Art de l'Urgell en femení

Clàudia llop és una joiera de Tàrrega que vol fer poesia. Fabrica aliances de noces per encàrrec de molts clients, però a més a més, quan li queda temps, explica el seu món interior i simbòlic a través de les joies que ella mateixa dissenya i elabora

La papallona, a part de ser, òbviament, un insecte, és també un recurs artístic molt utilitzat des de l’antic Egipte. I és que la papallona pot representar l’amor, la fragilitat, la bellesa, la transformació i, fins i tot, el transgènere. La papallona és també el logotip de la joiera targarina Clàudia Llop, que amb les seves peces busca simbolisme i poesia. Per a ella, la seva papallona és un vol d’empoderament femení. “Però no necessàriament feminista”, aclareix. La Clàudia se sent femenina, com a persona i com a creadora, “i per això sols dissenyo per a les dones”. Creu que els homes (la majoria, és clar) són massa pràctics per portar joies, “són avorrits, massa avorrits”, riu. Però quan en troba un que en porta, li encanta. “Els trobo amb molta personalitat”, opina.

Sota l’epígraf Poetic Jewelry (joieria poètica), la Clàudia dissenya idees, inspiracions, somnis i pensaments en forma de joies. De vegades una fulla a terra, d’altres una conversa casual, la descoberta d’un pigment o fins i tot un trosset de metall perdut al seu taller poden inspirar-la per a una nova col·lecció. De fet, assegura que té un munt de projectes esperant “al sac”. I és que admet que “el cap em va molt més ràpid que les mans”. “Em canso de mi mateixa de les idees que em ronden i que no faig”, afegeix rient.

La Clàudia té el grau d’Història de l’Art per a la Universitat de Lleida i recorda com el món de les joies, i en general de l’ornamentació, està ficat dins un calaix de sastre al món de les arts. Tot i ser una de les activitats més antigues, més que l’escultura o la música, sembla que molts no la consideren art. “La joia, al ser una peça ornamental, que a més té una funció d’estatus i amb un cost elevat, s’ha acabat mercantilitzant”, lamenta. És doncs un pseudoart? Ella es reivindica: “Les joies poden esdevenir art si qüestionen la realitat”. D’aquí la seva obsessió per fer joies poètiques, ja que vol “jugar amb formes, amb textures, i qüestionar-se”. Ella vol contar històries amb les seves peces, vol transmetre missatges. “Explico el meu món interior”, resumeix.

Però, esclar, al final les joies també s’han de vendre i portar. D’aquí l’esforç que la Clàudia dedica al món de les aliances de noces, un dels pocs moments en què ha de treballar per al públic masculí. “Les col·leccions poètiques són més divertides, però no tenen tanta sortida com les aliances”, admet. “Les joieres hem de sobreviure!”, es justifica. Òbviament intenta imprimir la seva poesia en els encàrrecs dels clients, però malauradament la llibertat creadora no és la mateixa ni d’un bon tros.

La Clàudia és capaç de fer una aliança per als nuvis en poc més d’una setmana, però no aconsegueix crear una col·lecció sencera en menys de dos anys. La feina comercial li treu més temps del que voldria a la seva tasca creativa. I és que mentre una li dóna diners, l’altra, la satisfacció artística.

La joia, a més d’obra d’art, també té un component artesà. La tècnica és una part arrelada al sector, que obliga els professionals a tenir coneixements de química i física, i òbviament a controlar tot el procés de producció: de la selecció de la matèria primera a la seva transformació final, passant per la fosa, el tallat, la soldadura, la polida... “A mi m’encanta la feina artesana”, diu. Tant, que l’art poètic “no el puc entendre sense una bona feina manual”. Bé, qui diu mans, també diu màquines, ja que una bona part de la producció joiera de la Clàudia està controlada per les noves tecnologies. El disseny 3D per ordinador, les impressions en resina, les foses... són parts del treball que ja no fa l’artesà directament. Però ella defensa que això encara es pot considerar artesania. “El que importa és l’actitud artesana”, diu, “quan el joier controla totes i cadascuna de les etapes del procés productiu, quan no se’n desvincula mai, i òbviament acaba polint allò que la màquina crea en brut”.

La joieria de la Clàudia Llop és al cor del barri antic de Tàrrega. Un entorn entranyable que li dóna personalitat. Ara ja fa vuit anys que va obrir al públic i desitja anar apartant-se de la venda al carrer per apropar-se a l’electrònic, que creu que li permetrà passar més temps concentrada al taller i, esclar, fer allò que més li agrada: crear, crear i crear.

Or ètic Or, plata, diamants... La joieria té una part ben fosca. Molts dels minerals que s’utilitzen per embellir el cos arrosseguen una cadena mortífera d’explotació humana i de greu impacte mediambiental que està fent estralls, sobretot en països en desenvolupament. Per això hi ha intents de joiers, molt modestos, que ofereixen al client, per un preu més elevat, una joia que no està tacada de sang. Li’n diuen Fairmined (mineria justa), una de les iniciatives a les quals està adherida la Clàudia Llop, que garanteix peces amb un or australià extret amb responsabilitat, solidaritat i curós tant amb la salut ambiental com amb la de les persones.