L'ombra del monstre

En un univers ideal, un conte infantil no hauria de començar amb frases com “La Clara té por de la nit. Hi ha una cosa que la neguiteja: una ombra fosca i llefiscosa que no la deixa descansar. I, a més, li ha pres el somriure! L’acompanya a tot arreu des que va començar a jugar amb aquell amic tan amic de la seva família.” En el món en el qual vivim, L’ombra de la Clara (Uranito) escrit per la psicòloga lleidatana Elisenda Pascual (acompanyamentfamiliar.com), amb il·lustracions de la dissenyadora gràfica i il·lustradora de la Segarra Mercè Serra, s’ha convertit des de fa tres anys en una eina fantàstica per començar a explicar als més petits què són els abusos sexuals infantils i com combatre’ls, sobretot perquè va acompanyat d’una àmplia guia pedagògica per als pares, que molt sovint no saben com abordar el tema. No és per a menys. Les xifres diuen que el 90% d’aquestes conductes es produeixen en l’entorn més proper als petits i més del 80% directament dins de la família. A més, el gran “poder” que tenen els abusadors és el secretisme i el tabú. En els darrers temps, però, s’han començat a destapar casos i això ha propiciat també que altres víctimes s’animin a reconèixer-ho i denunciar-ho. En aquest context, els experts adverteixen que donar visibilitat al tema és una de les millors maneres de “desactivar” aquests depredadors. Psicòlogues com la Maria Gilart o l’Elisenda Pascual coincideixen que un dels punts claus és parlar-ne, generar un espai de conversa en el qual els infants se sentin còmodes.

La prevenció de l’abús sexual infantil té a veure també amb l’acompanyament respectuós a la criança

“En els més petits no és prudent llegir-los el conte, sinó que el més adequat és fer-los preguntes del tipus: “mira quin monstre tan gran, a la Clara li fa por... i a tu, què et fa por?” o bé “la Clara està trista, què li deu passar?, etc.”, apunta Pascual. “Si els adults obrim aquest tram de comunicació podrem anar parlant de tot, no només d’abusos sexuals, sinó també de bullying o altres problemes”, explica la Maria. En la seva opinió, és molt important que els adults, ja siguin pares o educadors, es fixin en qualsevol canvi del petit que no es pugui explicar per altres causes. “Hauria de ser un diagnòstic diferencial”, sentencia. “És una simptomatologia molt dispersa que pot anar des de la inhibició a la hiperreactivitat o el baix rendiment escolar, és complicat descobrir-ho si ells no ho diuen, però és important estar atents”, reflexiona la Maria Gilart, alhora que posa exemples com que “si de sobte un nen comença a dir que li fan por els homes amb barba, sense que abans hi hagi hagut cap indici, pot ser un senyal”. En la seva opinió, és molt important demanar ajuda, tant a nivell psicològic com de pediatria. “Si hi ha una ferida o cicatriu psicològica en edats primerenques, hi ha moltes possibilitats de desenvolupar una malaltia mental més tard, per tant és recomanable començar una teràpia que ajudi a curar aquesta ferida i després puguin tenir relacions interpersonals i afectives sanes”, adverteix mentre explica que el joc simbòlic acostuma a ser una bona manera de començar a estirar del fil. Tant ella com l’Elisenda creuen que el sentiment de culpa és quelcom que acompanya les víctimes i un dels trets més importants que cal combatre. “Els abusos no sempre fan mal i a vegades això pot confondre les víctimes que, de grans, et diuen que els agradava que les toquessin. És normal. Per exemple, el clítoris és l’únic òrgan de tot el cos femení dedicat íntegrament al plaer. Si una persona a qui tens confiança t’hi fa pessigolles o un massatge, clar que t’agrada, el que passa és que no està endreçat. No has de poder parar només el que no t’agrada. Als nens i les nenes cal explicar-los que hi ha jocs que encara que els agradin no els han de permetre, que han de jugar amb altres persones de la seva edat”, adverteix Pascual. Gilart està convençuda que el fet que ara es doni visibilitat a aquesta barbàrie ajuda que surtin més casos a la llum.

És important explicar als nens que hi ha coses que els poden agradar i altres que no i que ells són lliures de posar els seus límits

En opinió de Pascual “a nivell social hi ha més ventilació, com a societat anem canviant i ens estem transformant i de sobte ens sentim amb més permisos per anomenar coses que en una altra època potser estaven validades per certs estaments. Nosaltres venim del nacionalcatolicisme, i això marca”, conclou. A més, que personatges públics de diferents àmbits reconeguin que n’han estat víctimes, a vegades, es converteix en quelcom que ajuda a entendre que aquesta barbàrie es pot trobar en qualsevol racó. Un cas paradigmàtic és el del pianista James Rodhes, que al seu llibre Instrumental, explica com Bach li va “salvar la vida” després que un professor de gimnàstica abusés d’ell des dels cinc anys. A casa nostra, també hi ha persones conegudes que s’han atrevit a revelar-ho, com el cas del bateria d’Els Pets, Joan Reig. Són dos casos diferents que demostren que, “no ens hem de quedar etiquetats o encaixats en casos de l’esglé

