Els lleidatans de FiraTàrrega
La propera FiraTàrrega, que se celebrarà del 5 al 8 de setembre, serà la primera amb Anna Giribet al capdavant i comptarà amb quatre eixos: territori, identitat, compromís i reflexió. El territori s’entén com quelcom ampli, no centrat únicament en Lleida, però nosaltres hem volgut conèixer les companyies lleidatanes que hi participen
La 39 edició de FiraTàrrega comptarà amb la participació d’una quarantena de companyies procedents dels cinc continents i l’assistència d’uns 800 professionals. El fet que el certamen sigui internacional no vol pas dir que Lleida no hi tingui representació, tot el contrari. Enguany comptarà amb vuit propostes de Ponent emmarcades sota el paraigua del territori, un dels quatre eixos en els quals es vol basar el certamen durant els propers cinc anys; els altres tres són la identitat, el compromís i la reflexió. L’Anna Giribet, que enguany s’estrena com a directora artística, ja va explicar fa un mes en aquestes mateixes pàgines que, amb “territori”, el que vol és “fer paleses les tipicitats que ens fan diferents a la resta d’espais, però no només Ponent, sinó també altres propostes perifèriques per reivindicar que tenim moltes coses a dir que poden ser tan importants com les de les grans urbs, les hem de reivindicar sense complexos”. Les propostes lleidatanes posaran de manifest la riquesa teatral de Ponent, amb espectacles itinerants, de circ, operes primes, pallassos o de dansa, entre altres disciplines, que formaran part de les 24 companyies catalanes que entre el 5 i el 8 de setembre portaran les seves creacions a FiraTàrrega. Nou més provindran de la resta de l’Estat espanyol, sis són internacionals i tres més de procedència mixta. A més, una vintena són estrenes a Espanya. En definitiva, tot plegat està pensat perquè el certamen teatral esdevingui un agent imprescindible per afrontar els reptes que es plantegen al sector els propers anys.
Jocs de fusta per a nens i per als no tan nens
Toc de Fusta de les Avellanes presenta dues instal·lacions de jocs de fusta, Els amics d’en Crusó i L’Atelier. La primera (foto) és una experiència lúdica per a totes les edats per descobrir i experimentar els autòmats i els seus mecanismes. Inclou una vintena de jocs de creació pròpia: autòmats de gran format, trencaclosques, jocs mecànics que animen petits autòmats i un espai específic per a infants des de dos anys. Ara bé, també té un fil argumental, protagonitzat per en Crusó, que després de naufragar i trobar-se sol en una illa, passa els dies jugant i construint amb les restes del vaixell. Té tot el temps del món. L’Atelier, una instal·lació interactiva pensada per a nens (i adults) a partir de set anys, és l’espai on van crear-se els amics d’en Crusó. Es tracta de l’estrany refugi d’un nàufrag llunàtic, capficat en la seva solitud i en el joc. La visita a L’Atelier dóna al públic la possibilitat de descobrir, jugar i fer funcionar tots els enginys que en formen part, a més de tafanejar pels calaixos i racons. La companyia es va crear el 2010 i vol “traslladar a places i carrers els petits trencaclosques que intentem resoldre quan construïm un autòmat. I fer-ho per als més menuts, sense oblidar que a tots i totes ens agradaria algun cop tornar a ser nens i nenes”.
La llet de vaca, més perillosa que la cocaïna?
Glòria Ribera Gibal (Guissona, 1994) presentarà a FiraTàrrega la seva primera creació com a directora i dramaturga, Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, estrenada el juny del 2018. Graduada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona i formada en clown, teatre sensorial, escriptura creativa, cant clàssic i violoncel al Conservatori Professional de Música de Cervera i arts escèniques a l’Escola d’arts Ondara de Tàrrega, treballa, juntament amb Amalia Calderón (Caracas, 1995), per la recuperació del cuplet. L’argument de Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria parteix de la idea que alguns estudis revelen que prendre llet de vaca podria ser més perjudicial per a la salut que la cocaïna. Què passaria si un dia les drogues més perilloses, les més perjudicials i addictives fossin no només legals i assequibles sinó també subministrades als més dèbils? A través del cuplet, el tango, el fandanguillo, el foxtrot i el pasdoble, la investigació d’aquest espectacle se centra en la llet de vaca com a sedant de les masses i les seves emocions. L’acompanyen diversos actors, actrius, intèrprets, entre ells el també lleidatà Joan Escrivà-Escolà (1989), també graduat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona en l’especialitat de direcció escènica i dramatúrgia, a més de llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona.
