Vides pròpies

Camprodon és un poble elegant del Ripollès. Els carrers i els edificis conserven bellament l’esplendor d’un municipi que, a finals del segle XIX, va ser anomenat la Suïssa dels barcelonins, el primer destí de vacances de muntanya de la puixant burgesia catalana de l’època. Aquest refinament cultural, que s’expressa en les construccions romàniques i en les residències modernistes, com l’antic Hotel Rigat, ara Hotel Camprodon, no és aliè al fet d’haver estat també bressol de personalitats tan rellevants com el compositor Isaac Albéniz o l’escultor Joaquim Claret. Tot s’hereta. Aquesta atmosfera, d’una certa exquisidesa, encara pot paladejar-se avui, un matí assolellat i no gaire fred de gener. Passejant pel carrer de Sant Roc, a prop del Pont Nou, ens creuem amb una munió de vianants que, com nosaltres, fan turisme de cap de setmana. Ja no representem la burgesia catalana, però tampoc som el poble i l’exèrcit derrotat, malalt i famolenc, que el gener del 1939 omplia els carrers i els prats de la vila esperant que els francesos obrissin la frontera per fugir de la venjança feixista. Era l’últim acte d’allò que es va anomenar la Retirada, un eufemisme.

Entre el 27 de gener i el 13 de febrer del 1939, ara fa vuitanta anys, més de 100.000 republicans van travessar la ratlla fronterera pel coll d’Ares o pel de Malrem, dues collades al capdamunt de la Vall de Camprodon, camí de Prats de Molló o la Menera. Un nombre similar van passar per la Guingueta d’Ix, el Pertús o Cervera de la Marenda. Gairebé mig milió de persones, entre civils i combatents, van escenificar un dels èxodes més importants de la historia moderna. Més de 200.000 d’aquests fugitius desesmats −homes, dones, ancians i nens− eren catalans. Tot i que hem vist un munt d’imatges de la corrua de gent que omplia les carreteres, amb maletes, farcells, mantes o qualsevol altre estri inversemblant, i que hem vist també els vehicles abandonats a la vorera i els avions metrallant el desesper, costa d’imaginar-se la dimensió real de la tragèdia. De vegades, però, una cosa tan simple com la visita a un cementiri a la Catalunya del Nord pot resultar més il·lustratiu i commovedor que qualsevol dels documentals que roden per Youtube. El viatger que entra, per exemple, al de Prats de Molló se n’adona aviat que tot li resulta familiar, els nínxols, les tombes, les garlandes, fins i tot els cognoms que llegeix en moltes de les làpides −els Vila, els Gateu, els Garcia o els Pena− podrien ser iguals que els que decoren les bústies de la seva escala, potser podrà llegir-hi, amb un punt d’esgarrifança, el propi nom.

Molts viatgers hem arribat al cementiri vell de Cotlliure cercant la tomba d’Antonio Machado, com si en aquest bell sepulcre es resumís bona part de la nostra història. Són molts anys de propaganda, cultural i política, per crear un relat esbiaixat de l’èxode. Per això la tomba del gran poeta andalús és plena de cartes i dibuixos d’estudiants, de plaques d’instituts que l’homenatgen, perquè qui arriba fins aquí ho fa buscant alguna cosa més que l’escriptor. Erigir Antonio Machado com el mite de l’exili ha estat una manera molt “espanyola” de menystenir, fins i tot d’ocultar, l’altra història. Només cal endinsar-se al cementiri per descobrir els noms d’un munt de catalans que no reben cartes, sense cap més reconeixement que potser una menció d’honor de la República francesa gravada a la làpida, petites vides anònimes que demanen de manera silenciosa però obstinada una mica de justícia, també poètica.

Pere Lacosta Pujol, l'últim alcalde republicà de Seròs

Al cementiri de Forges, a Vierzon, una mica al sud d’Orleans, descansa Pere Lacosta Pujol (1896), de cal Paeller, alcalde de Seròs entre el juliol del 1936 i el març del 1938. Conjuntament amb Salvador Domènech Agustí (1902), que probablement n’era el principal ideòleg, van crear el Comitè Revolucionari de Seròs i la col·lectivitat Renacer. Als arxius de la Causa General, hi ha constància de les persones que en formaven part així com de la seva activitat, que comença amb la crema de les imatges de l’església i continua amb un seguit de confiscacions, totes signades per Pere Lacosta, en qualitat de secretari de la CNT local. Amb aquests antecedents, qualsevol hauria decidit que aquell març del 38, davant de l’imminent arribada de les tropes franquistes, l’única alternativa de vida passava per la fugida cap a França.

