortuna d’aquesta família lleidatana es va forjar lluny, allà on es conreaven les preuades espècies

La casa dels ossets

Prop de l’església que va matar el fred, fins fa poc, feia cantonada una casa anomenada “la dels ossets”, perquè a la seva tàpia estava construïda amb terra manllevada d’un cementiri proper, segurament del que ara resta abandonat al darrere de l’església de Sant Salvador. Així, als seus murs exteriors s’hi podia distingir fèmurs, tíbies i altres restes òssies per poc que un s’hi fixés. La casa ja no hi és però el nou propietari ha volgut conservar un d’aquells ossos emmarcat en un lloc discret de la façana.

En concordança amb aquesta mateixa política aprofitadora, es coneix un altre cas de reutilització de restes necrològiques per a la construcció: prop de l’església hi ha un mur on, entre els carreus regulars de pedra, inclou algunes esteles funeràries d’època medieval.

Vistes. La Vileta, la part alta del poble, és un mirador privilegiat. A totes hores ofereix postals, però quan cau la tarda s’hi veuen espectaculars postes de sol.

Un elefant a l'escut heràldic de casa Gort

El cognom Gort ha estat lligat a Torrebesses des de temps de la cartoixa d’Escaladei, on tenien un il·lustre representant: el prior Bernat Gort. El casal renaixentista de Torrebesses era la residència d’estiu de la família, que vivia a la plaça de la Sal de Lleida i es dedicava al comerç de les espècies. D’aquesta activitat tan lucrativa en aquell temps ve el fet que al seu escut familiar hi llueixi un elefant, un animal força exòtic a les nostres terres.

Al poble es pot gaudir d’altres llindes de pedra guarnides amb escuts espectaculars, com la que destaca al carrer del museu, que representa un sagrat cor amb dues creus templeres i un parell de canelobres, amb la data de 1699, i també gravats senzills com el d’una petxina, en una casa propera, amb la data 1652, que podria indicar que formava part d’alguna ruta de pelegrinatge.

La Vileta

La Vileta és la plaça que domina la part més alta de Torrebesses, entre el Castell Palau i el Centre d’Interpretació de la Pedra Seca. El seu aspecte més remarcable és el paviment, de pedra irregular i tan antic com ho és el poble. Per fortuna, mai ha estat modificat ni reparat, per això és únic. Al davall, excavat a la roca, hi té un soterrani on es guardaven el gra i l’oli.

Torrebesses és un misteri, un territori tan desconegut com bell que cal descobrir amb els sentits desperts per enlluernar-se amb els seus crepuscles intensos, trobar simbologia religiosa, admirar construccions medievals i respirar autenticitat a cada racó. A més, estan d’enhorabona. La seva aposta per la difusió de l’art de la pedra seca es veu recompensada pel reconeixement que fa molt poc li ha atorgat la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Informació turística

Centre d’Interpretació de la Pedra Seca

Programen visites guiades

Plaça de la Vileta, 9-11

25176 Torrebesses

www.torrebesses.cat

Castell Palau de Torrebesses

Allotjament rural i Taverna de la Bruixa

Plaça de la Vileta, 2

25176 Torrebesses

Tel. 666 492 409

Memòria Històrica Al cementiri municipal actualment es pot visitar un Espai de Memòria del Memorial Democràtic que explica l’episodi dels més de 200 combatents que van trobar la mort a Torrebesses, l’hivern de 1938. També s’hi poden veure les làpides d’alguns legionaris feixistes italians enviats per Mussolini per ajudar Franco. Fins i tot algunes d’aquestes lloses inclouen el seu lema: “Credere, obbedire, combattere”. És un espai per a la reflexió en una època en què el renaixement del feixisme torna a ser una preocupació a Europa.