Supervivents a la barbàrie atòmica

En qüestió de segons la ciutat va queda absolutament arrasada en un radi de gairebé dos quilometres a la rodona de l’epicentre. En tan sols tres dies de diferència els Estats Units van fer esclatar dues bombes atòmiques a les ciutats nipones d’Hiroshima i Nagasaky. Només sis dies més tard, el quinze d’agost, el Japó es rendia. El preu que el país va pagar per avançat van ser dos ciutats absolutament aniquilades i més de dos-cents mil morts en el moment de l’explosió i dels dies posteriors. Seixanta anys més tard el record és molt viu entre els supervivents, que encara suporten dolors físics i emocionals que els acompanyen des d’aquells fatídics dies d’agost. “A les 11.02 del matí, quan va caure la bomba atòmica de Nagasaky, jo treballava a correus. Tenia 16 anys i estava a 1,8 quilòmetres de l’epicentre pedalejant amb la bicicleta que feia servir per repartir cada dia la correspondència. L’ona expansiva em va tirar 5 metres lluny d’on era, però mai no vaig perdre la consciència. La bicicleta va quedar feta un garbuix de ferro i jo tenia l’esquena i braç esquerre abrasats, sense pell. El dolor va adquirir una gran intensitat i vaig caminar com un somnàmbul a la recerca d’un refugi”, recorda Sumiteru Taniguchi, actualment president de l’Associació de supervivents de la bomba atòmica de Nagasaky. “Em van col·locar sota un arbre juntament amb altres persones ferides sense que ningú no ens prestés cap atenció. Van morir totes. Al tercer dia em van dur a una escola que feia d’hospital improvisat on no em van donar cap tipus de tractament, les ferides cada dia s’infectaven més”.

Les bombes, anomenades ‘Littel boy’ i ‘Fat man’, van esclatar a més de 500 metres sobre les ciutat i les van arrasar en pocs segons

Les bombes van caure en dos ciutats que vivien la guerra amb prou distància com per no perdre una certa quotidianitat. “Aquell matí van sonar les alarmes anunciant un bombardeig imminent, però va ser anul·lada l’alerta. Als quaranta minuts de la falsa alarma vaig escoltar de lluny els motors d’un bombarder B-29. De sobte van entrar per la finestra uns flaixos de llum molt potents i es va sentir una gran detonació que va trencar tots els vidres. Vaig pensar que era una bomba incendiària de les que habitualment llençaven els americans”, recorda Miyoiji Kawasaky, veí d’Hiroshima. “Al sortir al carrer tot era fosc i silenciós i a poc a poc van començar a arribar persones molt afectades per l’explosió procedents de la zona més propera de l’epicentre. Una escola propera es va convertir en hospital i casa nostra també. Els dies següents van ser de molta feina, nit i dia calia cremar els cossos, anar a buscar llenya, donar menjar als ferits i atendre’ls”.

Sobreviure a les bombes no va ser un motiu d’orgull i respecte, ans al contrari. Els hibakusha, així s’anomenen els qui van salvar la vida, van patir un cert estigma social perquè eren gent malalta i no podien fer vida social. Hidekata Komine reconeix que “sempre hem estat discriminats, jo volia treballar en un restaurant de sushi i mai no em van donar feina per la meua condició de supervivent”. Com que ningú no sabia del cert fins a on podien arribar les conseqüències –encara ara hi ha unes estadístiques de morts per càncer molt superiors a la mitjana del país– molta gent els rebutjava. Jiunko Kayasije no ho va tenir fàcil, “la família del meu home s’oposava al nostre matrimoni perquè jo era una hibakusha i tenien por que emmalaltiria; finalment ens vam casar i vam tenir tres fills, però no va ser fàcil”. Tots els supervivents tenen paraules de pau. “Ja no busco culpables, però la bomba atòmica ha de ser prohibida. Cal viure en pau i gaudir de la vida”, afirma Sachiko Matsuo, veïna de Nagasaky, supervivent perquè el seu pare va preferir refugiar-se a les muntanyes.

A través de la mirada de Vallecillos ens endinsem en els records brutals d’una generació que va sobreviure a la barbàrie.