Sirenes de carn i ossos
Les sirenes són éssers mitològics que han fascinat l’home gairebé tant com la idea de volar. Si bé és cert que no tenim capacitat de viure sota l’aigua, sí que la tenim per imaginar. I per inventar i crear. No podem volar? Construirem avions. No tenim una preciosa cua d’escates que ens permet viure al fons del mar? Trobarem la manera d’elaborar-ne una que ens ajudi a somiar-ho. Les escoles de sirenes s’han posat de moda i no són poques (i pocs) els que s’hi apropen. La recent celebració del desè aniversari d’Artquatic a les piscines de Gardeny es va convertir en una ocasió fantàstica per comprovar-ho
Parlar d’Escola de Sirenes remet gairebé automàticament a la mítica pel·lícula homònima protagonitzada per Esther Williams. Amb aquest llargmetratge de George Sidney, l’actriu i nedadora es va convertir el 1944 en la Sirena d’Amèrica. Això sense oblidar que, si ens apropem més en el temps, per als més menuts i menudes la inconformista sireneta Ariel adaptada per la Disney és tota una icona. I el que ho serà, probablement, ara que ja se n’ha anunciat un nou remake. Només són dos dels molts exemples del cinema.
Aquests éssers mitològics sempre ens han fascinat, ja sigui per la seva bellesa o pel misteri que els envolta. El seu origen és incert, segons èpoques i cultures, però el que no falla és l’atracció que desperten. Tant és així, que aprendre a nedar com elles s’està convertint en una moda que atrapa no només els petits de la casa, sinó també joves i adults. I per si algú en tenia dubtes, tant noies com nois. Ells són tritons. Aquesta tendència que arriba de l’Àsia guanya adeptes dia a dia a les nostres terres. Tant és així que a Tarragona fa un lustre que està oberta la Sirenas Mediterranean Academy, de la mà de la lleidatana Susana Seuma. Allí es pot aprendre a nedar com aquestes criatures amb cos de dona i cua de peix. Tot i que majoritàriament el públic és femení, ells tampoc dubten a convertir-se en tritons. Això sí, a més de l’experiència esportiva o lúdica darrere hi ha també una idea i necessitat de conscienciació de tenir cura del medi ambient.
A Ponent tot plegat també és possible de la mà d’Artquatic, el Centre d’Immersió i Club Esportiu oficial i autoritzat per la Generalitat, dirigit per Quim Abadia, que acaba de complir una dècada, i que fa poques setmanes ho va celebrar a les piscines municipals de Gardeny, a Lleida. Precisament per commemorar-ho, l’empresa Sirenas Mediterranean Academy va oferir un curs de sirenes a les esmentades piscines. Des de fa un parell d’anys, Artquatic i l’empresa impulsada per Seuma col·laboren per oferir aquests cursos. Des d’Artquatic “fem formació tant de sirenes com per si qui vol ser instructor d’aquesta especialitat”, explica Abadia. Ells s’encarreguen més de la “part tècnica que és la de busseig amb apnea” i la Sussana “de l’estilisme i la performance”, per explicar-ho a grans trets. Des d’aleshores ja han expedit mig centenar de certificats, perquè, això sí, tots els cursos tenen les seves acreditacions. Tant és així que ells treballen amb una organització internacional que “l’any passat ja havia expedit 80.000 certificats de mermaiding”, que és l’anglicisme amb què es denomina aquesta especialitat. Per Abadia, aquest interès creixent –a banda que sigui una qüestió de modes– està “molt vinculat amb la conscienciació mediambiental, en el sentit que de vegades necessitem canalitzar els missatges a través d’imatges potents i les sirenes són aquests éssers d’aigua meitat persones meitat peixos, que poden actuar com a nexe d’unió”. Existeixen cursos de diferents nivells, des de nens fins a adults i des de principiants fins a instructors. “Al cap i a la fi és una especialitat esportiva de natació amb monoaleta, i si bé és veritat que té aquest component estilístic importantíssim, no deixa de ser un esport que combina el busseig amb apnea i al mateix temps, la natació sota l’aigua o la modalitat de papallona”, explica. Segurament és per això que el mermaiding encaixa força bé amb Arquatic i s’hi ha desenvolupat de manera paral·lela al projecte original. I és que Artquatic va néixer fa una dècada amb la voluntat d’apropar la fotografia submarina i el busseig al gran públic. La idea era portar al gran públic la realitat del fons del mar a través de fotografies d’arreu del món preses per Abadia. Va sorgir com el seu projecte de final de Cicle Superior de Fotografia Artística i des d’aleshores, a més de les piscines municipals de Ponent, també s’ha vist a Tarragona, Barcelona, Girona o Madrid, per citar només algunes ciutats, fins i tot al mar. “És una exposició que et ve a veure a tu en un indret tant popular com és una piscina”, explica Abadia. “En certa manera és la idea del landart”. Una proposta pionera “no s’havia fet enlloc del món, que jo en tingui constància”, assegura, que ja han vist més de 5.000 persones, i que ara, deu anys després, tanca un cicle per començar propostes noves.
L’exposició va posar de manifest que hi havia ganes de conèixer el món del busseig i Artquatic va comportar la constitució del Centre d’Immersió i Club Esportiu, autoritzat per la Generalitat. “Crec que amb uns 300 socis devem ser un dels més grans de Catalunya”, reflexiona Abadia. Compta amb un equip de tècnics esportius registrats que any rere any van formant nous bussejadors, possibilitant-los-hi l’accés a nombroses activitats subaquàtiques i esportives, integrant-los a l’equip tècnic, en cas que sigui una de les seves aspiracions. En definitiva, s’ha convertit en un punt de partida per iniciar-se en el món del busseig i donar resposta a totes les inquietuds de busseig i submarinisme a Lleida, però també fora. “Som un centre de formació que s’ha convertit en estatal, perquè aquí han vingut a formar-se instructors que estan treballant actualment a Lanzarote, a Menorca, a la Costa Brava...” Actualment imparteixen cursos d’iniciació, avançats i de diverses especialitats tant de submarinisme com de formació marítima ecològica.
En definitiva, tant el mermaiding com Artaquatic formen part de les gairebé tres dècades d’evolució vital i professional d’Abadia. Ell va començar a bussejar el 1991 arran d’un viatge a Egipte. “Em va sorprendre tant el que veia i feia que vaig pensar que ho havia d’explicar. I la manera que vaig trobar va ser la fotografia”.