Les marques de la vida

La primera operació de cor de la Sara va ser als set mesos. Als nou anys es va sotmetre a una altra. La seva pell era tendra, però les marques que li deixaven les intervencions ja escrivien a l’epidermis la seva història. Els pares ho tenien clar, i per això, abans de cada operació, li feien una sessió de fotografies per tenir un record. Són tres germanes, però la seva era l’única estampa que ells portaven a la cartera. Potser aquest va ser un dels motius pels quals ella va créixer enamorant-se de la fotografia, d’allò relacionat amb la imatge, i per això tenia clar que en algun moment de la seva trajectòria s’hi dedicaria. I dins d’aquesta disciplina crearia “un projecte que ensenyés les meves cicatrius”, explica la Sara.

Als seus 32 anys té molt clar per què volia fer-ho. “Per deixar de tenir por d’ensenyar les cicatrius”, assegura ferma. D’aquesta manera sorgeix Wabi-Sabi. La bellesa de la imperfecció, un projecte “fotogràfic i psicològic” que retrata dones amb cicatrius, ja sigui per accident o malaltia, que no té vocació documental, sinó emocional. D’aquesta manera, els retrats es converteixen en una eina de teràpia i de conscienciació social. Les imatges, algunes de les quals es poden veure en exposicions, ajuden a fer reflexionar sobre la manera que tenim de viure i apreciar la vida, el temps i la bellesa, conceptes efímers, però sobretot molt subjectius. Aquestes ferides que canvien la forma del cos expliquen també les històries de vida de les dones, però mentre la majoria d’elles les viuen de forma més o menys traumàtica, quan les marques són al cos dels homes “les acostumen a exhibir com si fossin herois de guerra”, relata la Sara, que afegeix que “en aquest sentit ens queda molt camí per fer”.

És per això que el projecte se centra únicament en elles. “M’agrada veure com les ajuda a sentir-se orgulloses, segures, i amb això em sento pagada”, reconeix. Precisament aquest és el motiu pel que Wabi-Sabi és una iniciativa oberta, a la qual es poden anar incorporant protagonistes a mesura que ho desitgin. Fins ara ha immortalitzat una trentena de “models”, que s’han vist en mostres recents com la que va tenir lloc fa poques setmana a la sala d’exposicions de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i que, amb motiu del Dia de la Dona, el 8 de març, ha estat exposat a la sala petita de La Unió a Alpicat, on aquesta tarda encara es pot visitar (de 17.00 a 20.00 h).

Wabi-Sabi va començar a caminar el 2016 i, ja de bon principi, volia diferenciar-se d’altres iniciatives similars que potenciaven el blanc i negre. Així, aquí les imatges són en colors i buscant la singularitat de cada protagonista, recordant que la bellesa no ha d’estar sotmesa a la tirania de l’eterna joventut i uns estereotips de perfecció que semblen inqüestionables. “El concepte de bellesa que busco no és sinònim de perfecció, sinó que parteix de la singularitat de cada dona”. En definitiva, una manera de prendre consciència que una marca no canvia en absolut qui som ni on podem arribar. Wabi-Sabi té l’ànima de la Sara però parteix de tres fantàstics antecedents: el reportatge A flor de piel, publicat a la revista Magazine el 2009, i les sèries de Koen Suidgeest, Costuras a flor de piel, de 2014, i d’Ian Ross Pettigrew, Salty Girls, de 2015.

La Sara és tècnica superior d’arts plàstiques i disseny en gràfica publicitària per l’Escola d’Art i Superior de Disseny Ondara de Tàrrega des de 2008 i graduada en Comunicació i Periodisme Audiovisuals el 2014 per la Universitat de Lleida, a més de tècnica superior en fotografia artística per l’Escola d’Art Municipal Leandre Cristòfol de Lleida. Això, pel que fa a la seva formació, però realment és una lluitadora que ha convertit la seva experiència en una eina per ajudar altres dones en la seva mateixa situació. No en va accepten deixar-se plasmar per la càmera d’aquesta lleidatana. Saben que les entén a la perfecció.

SARA CAELLES  “Si quelcom t’afecta, és que has viscut” La Sara Caelles sempre havia pensat en la fotografia com un mitjà per expressar-se, per ensenyar les cicatrius que li escriuen a la pell part de la història de la seva vida. Amb Wabi-Sabi assoleix l’objectiu, i al mateix temps, empodera altres dones. Després de passar per la sala d’exposicions de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, aquest diumenge es pot contemplar a La Unió d’Alpicat. Per què només mostra cicatrius de dones? Perquè nosaltres som les que més ens rebutgem quan ens mirem al mirall i veiem quelcom que ens trenca esquemes. No cal que sigui una cicatriu, ens passa amb una arruga. En canvi, els homes mostren marques com herois de guerra. A què respon el títol de l’exposició, Wabi-Sabi? És una expressió japonesa que es pot traduir com “malenconia del pas del temps” i defensa la bellesa de la imperfecció. Malgrat que ens pugui semblar trist, ells ho viuen en positiu. Consideren que si tens una història i el pas del temps t’ha afectat, és bo, perquè és que has viscut. Quan feia el projecte em va caure a les mans un llibre que es deia així i vaig saber que seria el títol del projecte. Quantes dones hi participen? De moment una trentena, però és un projecte obert i si algú vol que la fotografiï ho faré. És un projecte psicològic que vol ajudar les dones.