sia perquè els abusos sexuals estan a tot arreu, als nuclis de les famílies i les escoles, i ens els podem trobar a qualsevol lloc que hi hagi interacció d’infants i adults”, adverteix la Maria Gilart. Per això, l’Elisenda es declara “molt fan de la prevenció en salut”. D’aquí ve el conte. “És important tenir eines per explicar-ho des de diferents mirades i de maneres adequades a l’edat”, diu, ja que “al voltant dels tres anys és quan la seva fixació comença a anar cap als genitals perquè s’adonen que és el que ens fa diferents homes i dones i aquí s’ha de poder parlar d’això i dels límits: no obligar-los a fer coses que no els agraden. Per exemple, no obligar-los a fer petons si no els ve de gust. Aquest és un ritual que els adults hem establert com a propi. Ells ja ho faran, si volen. El que sí que els hem d’ensenyar és el ritual de la benvinguda i el comiat, però no cal que sigui amb petons”.

Ara bé, no hem d’oblidar que l’alegria és una emoció en la qual cal procurar que les criatures habitin, sense sobreestimular-los i passant temps de qualitat amb ells, i que malgrat tot, encara que existeixin monstres i ombres, hi ha maneres d’intentar combatre’ls.

Les primeres denúncies policials per abusos a Lleida Els primers casos d’abusos denunciats policialment a Lleida al tancament d’aquest reportatge afecten el germà Moisés González del col·legi Maristes Montserrat de la capital, la mateixa congregació (en aquest cas a Barcelona) a la qual pertany el professor de gimnàstica Joaquín Benítez, condemnat a 21 anys. Arran d’aquest escàndol de Maristes Barcelona, se n’han revelat d’altres a col·legis, com els Vilobí d’Onyar i Constantí, així com a l’abadia de Montserrat.

Maria Gilart, psicòloga “La primera eina per combatre abusos és donar-los visibilitat” Coordinadora en psicologia infantil i especialista en trastorns d’aprenentatge i del neurodesenvolupament a Orum Center, a Lleida. Com podem parlar als nens dels abusos sense alarmar-los? Sempre acostumem a recomanar a les famílies donar una mica de visibilitat al tema perquè una de les característiques dels abusos sexuals és que es porta en secret i és un tema tabú. Aquest és precisament un dels fonaments sobre els quals es poden sostenir aquestes relacions abusives. La primera eina és donar-li visibilitat. Com se’n poden adonar els adults si els petits ho callen? Qualsevol canvi a nivell emocional, conductual o fisiològic que no es pugui explicar per cap altra causa hauria de ser un diagnòstic diferencial: mals de panxa, endarreriments de desenvolupament, desordres alimentaris...

Elisenda Pascual, psicòloga i escriptora “Allò que neguem ho pervertim, ho distorsionem” Especialitzada en infància i acompanyament familiar, amb el conte L’ombra de la Clara mostra la confusió dels infants víctimes i ofereix una guia d’ajuda per als pares. Com es planteja L’ombra de la Clara? Neix de la necessitat de generar un espai de conversa amb les criatures més petites. Al ser una temàtica tan difícil costa trobar un marc que permeti abordar-ho. Amb els més petits no es tracta de llegir el conte, més aviat d’anar-los preguntant, segons les il·lustracions. Per això també hi ha un manual pedagògic que es pot descarregar gratuïtament. Quin feedback ha rebut dels pares? D’entrada s’espanten, però després els explico que el que neguem ho pervertim, ho distorsionem. Generem un espai de silenci que de vegades és molt més negatiu que si posem damunt de la taula algunes temàtiques.

Una cançó per als infants a qui han trencat l’esguard Tenia molta son i els ulls oberts com a pomes/des d’aquella nit només dormia a estones/ (...) Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu/d’olor de préssecs i bicicletes prop del riu/(...) un gran tro els núvols va esquinçar/l’esguard d’un infant es va trencar (...). Joan Reig, bateria d’ Els Pets, va crear la cançó Corvus en saber que l’antic mossèn de Constantí, Pere Llagostera, havia mort el 2017. Parla sobre els abusos que pateix un petit en un refugi de muntanya [dels Pirineus lleidatans] als 70. Les circumstàncies el van dur a reconèixer que era autobiogràfica, tot i que amb peus de plom perquè no volia semblar oportunista “en un tema tan greu i sòrdid”. El temps l’ha convençut que si es coneixen casos “el millor és denunciar perquè hi ha associacions, com la Vicki Bernadet, que ajuden, tenen assessors, psicòlegs, cos jurídic...” Als pares els convida “sobretot a estar atents a qualsevol símptoma, perquè en un primer moment els nens ho amaguen. Fins i tot es neguen com a víctimes i no resulta evident. Amb els anys arribes a dubtar si allò és producte de la teva imaginació”.