El misteri envaeix Lleida

Qualsevol lloc pot ser l’escenari d’un crim, que els lectors s’ho creguin ja és una altra història. La primera novel·la ambientada a Lleida ciutat és Traïdors i covards, d’Emili Bayo, del 1997. Encara que no la va escriure pensant en el gènere negre, en té prou elements perquè se li pugui penjar l’etiqueta. “Mentre l’escrivia dubtava, estava orfe de referents, se’m feia estrany que la trama passés per carrers que no tenien un bagatge literari al darrere que la fes versemblants”, confessa l’autor. “El mateix Allan Poe, considerat el pare de la novel·la negra, era de Baltimore i va localitzar els seus primers relats de gènere, Els crims de la Rue Morgue i altre narracions, a París. Poe no hi havia estat mai, però considerava que la seua ciutat no era prou solvent com a escenari literari bàsicament perquè no hi havia tradició. Les coses importants, al segle XIX, passaven en ciutats com París.”

Montse Sanjuan La Trilogia de casos de la Sergent Grimm Va estrenar-se en literatura el 2014 amb La sergent Anna Grimm; va continuar amb una segona part, El misteri del bressol buit, i va tancar la trilogia l’any passat amb Memòria mortal, tots tres editats per Pagès. Les novel·les, situades dins el gènere d’enigma, són un trencacloses que només es pot resoldre buscant en el passat. Situades a Lleida ciutat, a cada novel·la les trames que ha de resoldre la sergent Grimm són més complexes i sofisticades. Sanjuan està preparant una novel·la ambientada en la postguerra.

Bayo va tirar la primera pedra i, des d’aleshores, el catàleg de títols amb personatges que viuen a Lleida i s’enfronten a conflictes que transcorren pels carrers d’una ciutat reconeixible pels lectors ha crescut prou com per consolidar-ho i normalitzar-ho. En aquest procés, l’auge de novel·la negra dels darrers quatre o cinc anys també ha consolidat la ciutat com un escenari criminal. Poe, ara, potser ja no buscaria un escenari a l’altra punta del món i optaria, sobretot després de veure la sèrie The Wire, els seus contes a la seua ciutat natal. “El fet que els personatges es moguin per llocs que coneix també ajuda a donar versemblança, ja no cal que busquem llocs comuns i universals, això s’aconsegueix amb els personatges”, explica David Marin, periodista i autor de Mala lluna, una novel·la ambientada al Montsec. Sagues de personatges, com la trilogia de la sergent Grimm, de Montse Sanjuan, o els diferents casos que ha de resoldre el sergent Masip, de Rafa Melero, han creat un corpus de lectors que no fan escarafalls quan els cadàvers apareixen sota el pont vell de la ciutat.

Emili Bayo La primera novel·la ambientada a lleida Darrerament ha agafat el gust a les trames negres. La seua última novel·la és Més que ràbia, amb Llibres del Delicte. El 2015 va guanyar el premi Crims de Tinta amb Puta pasta (RBA) i després va publicar Tan tuyo como tu muerte (Versátil), de la qual està acabant la seqüela. Bayo es va estrenar el 1997 amb Traïdors i covards (Empúries), considerada la primera novel·la ambientada a Lleida ciutat. Aquella història, que Bayo no va fer pensant en el gènere, avui podria titllar-se sense problemes de novel·la negra.

“El que hem constatat els darrers anys és que ja no cal que els llibres els escriguin sempre autors nòrdics que tenen noms de mobles d’Ikea”, bromeja Ramon Usall, “tota literatura ha de tenir l’aspiració de ser universal a partir del fet local, i de la mateixa manera que els lectors suecs coneixen els escenaris dels crims que es resolen a les novel·les dels seus autors, els de Lleida s’estan acostumant a reconèixer els llocs que surten als llibres perquè són a la vora de casa seua.” Aquesta proximitat pot ajudar a crear un públic de lectors “que tinguin especial atenció a llegir-se les novel·les que passen a Lleida i fidelitzin el seu interès per allò que es faci a Lleida”, explica Ramon Usall, creador literari de Rafael Rovira, l’únic detectiu privat de la fornada lleidatana.

Pep Coll Dona veu als més oblidats de la muntanya Considerat una de les veus més solvents de la literatura catalana, Coll ha escrit novel·les jugant amb pràcticament tots els gèneres, també el negre. L’abominable crim de l’Alzina Graells, publicat per Grup62 el 1999, segurament va ser la primera novel·la d’enigma lleidatana, un divertimento a partir del qual criticava el provincianisme lleidatà. Pràcticament tres lustres més tard, Coll fa un exercici de periodisme literari amb Dos taüts negres i dos de blancs, en el qual retrata el Pallars de la postguerra a partir d’un crim brutal.

