Llista Blava, el club que mira a Europa

Posar-se els pantalons curts i la samarreta, les genolleres i els protectors de la cama, cordar-se els patins. Enfundar-se els guants, agafar l’estic, sortir a la pista i lliscar amb una naturalitat envejable. “El més idoni és començar a patinar als tres o quatre anys; els que comencen ben aviat ho interioritzen i es mouen amb una desimboltura que els dona molta confiança a l’hora de començar a introduir l’estic i la pilota”, explica Marc Solé, més conegut com a Marsu. És de Piera i va jugar tota la vida fins als trenta-tres anys en diferents clubs catalans. Actualment és el coordinador i director esportiu del Llista. “Quan em van proposar venir a Lleida em va motivar poder fer un bon treball amb la base i també el suport per incorporar noies a l’hoquei. Sempre n’hi havia hagut en les categories més inferiors i el nostre objectiu a llarg termini és aconseguir col·locar un equip a l’OK Lliga femenina”. El repte és ambiciós, a l’alçada d’un club que va començar en un solar de Balmes i és l’actual campió d’Europa de la Copa CERS.

campions. Celebració de la copa CERS conquerida durant la Final Four celebrada a Lleida a finals d’abril del 2018

“Avui dia el Llista està consolidat com un dels equips més sòlids de la màxima categoria estatal, però aquest ha estat un camí llarg que no sempre ha estat fàcil”. Juanjo Santisteve és un dels veterans del club, va començar a finals dels seixanta, quan tenia dotze anys. “No havia vist mai uns patins i en vaig demanar uns per reis, al cap d’un temps Manolo Solís em va enredar a jugar amb el club”. Tot i començar a les portes de l’adolescència, Santisteve va arribar al primer equip del Llista i és dels jugadors que van consolidar l’equip a Primera divisió nacional. “Aleshores encara jugàvem a l’aire lliure i quan ens tocava jugar a Oviedo, la Corunya o Madrid els viatges eren una odissea. Ara els jugadors no cobren gaire i no es poden guanyar la vida a la pista, però aleshores no cobràvem res i jugàvem a l’aire lliure encara que fos hivern i plogués. De fet, si plovia jugàvem amb rodes d’alumini i aleshores ens movíem amb avantatge.”

porteria. Actualment els porters són els jugadors més ben protegits. Fa trenta anys no portaven ni casc

Els esports minoritaris resisteixen gràcies a la gent que els viu amb una passió innegociable. Si no fos així, jugadors com Andreu Tomàs no aguantarien el ritme frenètic de viure a Tremp, treballar a Llavorsí d’enginyer per a Enher i entrenar-se amb el primer equip del Llista Blava. Jugador clau de l’actual plantilla, no és un heroi excepcional, és un exemple del sacrifici que demana mantenir-se a l’elit d’un esport minoritari: “La gran majoria dels jugadors de la màxima categoria no podem viure de l’hoquei i ho hem de combinar amb altres feines; això no és fàcil quan has de rendir a la màxima categoria; ho fem perquè estimem aquest esport i el club.”

femení. El club vol fomentar i consolidar la presència de noies al Llista per fer un equip professional a llarg termini

Molts jugadors es posen uns patins per tradició familiar, com el Pol Besora, actual porter del Júnior i de primera catalana i entrenador de porters de categories inferiors: “El meu tiet em va regalar uns patins i des d’aleshores que m’hi he dedicat. De petits tots passen per la porteria fins que sempre surt algú que s’hi vol quedar de titular, jo vaig fer el pas i n’estic molt content, tens una visió molt particular del joc i una responsabilitat especial.” Tant és si l’objectiu és arribar a ser professional o senzillament fer un esport per passar-ho bé, l’hoquei transmet una energia especial i això també ho saben i viuen les xiquetes que cada setmana s’entrenen dos tardes. En lloc de l’artístic van preferir els estics, el marcatge, l’estratègia i marcar gols. “És un esport prou complet, amb un cert contacte i molt fair play, quan els pares ho veuen en directe perden la por”, comenta Marsu.

rodar de petits. Si no tenim qualitats innates extraordinàries, l’edat ideal és començar a patinar als tres anys

La Noemí Pastells té dos dels tres fills al Llista i ho corrobora: “Aquí no és com en alguns camps de futbol, els pares i mares venim a animar i ens ho passem molt bé. Gràcies als fills hem descobert un esport que malauradament no surt mai gaire per la tele. Aquí aprenen valors com la companyonia, la concentració i el treball en equip.”

