Heroïnes silenciades

La invisibilitat de la dona en molts camps és quelcom contra el qual s’intenta lluitar des de diferents flancs per aconseguir convertir-ho en una injustícia que passi a la història. Ara bé, hi ha col·lectius en què el desconeixement que han jugat per tirar endavant famílies, pobles o col·lectius sencers és encara més flagrant. Un cas és el poble gitano, ja de per si (probablement) poc visible en molts entorns de la nostra societat. Arran del Dia Internacional del Poble Gitano, que se celebra el 8 d’abril, a Lleida es van organitzar diferents actes impulsats per la Plataforma 8 de Abril i la Paeria, entre ells, una exposició que es pot contemplar fins avui a la seu de la regidoria de Cultura, La mujer gitana en la historia, de la col·lecció de Manuel Martínez (Almeria, 1955), diplomat en Magisteri i llicenciat en Humanitats, que en els darrers anys s’ha especialitzat en aquest col·lectiu.

La vitalitat mostrada per la dona gitana al llarg de la història li ha servit per tirar endavant i recuperar la família i la llibertat

La mostra, que porta el mateix títol que un dels llibres de l’autor, compta amb diverses imatges, documents i objectes que il·lustren l’energia i la vitalitat mostrades per la dona gitana al llarg de la història. Al marge del seu tradicional paper de mare i esposa, va exercir una àmplia llista d’activitats laborals com a complements de l’economia familiar. Un dels aspectes més rellevants, però, és com destaca la repressió que van patir, especialment, durant el Projecte d’Extermini de 1749. En lloc d’enfonsar-se, la van combatre amb una enèrgica i decidida resistència silenciosa, trencada també amb mostres de rebel·lia fins que, amb l’ajuda i connivència del virrei de València, va arribar l’indult a tot el poble.

A més de les labors domèstiques d’educació i criança dels fills, les dones gitanes, com moltes altres de la nostra societat, es van encarregar d’ajudar l’economia familiar amb la venda ambulant de roba, la confecció de cistelles, la costura o el servei domèstic. I és que la seva estigmatització no venia només del Projecte d’Extermini del segle XVIII. Molt abans, ja al 1499, es va intentar expulsar el poble gitano “si no s’adaptava”. El fet que fossin pràcticament nòmades ho va convertir en una tasca gairebé impossible. Això no va impedir que les penes de galera pels seus homes dictades des de 1535, acabessin convertint-se també en una persecució cap a elles. Només cal veure com les definia el diccionari de Covarrubias de 1611: “Las mujeres son grandes ladronas y embusteras, que dicen la buenaventura por la raya de las manos, y en tanto que ésta tienen embebidas a las necias, con si se han de casar o parir o topar con buen marido, las demás dan la vuelta a la casa y se llevan lo que pueden”. Elles, però, no van defallir i sempre van lluitar per recuperar tant la seva família com la seva llibertat. Això va suposar que en molts casos mantinguessin una actitud rebel, qüestionant les normes i l’autoritat, i a la vegada, fossin el principal agent de la transmissió ètnica i cultural, a més de l’eix vertebrador de les polítiques antigitanes.

Pertànyer a una ètnia proscrita i ser considerades transgressores per l’Església les va estigmatitzar

En aquest sentit, Miguel Martínez, que va entrar en contacte amb aquesta comunitat, arran d’exercir de professor, està convençut que aquestes dones van patir una doble discriminació: “per una banda, pel fet de pertànyer a una ètnia proscrita; i per altra, com a pecadores transgressores de les normes morals de l’església. Això les va estigmatitzar i va propiciar que haguessin d’enfrontar-se a tota mena de penalitats, sobretot durant l’Edat Moderna”. Malgrat això, en la seva opinió, “ho van fer de manera vial, emprenedora, indòmita i decidida”. Si Martínez hagués de definir el paper actual d’elles en aquesta comunitat, tot i que adverteix que “no sóc el més indicat, atès que jo em dedico a la història i a estudiar el passat”, s’aventuraria a qualificar-les com el “motor de canvi”. Per ell es fa palès “sobretot en l’associacionisme”. Creu que les entitats de dones tenen un gran protagonisme “i aquí dins hi ha el feminisme gitano, on hi ha una doble lluita, per una banda perquè se’ls reconeguin els drets com a dones, però per altra, per reivindicar el seu paper ara i a llarg de la història”.

Un intent d'aniquilació El Projecte d’Extermini de Gitanos va ser una sèrie de grans operacions de captura de les persones gitanes autoritzades pel rei Ferran VI i organitzada en secret pel Marquès de la Ensenada. El seu objectiu era arribar a aconseguir l’extermini biològic d’aquest poble després que fracassessin diferents intents d’expulsió. Amb aquesta finalitat, es van organitzar batudes, ells eren condemnats a treballs forçats per a l’armada naval espanyola i elles, tancades en cases de misericòrdia i habilitades per mantenir-les separades fins que morissin. Extermini biològic. A la imatge, l’antic convent dels Agustins Calçats de Barcelona, on les gitanes catalanes van estar preses mentre va durar el Projecte d’Extermini iniciat el 1749.