A Mes origines depuis ma naissance, unes memòries autògrafes, el seu fill Hèlios (1926), que aleshores tenia onze anys i mig, narra les circumstàncies del viatge. “Van sortir de Seròs la matinada del 28 de març, a les dues, després d’haver escoltat durant tot el dia anterior els bombardejos sobre Fraga.” Aquí comença la Retirada, a les terres eixutes de la Franja i al Baix Segrià, i no a les valls pirinenques. Segons Hèlios, les dones i els nens van pujar a quatre camions de les mines de la Granja d’Escarp o de Mequinensa, probablement requisats pel Comitè, que els van dur a la Pobla de Cérvols, on uns dies després van fer cap els homes, que venien amb dos carros, quatre mules, dos cavalls, dos rucs i un ramat d’ovelles. Tot i que Hèlios no ho especifica, sembla prou evident que aquella comitiva d’unes cinquanta persones representava la col·lectivitat Renacer de Seròs, almenys les famílies més significades. No queda constància del temps que van romandre junts. Ho estaven encara al juny, quan els traslladen a Conesa, a la Conca de Barberà, i neixen gairebé al mateix temps Dàlia Lacosta i Harmonia Domènech, les últimes representants d’aquesta comunitat nòmada, que celebra en els noms dels fills la seva encara fe naturista-llibertària.

Aquell estiu van tornar al secans de Seròs, a prop de Montmaneu, per segar alguns camps de blat i d’ordi. Però quan es trenca definitivament el front del Segre, el novembre del 38, tot es precipita: primer Montblanc, després Igualada, Manresa, Vic, Olot, un periple desesperat travessant el país de sud a nord fins a arribà a Camprodon, l’última parada. La família Lacosta creua la frontera pel coll d’Ares i arriba a la Menera, on les autoritats franceses separen els homes i traslladen les dones i els nens en camions fins a l’estació de trens d’Arles per enviar-los, sense cap mena d’explicació, a Orleans, al mig de França. Primer els van hostatjar a una sala de festes de la ciutat, però davant de l’allau humà, unes 1.500 persones, van acabar recloent-los a les naus d’una fàbrica de vidre abandonada. Mentrestant, Pere Lacosta i la resta d’homes són conduits fins a les platges d’Argelers, on el govern d’Édouard Daladier ha disposat un dels camps d’internament per als exiliats. En realitat, no era gran cosa més que un descampat vora el mar encerclat per un filat de pues, una mena de corral de bestiar immens vigilat estrictament pels soldats senegalesos de la Legió Estrangera.

El setze de Mauthausen

No sé si encara es conserven els originals de dues fotografies molt similars publicades en un llibre de la història de Seròs. La primera imatge està presa dins del camp de Sant Cebrià; l’altra, als voltants del d’Argelers. A totes dues apareixen vuit homes disposats en dues files, cinc drets i tres asseguts o agenollats d’una cama, com un equip de futbol. La majoria són excombatents, però tot just tenen vint anys. Resulta més que probable que un matí potser de març, al mig d’una multitud que es disputa un rosegó de pa, Pere Lacosta, l’alcalde llibertari, es trobés amb els germans Teixidó Romia o amb els germans Castellnou Peña, el més petit dels quals tenia 18 anys, o amb qualsevol dels altres convilatans de les fotografies. Què es degueren dir? S’abraçaren? Aquell matí, al camp d’Argelers també hi era Josep Aresté Roigé (1918), de ca Mallol, que va combatre com a artiller al front de Terol amb la columna Karl Marx de la 27a Divisió. Un comunista del PSUC.