La confluència de dos mons aparentment oposats
The Half (La meitat) és un espectacle de carrer molt visual inspirat en el poemari Canto Cósmico, de l’escriptor i filòsof nicaragüenc Ernesto Cardenal. Està dirigit per Sigrun Fritsch de Pan.Optikum, mentre que els dos integrants de la companyia Foradelugar, la mexicana Mónica Mar i el català Arnau Vinós, són exalumnes del Màster de Creació en Arts de Carrer de FiraTàrrega. Aquesta obra busca explorar els equilibris de les relacions humanes a través d’un fil argumental que parteix de preguntar-se què passa quan es troben dos mons que aparentment són del tot oposats. Els protagonistes són dos éssers sense res a veure l’un amb l’altre, incomplets i en recerca constant, que convidaran l’espectador a iniciar amb ells un viatge tant filosòfic com existencial. Amb aquesta premissa, es remouen temes intrínsecament humans com l’alteritat, la convivència, la curiositat, la mort o l’amor. Una al·legoria sobre la creació de l’univers plantejada sobre una estructura semiesfèrica enmig de l’espai públic on la ciència, la física, la filosofia, la música i la poesia juguen a imposar-se. The Half s’estrenarà a FiraTàrrega i és el segon muntatge de la companyia després d’El rei Gaspar, inspirat en la novel·la de Gabriel Janer Manila, concebut com una barreja entre espectacle itinerant i site-specific.
Un relat de despotisme i amors prohibits
Segona producció de la companyia de Bellpuig, Holoqué. En representacions de cinc minuts, La Caixeta presenta un relat sobre el despotisme i els amors prohibits en un univers regit per la música i la dansa protagonitzat per dues ballarines que descansen damunt d’una caixeta de música immensa, en comparació amb elles. La història està explicada amb hologrames i actors que manipulen des de fora. El fil conductor de la peça està pensat com un viatge ple d’engranatges que es transformen i donen vida a una bonica història d’amor prohibit entre la música i la dansa sota el govern del rei Por. La formació combina les arts escèniques amb les noves tecnologies per tal de crear espectacles que condueixin tant el públic més jove com l’adult a un univers de somnis en el qual tot sigui possible. Està dirigida per Diego Xavier Caicedo i ja a l’any 2016, la formació va estrenar a Fira Tàrrega l’obra L’oníric món de DINS, que entre finals de juliol i començaments d’aquest agost han estat presentant durant deu dies a ciutats com ara Helsingborg i Malmö (Suècia); Helsingør (Dinamarca), com agrupació participant del Passage Festival, un dels festivals de teatre de carrer més importants del nord d’Europa; i a l’Streeta(rt)nimation de Luxemburg, que enguany celebra la 25 edició amb la presència de diferents companyies internacionals.
Com reivindicar el poder de la fabulació i els somnis
Titelles, dansa, música, moviments, acrobàcia, manipulació d’objectes... en definitiva, un espectacle multidisciplinari
sense text i d’uns 60 minuts de durada pensat per a tots els públics que reivindica el poder de la imaginació, la fabulació perduda dels nens, plena de grans somnis i d’objectius. La crisi de la imaginació és una coproducció de FiraTàrrega dins el programa Suport a la Creació 2019, amb la col·laboració del Teatre Foment de Juneda i del Teatre de l’Escorxador de Lleida, on la companyia va protagonitzar alguns dels seus assajos. L’argument de l’obra se centra en tres personatges que es troben cara a cara en una història farcida d’intimitats, de superació i d’amistat. Inesperadament, un malentès provoca una baralla i, sense voler-ho, aquest fet posa fi a la vida de la imaginació. La crisi i el pànic els envaeix i quan sembla que ja està tot perdut, una escala es transforma en un vaixell... Els durà a algun lloc nou? La crisi de la imaginació suposa l’opera prima de la companyia Rauxa, sota la direcció artística d’Analia Serenelli i Xavi Sánchez, dos artistes de circ que han treballat al Cirque Plume de França, entre altres companyies i que fa al voltant d’un any i mig que viuen a la capital de l’Urgell. La direcció musical va a càrrec de Roberto Herruzo.