El Llista Blava viu un moment dolç: el primer equip competeix a la màxima categoria, l’economia està sanejada i té un planter a punt per esperar el seu moment de glòria.

noms clau. Andreu Tomàs és jugador 

una història sobre patins El Llista Blava va néixer per casualitat i ara juga a Europa La relació d’amor entre l’hoquei i Catalunya és molt vella, es remunta a principis del segle XX, quan a la pista de patinatge de l’Sportmen’s club de Barcelona s’hi va jugar el primer partit amistós entre aficionats. Aquesta posada en escena prematura no es va traduir en equips i campionats fins un parell de dècades més tard. Amb el pas dels anys van anar sorgint clubs de jugadors i fins a la temporada 1915-16 no es va organitzar la primera lliga de Barcelona. Durant la dècada dels anys vint l’esport s’anava obrint pas fins que l’any 1930 es va fundar la Federació Catalana d’Hoquei Patins i es va fer el primer campionat de Catalunya a l’Skating Club de Barcelona. Després de la Guerra la Federació va passar a ser controlada per les autoritats franquistes i se la va subordinar a la recentment creada Federació Espanyola. Als anys cinquanta, i sota la influència de José Antonio Samaranch, que havia jugat a hoquei, aquest esport va rebre un fort impuls arreu del país, com va ser el cas del Juneda, club que encara existeix. Concretament el Llista va fundar-se l’abril de 1951, quan un grup d’amics es van ajuntar amb la idea de fer un club de futbol. Segons va explicar el primer president del club, Ramon Barrufet, traspassat el 2016, en un reportatge sobre el 65 aniversari del Llista: “En aquella època vam establir amistat amb Pepe Ibero, un jugador de Girona que va venir a viure aquí perquè el seu pare era militar. Ell ens va convèncer de fundar un club d’hoquei.” Cap dels joves no hi havia jugat abans i tampoc no tenien diners: “Al final ens vam dir Lista Azul perquè les primeres samarretes amb què vam jugar ens les havia cedit Ramon Vilaltella, aleshores directiu del Lleida de futbol”, recordava Ramon Barrufet en declaracions a SEGRE mesos abans de morir. Des d’aleshores el club ha passat per diverses pistes, la primera en un solar que hi havia a la cantonada de l’actual plaça Cervantes amb Balmes i Joan Baget. Després de passar pel frontó que hi havia a la part baixa de Prat de la Riba (actual Condis), el velòdrom del Camps d’Esports o el pavelló de la Bordeta, el Llista ja fa uns quants anys que ha consolidat el pavelló Onze de Setembre com la seua pista de referència. El 1993 va decidir catalanitzar-se el nom i dir-se Llista Blava. Als anys setanta va aconseguir pujar i consolidar-se a Primera Nacional, i vint anys més tard va fer el salt a la d’Honor, actualment l’OK Lliga. És el club de la ciutat amb el palmarès més solvent, l’any passat van assolir la fita més important de la història del club al guanyar la copa CERS, la segona competició europea més important. A Lleida hi ha altres equips històrics com el Bell-lloc, el Cadí o el Juneda.

enric duch

Fa més de deu anys que és el president del club. Soc la cara visible d’una junta que va assumir les regnes en un moment complicat.

Van ser temps difícils, el club estava a punt de desaparèixer. L’any 2008 es va convocar una assemblea extraordinària amb l’objectiu de dissoldre el Llista. Eren moments dramàtics, el president estava sol i no es veia amb cor de seguir lluitant. Es va baixar de categoria i també es van quedar sense equip. Estem parlant de finals de temporada. Aleshores un grup de pares que dúiem els fills a les categories inferiors ens vam embolicar en una aventura que semblava gairebé impossible: salvar el club.

Se’n van sortir prou bé. Vist amb perspectiva sembla fàcil, però vam suar de valent. Vam fer una junta gestora i vam contactar amb l’Albert Folguera, que era de Bell-lloc i coneixia el mercat. Vam muntar un equip com vam poder i per salvar la categoria i ens en vam sortir.

Una història èpica, Folguera encara és l’entrenador del primer equip. Després vam engrescar jugadors lleidatans que per diversos motius havien marxat perquè tornessin. L’objectiu era fer un equip que tingués la base en els jugadors de casa.

Deu anys més tard, com valora l’aventura? Amb molta satisfacció. Quan vam entrar el club invertia molts esforços al primer equip i pràcticament no tenia base sobre la qual construir el club i fer planter. En deu anys hem revertit la situació i ara tenim més de 150 fitxes des dels tres anys fins al primer equip. Això vol dir que en poc temps ja començarem a tenir jugadors amb prou qualitat per jugar al primer equip formats íntegrament al club.

La base és la clau del Llista? I ser molt curosos amb les despeses per no gastar més del que tenim. Apostar per fer una feina a llarg termini ha estat també molt important, creure en el planter i comptar amb un cos tècnic compromès amb el projecte. L’any passat en vam recollir els fruits més especials quan vam guanyar la Copa CERS.