Cacera de bruixes al Pirineu

L’escena és molt eloqüent: un grup de camperols han vestit una dona segons els cànons estètics oficials que corresponen a una bruixa –barret allargat, nas de pastanaga– i estan a punt de cremar-la viva. Quan al poble arriben els cavallers de la Taula quadrada –sí, estem parlant dels Monty Python–, els pregunta què estan fent. Els pagesos la volen cremar perquè és una bruixa, la prova irrefutable és que va vestida com a tal. L’escena és de les més divertides que he vist mai, el que fa terror és que està inspirada en fets reals. “A partir del segle XV s’escampa per tot Europa, però sobretot en zones com Catalunya, Occitània o el nord d’Itàlia, una forma de repressió social que s’empara en el que s’anomena delicte per bruixeria”, explica l’historiador trempolí Pau Castell, el primer que estudia a fons aquest fenomen al nostre país. “El que hem de tenir molt clar quan ens enfrontem a aquests fets és que les bruixes eren una construcció social imaginària i amb aquesta excusa es van assenyalar, perseguir i executar milers de persones, sobretot dones, arreu del país a partir del segle XV.

El document més antic que s’ha trobat mai a Europa al voltant de la bruixeria són Les ordenacions d’Àneu, datades de 1424. Pau Castell va localitzar-les a l’arxiu de Medinaceli i es consideren la primera llei europea contra la bruixeria. “El que podem suposar a partir d’aquest document és que el fenomen ja existia, seria improbable que el poder d’una zona tan remota com el Pallars es dediqués a crear lleis sobre temes que són desconeguts o inexistents. Això no vol dir que la bruixeria existís!, sinó que es comença a regular quina és la manera de castigar les persones que siguin acusades d’exercir-la.

La bruixeria va ser un crim imaginari que moltes comunitats petites, sovint mal comunicades amb la resta del país i les ciutats, es va construir per donar sentit a molts mals que afectaven la vida quotidiana i per resoldre tensions socials. “Al llarg de tres-cents anys el fenomen es va estendre per tot Europa, però en cada zona té les seues particularitats. El Codi Penal Català no permetia aquest tipus d’actuacions per part del poder”, explica Castell, “però a les zones rurals els senyors feudals o els batlles van cedir a les pressions socials i van assumir la detenció, tortura, judici en fals i condemna de milers de dones fent un ús absolutament fraudulent de la mateixa llei de l’època”.

La recerca historiogràfica desmunta la idea que la Inquisició era la gran instructora de les causes contra la bruixeria

Un dels mites que posa en dubte la recerca desenvolupada pels diferents historiadors arreu d’Europa és el paper de la Inquisició. Aquest tribunal religiós, que en l’imaginari col·lectiu hauria estat una estructura de persecució contra la bruixeria, s’ha demostrat que no hi va demostrar gaire interès i que, al contrari del que es pensa molta gent, sovint va actuar per evitar que les dones involucrades en acusacions de bruixeria no fossin linxades i se salvessin. “La Santa Inquisició apareix en un context de conflicte religiós al continent i el seu objectiu era lluitar contra els jueus i els protestants, que eren un perill real per als seus interessos, i aquests no tenien res a veure amb els problemes domèstics d’una família que visqués a la muntanya.”

La majoria d’acusacions començaven quan la gent relacionava una desgràcia amb una dona, quan algú començava fer córrer la idea que tal dona havia fet emmalaltir una vaca, mort una criatura o desencadenat una tempesta que havia malmès la collita. “La gent també necessitava trobar explicacions a les seues desgràcies i la bruixeria era l’excusa perfecta; encara que també és cert que moltes vegades s’utilitza directament per resoldre conflictes personals o per interès, acusant una dona de ser bruixa amb la seguretat que no es podrà defensar”, explica Castell. Totes acabaven confessant. Després de dies de tortura extrema afirmaven haver-se deixat sodomitzar pel dimoni i haver mort tants nens com els seus acusadors li demanaven. Sabien que confessar era morir, però morir era molt millor que patir.

L’arxiver d’Esterri Oriol Riart va col·laborar amb l’estudi etnogràfic i l’exposició per a la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, i el que més va sobtar-lo és que “la majoria de les persones grans que vam entrevistar tenien una relació ambivalent amb el tema; si bé al començament consideraven que tot això era rumorologia, al final tenies la sensació que no els feia gaire gràcia. Era com si alguna cosa n’hagués quedat”.

A les comarques de muntanya com el Pallars Sobirà és on més s’han mantingut els rumors i els estigmes per bruixeria

S’estima que més del 90% de les persones que van ser acusades de practicar bruixeria eren dones. L’antropòloga i historiadora Núria Morelló afirma que “aquestes són dades dels països que vivien sota influència de Roma i sota una estructura patriarcal molt forta, mentre que als països nòrdics els processats eren majoritàriament homes”. La persecució i càstig de forma sistemàtica durant tant de temps era un mecanisme de control social sobre les dones per tal que no es desviessin dels rols estipulats per la societat. “En el treball de recerca oral que hem fet a la plana de Lleida hem descobert casos de dones del segle XIX o principis del XX acusades de bruixeria, de portar el mal, en pobles com Balaguer, Almenar o Biosca. En tots els casos, els suposats poders malèfics que se’ls atribuïen eren exactament els mateixos de fa cinc-cents anys”, diu Morelló. “Aquesta coincidència ens fa pensar que existeix una lògica repressiva contra les dones que no s’emmotllen al sistema patriarcal, que hi ha una forta repressió de gènere.”

Els rumors de la vall Fosca David Marín comença la seua darrera novel·la Purgatori (RBA) amb el retorn a la vall Fosca d’una descendent de la Vella Rugalla. Marín fa referència a Margarida Rugall, una dona de Mont-ros jutjada diverses vegades acusada de bruixeria a finals del segle XV. L’historiador Pau Castell va trobar la documentació original del procés contra aquesta dona, i en la seua recerca sobre el terreny, per parlar amb gent gran de la vall Fosca amb la intenció de desxifrar expressions de l’època, va descobrir que la rumorologia és un fenomen amb una ombra molt llarga. “Vaig conèixer la Mercè de casa Guem, que havia nascut el 1917 i que va reconèixer moltes paraules i llocs que havien sobreviscut el pas del anys”, explica. “Quan va sortir el tema de la bruixeria em va dir que ‘se’n parlave... i n’hi havie’. Ja de petita la Mercè havia sentit a dir que les dones de casa Rugalla tenien fama de bruixes. Això volia dir que el rumor sobre aquesta casa havia passat de generació en generació durant cinc segles sense que s’haguessin pogut treure de sobre l’estigma.