Sebastià Bennassar, escriptor, periodista i director de la col·lecció de gènere negre de Pagès Editors, diu que “els darrers any la millor aportació al gènere en llengua catalana ve de la perifèria”. Un dels perills d’aquesta descentralització és el localisme: “Està molt bé que es parli de novel·la negra lleidatana perquè és cert que hi ha hagut un cert auge que s’ha consolidat”, apunta Alexandra Cuadrat, autora i també editora, “però això no ens ha de dur a conformar-nos amb el públic lleidatà; hem de tenir l’ambició de sortir a fora i donar-nos a conèixer”. Aquest reconeixement dels llocs és més fàcil quan es tracta d’una ciutat.

Alexandra Cuadrat Autora i editora de literatura ponentina Apassionada de les novel·les policíaques, Cuadrat va ser de les primeres lleidatanes a apostar pel gènere i l’any 2005 va publicar La casa d’Escorpí (Maikalili). Des d’aleshores ha escrit un parell de títols més: Asesinato en el archivo i Memòria d’un crim, dos amb l’editorial Apostroph, de la qual va ser impulsora. Advocada de professió, en totes les seues històries hi ha un crim que s’ha de resoldre, un joc de pistes amb el lector fins a les darreres pàgines del llibre.

Tant Alexandra Cuadrat com Ramona Soler, que viuen en pobles petits, han defugit ambientar les seues novel·les explícitament a Alcoletge o els Torms respectivament. El localisme podria caure en endogàmies perilloses i volen evitar que la gent es pugui reconèixer. “La gent em coneix i es llegeix els llibres, si ara hi ha gent que té la temptació de buscar-se o d’intentar trobar similituds amb els veïns, no em vull imaginar si cap novel·la la fes passar al poble. M’hauria d’exiliar.”

David Marin L’escriptor que no volia fer novel·la negra No era la seua intenció fer novel·la negra quan va començar a escriure, senzillament havia de fer un exercici per al curs de novel·la de l’Ateneu Barcelonès i se li va acudir una escena amb un crim. D’aquella anècdota en va sortir Mala lluna, publicada per la Magrana/RBA. En el terreny del gènere negre va repetir atmosfera amb Ciutat fantasma (Llibres del delicte). Si la primera s’ambientava al Montsec, aquesta segona traslladava la trama a la ciutat comtal. Té a punt un parell de projectes editorials.

Miquel Àngel Estradé va guanyar l’Andròmina dels premis Octubre amb L’assassí que llegia Vidal Vidal. Un exercici literari atrevit, en el qual es permet jugar amb un autor ponentí que és viu com a personatge literari. “La veritat és que el vaig avisar que ho faria, però no em va creure”, explica Estradé respecte a Vidal. “A banda d’aquest joc metaliterari, el que volia era fer una crítica a les actituds provincianes de la societat lleidatana, i en aquest sentit diria que la novel·la és més una farsa sobre la societat actual que no pas una trama negra.” El gènere negre beu tradicionalment de dos fonts: les policíaques i les socials. Unes acostumen a seguir tot el procés de resolució d’un crim i les altres són una crònica dels aspectes més foscos de la societat. 

Rafa Melero D’escriure atestats a novel·les policíaques La seua carrera com a investigador criminal al cos dels Mossos d’Esquadra li ha donat tot el material necessari per fer construir les trames i els personatges que hi ha al darrere de les seues novel·les. En poc temps va publicar la Penitencia del alfil (Alreves) i La ira del Fénix (Playa de Ákaba). El salt qualitatiu va fer-lo amb Ful, guanyadora del I Premi de novel·la de Cartagena Negra, publicat també per Alrevés. El seu alter ego literari, el sergent dels mossos Xavier Masip, va tornar l’any passat amb El secreto está en Sasha.

Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, no és una novel·la negra des del punt de vista de l’enigma, però no s’ha de resoldre un crim perquè tothom ja sap qui l’ha comès. “En aquesta novel·la hi ha el retrat d’una època i una societat que vivien aïllades i ningú no tenia en compte”, diu l’autor. S’hi explica la mort violenta d’una família, un assassinat que va passar absolutament ignorat per les autoritats i els mitjans de comunicació de l’època. “Arran del llibre s’ha dignificat la memòria de les víctimes i ara tenen una creu que les recorda”. Amb aquesta novel·la podem entendre el Pallars de postguerra, però no és suficient per fer-nos una idea de la societat lleidatana actual. “Encara no s’ha fet prou literatura perquè un lector de fora pugui comprendre la nostra realitat a través de la ficció”, reflexiona Emili Bayo.

Marta Alòs Quan la universitat ja no és un lloc idíl·lic Amb més d’una quinzena de llibres publicats, entre novel·les i llibres de relats, sovint compartits a quatre mans i d’estils dispars, Marta Alòs finalment va decidir-se pel gènere negre en la seua darrera novel·la: Ulls maragda (Pagès editors). La història, ambientada a la ciutat de Lleida, amb la Universitat com a escenari principal, juga amb la resolució d’un crim que servirà per conèixer els racons més foscos de la institució. Alòs prepara una novel·la en la qual els personatges canvien de terreny de joc i es traslladen al bisbat.

