Unicel·lular

«Omnis cellula ex cellula», va encunyar al segle XIX el metge i històleg Rudolf Virchow. A la vida, tota cèl·lula procedeix d’una altra cèl·lula; tant les que funcionen soles com les que s’especialitzen per formar part de teixits. Tot i haver-hi una multitud d’organismes unicellulars per tot, poblant fins i tot els nostres intestins en un nombre deu vegades més gran que les cèl·lules del nostre cos, els organismes que veiem a simple vista solen ser pluricel·lulars.

Solem associar els organismes d’una sola cèl·lula amb la mida microscòpica, tant si es tracta de procariotes, és a dir, cèl·lules sense nucli que agrupem en bacteris i arquees, com d’eucariotes unicel·lulars, com els protozous. Si algú ens pregunta un exemple d’organisme unicel·lular de mida gran, visible a simple vista, tendirem a esmentar l’ou de gallina, malgrat que és un gàmeta (cèl·lula reproductiva) i la seva major part són reserves nutricionals per quan es desenvolupi l’embrió de pollet.

Però existeix un grup d’éssers de mida gran, des d’uns quants cm a diversos metres, que estan constituïts per una sola cèl·lula: els mixomicets. Comencen com una ameba, que pot créixer multiplicant el seu nucli milions de vegades, cosa que els permet controlar una complexa estructura interior que inclou, per exemple, tubs de transport de líquids, amb els quals deformen la membrana externa per formar pseudòpodes, mitjançant els quals es desplacen.

OPTIMITZANT EL METRO Reproduint un mapa metropolità de Tòquio, on cada ciutat era substituïda per un floc de civada, Toshiyuki Nakagaki va demostrar que P. polycephalum s’estenia fent una xarxa molt eficient que connectava de la forma més senzilla i segura tots els flocs. Resoldre aquest problema amb ordinadors sol requerir una gran capacitat de càlcul, però el mixomicet ho fa de forma natural.

Una de les espècies més estudiades és Physarum polycephalum, que té un aspecte que recorda vagament una coliflor. És un supervivent, capaç de refer-se després de ser mutilat, i quan van mal dades crea unes espores que generen petites amebes que, en combinar-se amb una altra de diferent sexe, recreen un nou organisme. Hi ha 720 sexes diferents dins d’aquesta espècie, de manera que trobar parella no li és gaire problema.

El més sorprenent, però, és que mostra capacitat per aprendre i transmetre l’aprenentatge a altres exemplars amb els quals es fusiona. Aquesta capacitat, que ha sigut estudiada per Audrey Dussutour, del CNRS francès, semblava reservada als organismes que posseeixen sistema nerviós, i és la primera vegada que es constata en un organisme que, malgrat la seva complexitat i enorme mida, biològicament està format per una única cèl·lula.