Emocions, nens i cinema

Tenir a tocar una escombra original del rodatge de la pel·lícula Harry Potter i la pedra filosofal (2001) o un dels vestits de princesa que lluïa l’actriu francesa Catherine Deneuve al llargmetratge Peau d’âne (1970) és sens dubte un gran al·licient per fer volar la imaginació. Qui en tingui algun dubte ho pot comprovar personalment aquests dies a CaixaForum Lleida, on s’exhibeix l’exposició Cinema i emocions. Un viatge a la infància, organitzada per la Cinémathèque Française. Alegria, ràbia, riure, llàgrimes, por, valentia o il·lusió. Totes aquestes emocions que habitualment afrontem per primera vegada a la infància –potser fins i tot en un moment en què encara no sabíem ni que existien aquestes sensacions– són el fil argumental o més aviat els apartats en què es divideix la mostra, que pretén repassar la història del cinema a través de les pel·lícules protagonitzades per nens i, a través dels seus ulls, analitzar el paper fonamental que ha tingut la infància a l’hora de crear històries o personatges de cinema, i al mateix temps, quina influència han tingut aquestes pel·lícules en el desenvolupament infantil. Comissariada per Gabrielle Sébire, directora del Servei Educatiu de la Cinémathèque Française, l’exposició compta amb unes 230 peces procedents de la mateixa Cinémathèque, així com de fons personals de cineastes, col·leccionistes i algun arxiu personal, com el de l’empresari Lluís Benejam (Figueres, 1954).

Així, cada secció comença amb un vídeo que emet diversos fragments de pel·lícules, ja siguin ficció, documental, animació, de totes les èpoques i països. A la projecció se sumen diferents materials que recorden tot el que acompanya una pel·lícula: des de cartells, fins a dibuixos, guions, fotografies fixes i de rodatge, maquetes, objectes... No en va, la Cinémathèque Française és considerada una de les millors del món. D’aquesta manera, emocions com l’alegria es relacionen amb pel·lícules de l’estil de Alícia al país de les meravelles, The Kid, Paris Texas o Moonrise Kingdom. La ràbia es mostra amb cintes de la talla d’El meu avi Totoro. He nascut, però...  o La guerra dels botons. El riure es fixa en Cinema Paradiso, Boyhood o Mary Poppins, entre d’altres, mentre que les llàgrimes se centren en els drames Cría cuervos, El viaje de Chihiro, La infància d’Ivan, Pa negre o La lengua de las mariposas. A la vida dels nens no hi falta la por i aquí hi és present amb Jurassic Park, ET o Un monstre em ve a veure, enfrontant-se amb la valentia, que exhibeix pel·lícules com El màgic d’Oz, Kirikú i la bruixa o L’infant salvatge. Finalment, la il·lusió al cinema la representen imatges de rodatges i dibuixos preparatoris de pel·lícules d’animació de diferents il·lustradors, com Marjane Satrapi i Michel Ocelot. Si les sis primeres seccions se centren a mostrar com el cinema representa aquestes emocions (rostres, gestos corporals, paraules dels nens autors, etc.), l’última, la de la il·lusió, descobreix algunes de les maneres que té el cinema de crear aquesta màgia que fa somiar el públic.

Per Sébire, tot això “converteix el visitant de l’exposició en un espectador de cinema”, amb la diferència que en lloc d’estar assegut en una cadira, es va passejant pels diferents ambients que recreen l’alegria, la ràbia, el riure, les llàgrimes, la por, la valentia i la il·lusió. I és que els nens han format part de la història del setè art des dels seus inicis. Només cal recordar L’esmorzar del bebé, dels germans Lumière, la primera pel·lícula familiar de la història, estrenada el 1895. D’aquí, en certa manera, la necessitat de convertir-los en protagonistes d’aquesta mostra. “Normalment quan un director roda amb nens els demana que juguin i els van filmant, ells molts cops ni se n’adonen”, explica.

Tot i això, es defineix convençuda que els infants sovint són actors d’una sola pel·lícula, tot i que hi ha excepcions “com Jean-Pierre Léaud, que va començar al cinema amb 12 anys protagonitzant Els 400 cops i després ha seguit una carrera en el món de la interpretació”. El motiu de procurar que l’actuació no es converteixi en una feina recurrent a certes edats és precisament evitar espatllar-los la infantesa. Prou coneguts són els casos dels Drew Barrimore o Macaulay Culkin a Hollywood, amb uns èxits de públic i de pantalla que van anar de la mà a la introducció al món de l’alcohol i les drogues en edats molt primerenques. Precisament per demostrar que la omnipresència del cinema americà no és sinònim que no existeixi producció en altres països, l’exposició compta amb “molta presència de cinema europeu. Volíem que quan els nens vegin Harry Potter amb el mòbil o la tauleta, s’adonin que aquesta pel·lícula ve d’altres que s’havien fet abans”. A França ho tenen clar, i per això, entre les activitats escolars hi ha les sortides obligatòries al cinema. Una contribució més al fet que “el cinema tingui un pes a l’educació i sigui una de les primeres activitats de lleure, tant familiar com amb amics, a França”.