A Résister au facisme (Des destins qui se croisent par-delà les frontières), Josep Aresté explica la duresa de la vida als camps d’internament francesos, sobretot els primers mesos, fins que els mateixos interns es van poder organitzar. Com que encara aparentava menys anys dels 20 que tenia, va poder anar passant de camp en camp buscant millors condicions d’allotjament. Va ser a Argelers, a Sant Cebrià, a Perpinyà i a Adge, fins que es produeix la invasió nazi i s’allista al cos especial de republicans espanyols, a la 9a companyia adjunta al 18è Cos de l’exèrcit francès, destinats a la defensa de la frontera amb Suïssa. En aquests cas, la lluita antifeixista va durar molt poc, ben aviat van ser derrotats i fets presoners. Van separar els republicans espanyols de la resta dels soldats, i els van enviar a camps de treball a Alemanya. A Josep de Mallol, el confinen a l’Stalag 11 V, a Hamburg. No hi serà gaire, perquè l’enxampen sabotejant els radiadors dels camions militars que reparen i el castiguen traslladant-lo al camp −primer de treball, després d’extermini− de Mauthausen i Gusen, a l’Alta Àustria, també anomenat camp dels espanyols, perquè va ser construït en gran part per paletes republicans.

Dotze de les persones que apareixien en aquelles dues fotografies, entre elles Josep Aresté, els germans Teixidó i els germans Castellnou, seran deportats al camp austríac. En total, 16 serossans, el segon municipi de la província, després de Lleida amb 48, i probablement el primer de Catalunya per nombre d’habitants. Un rècord esfereïdor i difícil d’explicar. Aquests 16 de Mauthausen no es van arribar a trobar mai, perquè van ser assignats a Kommandos (grups de treball) diferents. Uns pocs a Gusen; d’altres al camp central, a la pedrera de Wienergraben, prop del poble de Mauthausen. Sis d’ells, hi van deixar la vida. Quan moria un republicà espanyol, feien un minut de silenci; els carcellers nazis no se’n sabien avenir.

Quan les tropes americanes alliberen el camp, els rep una pancarta i la bandera republicana. Josep Aresté, amb alguns dels seus camarades, encara tindrà temps de fer l’última acció de guerra, retenir una quarantena d’oficials de les SS i les seves famílies que provaven de fugir. Era el símbol de la victòria contra el feixisme que tant havia esperat. El 5 de maig del 1945, Josep de Mallol pesava 32 quilos; durant 4 anys i mig no va tenir nom, només un número tatuat al braç, el 5.807.

Final i principi

Existeix un himne de la vida posada al límit, només cal parar l’orella. La Retirada, els camps d’internament, els camps d’extermini conformen una geografia del dolor que, paradoxalment, atorga un valor excepcional a cadascuna de les persones que van ser empeses a viure sobre l’abisme, d’alguna manera les ungeix d’una santedat laica. Però aquesta només és la cara lluminosa que interessa a la història, a les commemoracions, a la literatura que viu dels herois. L’altra, en canvi, la vida que comença l’endemà de sortir del camp, quan el refugiat acaba perdent-se en l’anonimat d’un poble o d’una ciutat del sud o del nord, té la fisonomia cendrosa d’un esforç quotidià sense gaire notorietat, que no obtindrà cap reconeixement, el repte titànic d’haver de construir una altra identitat lluny del teu món, en una altra llengua. Això és l’exili.

El 25 de juliol del 2018, vaig poder entrevistar Dàlia Lacosta (1938), la filla petita de Pere el Paeller. Els seus records comencen a l’altra banda de la frontera i descriuen un Pere Lacosta molt més complex i ambivalent que el que surt retratat a les memòries del seu germà Hèlios. El pare que ella va conèixer és la descripció d’un home obscur, compromès políticament però al mateix temps autoritari i violent. Els va deixar quan ella tenia 5 o 6 anys. “En realitat, si no vam patir gana, va ser per la meva mare, Francisca, s’hi hagués estat per ell... Però era el meu pare.”

Mentre escric aquest reportatge m’arriba la notícia de la mort de la Dàlia. Se m’entelen els ulls i penso en aquella dona menuda, intel·ligent, que parlava un català fronterer, l’últim membre de la família Lacosta Puigvert. Cada cop sona més trista aquella pregunta que la Dàlia anava repetint: “De veritat, que el meu pare va ser alcalde de Seròs? És que no he trobat cap document que ho certifiqui.”