Torna el Polero

Situada al carrer la Bassa, entre els cèntrics parc del Terrall i la plaça 1 d’Octubre, la gelateria Valenciana és força petita. No hi ha cadires per asseure’s ni els gelats estan exposats a la vista. És un establiment atípic que poc ha canviat en els cinquanta anys que porta obert. Però alguna cosa captivadora deu tenir perquè sempre estigui ple i sovint la cua s’allargui pacientment pel carrer a l’espera del torn de compra. Per entendre-ho, anem a l’inici. A Antonio Morant l’apassionava fer gelats. A Ibi el seu padrí tenia una gelateria i quatre parades mòbils més. Ell volia continuar la tradició, però es va haver de dedicar a les instal·lacions elèctriques. Quan el 1967 un conegut d’Ibi es traspassava la gelateria a Borges, no va dubtar a adquirir-la per dedicar-se a allò que l’apassionava. D’aquí ve el nom del local. L’any següent comprava i es mudava a la casa del davant, on viu la família des de llavors. Aviat va guanyar prestigi, no sense esforç. A més de la gelateria, que atenia amb l’esposa, a les tardes l’Antonio anava pels carrers de Borges amb un carretó-bicicleta. Grans i petits sabien l’hora aproximada de pas i esperaven el que venia polos. Amb el temps, tant ell com la botiga serien coneguts pel Polero. Si preguntem a un borgenc on és la gelateria valenciana segurament respondrà que només coneix la del Polero.

La qualitat, ingredient bàsic

Ara el negoci el dirigeix la seva filla Lourdes, que ha crescut entre els taulells i l’obrador de la botiga i ha heretat l’entusiasme del pare. El que sobta en entrar a la gelateria és l’absència d’un expositor de gelats. Als acostumats a la ràpida visualització del producte amb l’etiqueta identificadora, és possible que els costi triar llegint només l’extensa llista de gelats que penja de les parets. Aquí, els gelats estan tancats al congelador-taulell, que s’obre per unes portelles. A dins, a més, cada tipus de gelat és tancat dins d’un altre recipient individual. La diferència amb la gran majoria de gelateries ens la resol la Lourdes. Gran defensora de la higiene, raona que només així garanteix que res estrany no faci cap al producte. Gran defensora també de la màxima qualitat, s’assegura que la capa superficial no s’oxidi en contacte amb l’aire i no n’alteri el sabor. Aquesta potser és una de les raons per les quals els gelats d’aquí tenen un gust molt peculiar i autèntic. La doble protecció té un costat negatiu: servir al client ocupa més temps que no amb capses obertes a la vista. Per a la Lourdes, però, la qualitat és un tema innegociable.

Una altra característica és com es té en compte la matèria primera. L’orxata, per exemple, està feta només de xufes d’Alboraia, amb denominació d’origen, i el gelat d’Oreo té el seu gust genuí perquè la base emprada és a partir de les galetes autèntiques, no de succedanis. I així seguiríem amb varietats des de la taronja fins al torró, passant per la xocolata o el xiclet. Sí, un gelat de xiclet. De color blavós, té la particularitat que s’empassa, cosa que el converteix en la delícia dels més petits. Ho confirma una petita enquesta que hem fet als clients. A part dels de Kit Kat, Danet, etc., el preferit dels seus fills és el de xiclet, “el que deixa la llengua blava”.

Els clàssics i la innovació

Els gustos del jovent i adults varien més, tants com els 58 tipus a la venda, des del clàssic tutti-frutti i vainilla fins al de nata amb cafè o amb dolç de llet. Estant a la capital de les Garrigues tampoc no falta el gelat d’oli d’oliva. Un veterà que té el seu públic són els coiotes, una especialitat valenciana consistent en un gelat rodó de pal, compost de dues meitats en vertical. Els gelats també s’han d’adaptar als canvis, i al Polero cada any treuen sabors nous, com el de figues caramel·litzades. Vint-i-nou opcions més són sense llet, sense sucre, o vegans que, paradoxalment, tenen una clientela universal: el de pinya-romer té molta demanda i el de magrana és un èxit rotund. L’obrador on s’elaboren els productes és un espai annex tan reduït que sobta que tingui la capacitat de proveir de totes les varietats. D’elaboració totalment artesana, a mà es prepara la nata i s’esmicolen les galetes Oreo per fabricar el gelat corresponent. Donat que el gelat es considera un líquid solidificat, les barres no són de quilo sinó de litre. Cadascuna de les barres, de 87 opcions diferents, s’omplen pacientment amb una petita espàtula. Una operació manual que xoca amb una dada: segons l’associació de gelaters, el Polero és dels qui ven més barres de gelat d’Espanya.

No és estrany. Mentre som a la botiga, entra una parella que passava per la carretera i tenen costum d’aturar-s’hi. Mentre assaboreixen un vas de mango amb maracujà i kiwi amb poma verda, demanen quatre barres de gelat. Se les enduen en un recipient isotèrmic. Tenen comprovat que així arriba en condicions fins a destinació.