La percussió entesa com a símbol de reunió i celebració
En aquest espectacle itinerant, el grup de percussió de Cervera Sound de Secà reivindica l’espai públic com a lloc de trobada a través de la música, la veu, el moviment i l’expressió. L’obra “ens convida a sortir de les nostres cases per compartir un lloc i un moment, a mirar-nos als ulls i a entendre la percussió com un llenguatge de comunicació i no com una simple eina d’animació”. Ho fa proposant un joc d’interacció i de participació parlant de la comunitat, de sumar i de compartir en un muntatge en el qual la percussió porta la veu cantant, entesa com a símbol de reunió, ritual i celebració en una societat cada vegada més connectada però també, i paradoxalment, cada cop més individualista. Sound de Secà es va formar el 2009 amb la intenció de crear en l’espectador un viatge emocional a través del ritme, el moviment, les melodies i la interacció amb el públic. En general, els seus espectacles són una barreja de varietat musical en la qual predominen els ritmes africans i llatins, la percussió, una acurada presència escènica i coreografies molt pensades i explosives, a més de vestuari d’estil steampunk. Emoriô i Sabor són dos dels seus espectacles anteriors, mentre que Possê s’estrenarà expressament per a aquesta edició de FiraTàrrega. Una gran manera de celebrar el desè aniversari d’aquesta formació integrada per gairebé una vintena de ballarins.
Autèntics pallassos sense mitges tintes
Tot un èxit a l’edició passada de l’Esbaiola’t d’Esterri d’Àneu, Bye, Bye, Confetti, de la Baldufa, suposa la tornada de la companyia de comediants als espectacles de carrer després d’anys de teatre de sala. En aquesta obra de teatre de pallassos extravagants i autèntics no hi tenen cabuda les mitges tintes. El públic es trobarà amb humor i amor, a parts iguals. Però, sobretot, sorpresa i estupefacció, en un espai on els espectadors i els actors respiraran les mateixes emocions. Segons explica la mateixa formació teatral, en aquesta obra, tres pallassos ploren la mort del seu líder, Confetti. L’absència del pare espiritual que els guiava és notable. El buit que ha deixat és absolut. La manca de lideratge els desconforta, els aclapara, els mortifica: la desolació. Algú l’haurà de substituir? Un cop superat el dol, arrenquen els tràfecs per cercar un nou guia. El repte no serà fàcil. L’obra està dirigida pels tres membres de la formació, Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan, amb la col·laboració de Jokin Oregi. Bye, Bye, Confetti es va estrenar el gener d’enguany al Teatre de la Llotja de Lleida, després que la companyia hi treballés intensament durant més d’un any. La Baldufa, que va néixer l’any 1996, ja ha estrenat una dotzena d’espectacles des de la seva creació. Participa habitualment en festivals internacionals i organitza des del 2008 el citat Esbaiola’t a les Valls d’Àneu, de teatre familiar i de carrer.
Les falles convertides en inspiració teatral
Solo de circ íntim de menys d’una hora de durada inspirat en la tradició pirinenca de les falles. Temàtica que no resulta gens estranya tenint en compte que la seva artífex, l’acròbata Júlia Farrero, és de Barruera, a la Vall de Boí. Teia fou el projecte guanyador, entre els 38 que es van presentar, de la beca de producció Suport a la Creació en Arts de Carrer 2018 de la Plataforma d’Arts de Carrer “perquè proposa una primera creació amb una dramatúrgia inspirada en un element arrelat en la tradició que connecta amb l’actualitat mitjançant elements de circ contemporani integrant el medi natural i rural en l’urbà”, segons els organitzadors. És una peça de llenguatge simple, visual i universal, que oscil·la entre el moviment i el trapezi, i a la vegada és l’opera prima de Farrero. A través del cos i la fusta, i entre records familiars, s’evoquen persones de mans arrugades i de peus arrelats a la terra. Un espectacle on conviuen la tradició i la contemporaneïtat, la rusticitat i la delicadesa, i que convida l’espectador a formar part d’un ritual, en un escenari on tot es construeix i es transforma i s’entreveuen les contradiccions de l’ésser humà. L’objectiu és fugir del dia a dia per tornar a la tradició, als orígens i endinsar el públic en la màgia del foc, l’olor de fusta i la barreja d’imatges i moviment.