Tampoc podem parlar de novel·la negra lleidatana com un corrent amb sabor propi. L’aparició de títols i autors dels darrers anys que aposten per aquest gènere fa que ràpidament es pengin etiquetes. Això no vol dir que existeixi un estil, una etiqueta reconeixible. No podem afirmar que es pugui parlar d’una manera de tractar el llenguatge comuna, d’un punt de vista compartit, d’unes temàtiques recurrents per totes les veus del gènere a Lleida. Montse Sanjuan, que va guionitzar el documental Lletres dins la boira per al darrer festival Segre de Negre, és clara: “No existeix la novel·la negra lleidatana, sinó que hi ha un grup d’autors i escriptores que hem trencat el tabú del gènere a les comarques de ponent i, sobretot a partir dels anys 2014 i 15, s’ha consolidat en el panorama literari català. Sense que es pugui parlar de gènere, el fenomen ha facilitat la sortida d’autors lleidatans enfora del seu territori confortable, i en el moment que arriben a lectors que no són ponentins ajuden a crear imaginaris. Joana Soto, antropòloga i editora de Pagès, té clar que “en un context comunicatiu català que ha tendit a tractar sempre Lleida des de l’humor de tòpics, la importació de novel·les negres que mostren una societat complexa i diversa ajuda a contrarestar aquesta imatge que es va materialitzar en sèries com Lo Cartanyà.

Ramona Solé La novel·la negra corre per les seues venes Lectora voraç, finalment va decidir-se per escriure. Quaderns, publicada per Llibres del delicte, va ser la seua primera novel·la. Una obra coral ambientada en un petit poble de les Garrigues que Solé, nascuda a Alfés i veïna dels Torms, va assegurar-se que ningú pogués relacionar amb cap dels dos pobles. Promotora del festival Les Borges Negres i del recull Assassins de Ponent (Llibres del delicte), Solé va continuar amb una segona novel·la: Instint de supervivència, publicada a la mateixa editorial.

En totes les arts existeix un doble reconeixement: el del públic i el de la crítica. La novel·la negra ha estat durant molts anys un dels gèneres amb un públic lector més fidel i, per contra, sempre s’ha considerat un gènere menor en aquells sectors que tenen el poder per dir quins llibres tenen dret a passar a la història dels cànons literaris. “Generalment [la novel·la negra] no s’ha tingut mai en compte als estudis de literatura, un menysteniment que a poc a poc s’està superant en àmbit com l’universitari o de la crítica literària”, comenta Sanjuan. Aquest prestigi d’aparença menor mai no ha estat un problema per a molts autors que, com Ramon Usall, es consideren més lectors que escriptors. Ell sempre va tenir clar que si mai s’atrevia a escriure ficció es decantaria per la novel·la negra, com també ho confessen Soler, Cuadrat o Rafa Melero. Aquest darrer, mosso d’esquadra, va decidir que els anys que havia passat a homicidis li havien donat prou experiència per atrevir-se a escriure una novel·la. Negra, evidentment. Ful, la seua darrera novel·la, guanyadora al Festival de Cartagena, és una de les millors històries que s’han escrit sobre els baixos fons urbans en una ciutat petita com Lleida. “A través de la novel·la vull explicar que d’alguna manera la majoria de nosaltres pot arribar a escollir el camí equivocat i caure en el món de la delinqüència”. Melero és mosso, un cos que ja s’ha normalitzat en el gènere després de vint anys desplegat pel territori, tal com explicava l’autor i assagista Andreu Martín en una conferència en el marc de la darrera edició de BCNegra. Si bé Melero no s’ha hagut de documentar pel que fa a procediments policíacs, la majoria d’autors que no estan familiaritzats amb el gènere sí que són conscients que el rigor és molt important per a la versemblança. “A l’hora de construir una història d’enigma és important la trama, al final no deixa de ser un joc entre l’autor i els lectors per veure qui atrapa primer l’assassí”, deia David Marin en una crítica sobre la novel·la Quaderns, de Ramona Soler. Un joc que, quan està ben travat, enganxa fins a la darrera pàgina. “Als lectors se’ls l’ha de respectar perquè, sobretot el que fa anys que hi és aficionat, té un nivell considerable pel que fa a qualsevol detall relacionat amb un assassinat”, confessa Marta Alòs, “a vegades tu tens una idea de com resoldre una escena i resulta que t’entrevistes amb un forense i et diu que és impossible”.

Ramon Usall Ha creat l’únic detectiu privat de la literatura lleidatana Recorda que de petit ja llegia els llibres de la col·lecció de negre La Maleïda, que sobretot editava autors francesos. El 2008 va estrenar-se amb Tots els camins porten a Romania (Pagès), en la qual va començar a donar vida a Rafael Rovira, el detectiu privat que també va protagonitzar Seixantavuit, publicada per Pagès el 2017. En les dos novel·les, situades a Lleida ciutat, la trama porta el protagonista a viatjar fora de la ciutat i a furgar en el passat, ja sigui la Romania de Ceausescu o el Maig del 68.

Assassinats, mitges veritats, segrestos, passats obscurs, robatoris, mentides, traïcions i amenaces. Amb aquest panorama qualsevol diria que la boira és una manta sota la qual es pot amagar qualsevol crim.