El front del Segre

A Alcoletge, a set quilòmetres de Lleida per la C-13, hi ha l’únic Centre d’Interpretació del Front del Segre. En un edifici que durant segles va ser forn de pa, avui s’hi explica la vida quotidiana i la importància d’aquest front de guerra, el més important a Catalunya en nombre de combatents, el que va durar més temps i també, tristament, en el qual van morir més soldats. Tot i això, la fama del Front de l’Ebre va eclipsar anys el Front del Segre. Avui en dia, si en voleu conèixer l’abast, amb una visita a aquesta població del Segrià us en podeu fer una idea bastant aproximada. També de com es vivia als pobles, amb els joves temptant la mort i a les cases només les dones, els vells i la canalla: la importància aglutinadora del forn i l’escola, la moneda local i, més tard, l’exili i la repressió. Després, una visita a les trinxeres cobertes al Tossal dels Morts, un observatori excavat per militars republicans, permet comprendre la seva importància estratègica amb una vista panoràmica de 360° sobre les terres de Lleida.

A un parell de quilòmetres, cap al nord, Alcoletge i Vilanova de la Barca es reparteixen el Tossal de la Nora on es pot veure un niu de metralladora i trinxeres en ziga-zaga entre tombes medievals excavades a la roca. Un altre punt alt i amb vistes. Ja a Vilanova, en un trencall de la carretera C-13, hi ha un conjunt d’obra bèl·lica ben senyalitzat. Al poble, a la plaça de la Pau, veureu un carro de combat T-26B que va participar en la fallida ofensiva republicana i va ser recuperat de les aigües del Segre després de la riuada de 1982. El monstre de ferro, daurat per la llum del capvespre, jeu al costat d’una placa gravada amb unes paraules de Lluís Llach: ens demana que no oblidem cap nom. El 17 d’agost de 1938, les tropes mores de Franco hi van massacrar gairebé 500 republicans. Molts dels cadàvers van baixar riu avall, i eren joves, gairebé nens.

El cap de pont de Balaguer

La capital de la Noguera va ser ocupada pels franquistes l’abril de 1938. Per mantenir la posició, van establir-hi un “cap de pont”: una franja de terreny dins de territori republicà que protegia el pas que travessava el Segre. Al voltant, s’hi van construir fortificacions per assegurar el domini aconseguit. A Balaguer encara hi ha obra bèl·lica visitable en un extrem de la muralla: un observatori i nius de metralladora.

Venga nois! Que això ens ho menjarem com si fos una arenga!

Aquesta arenga d’un oficial republicà dirigida a enardir les tropes farcides de joves de la lleva del biberó ben segur va ser inspirada per la silueta del Tossal de Déu, al terme municipal de Camarasa. Un petit monticle cosit de túnels i espitlleres era cobejat per ambdós bàndols per la seva importància estratègica: des d’allí es podia dominar visualment quilòmetres de front i una extensió impactant de territori. L’ofensiva republicana va resultar un fracàs absolut, amb centenars de baixes.

Avui, pujar el “Merengue” no requereix gaire dificultat, però l’accés no està preparat per a persones que tinguin la mobilitat limitada. L’espai, restaurat i senyalitzat amb panells informadors del Memorial Democràtic, val la pena de visitar. El recorregut per dins de les trinxeres, protegides amb taulons de fusta i sacs de sorra, inclou estances, polvorí, nius de metralladora i ajuda a sentir-se en la pell d’aquells joves inexperts abocats a una acció de guerra gairebé suïcida. En aquest lloc, on hi va haver una de les més grans massacres del Front del Segre, la pols se t’enganxa a la pell i gairebé es pot sentir el dolor i un regust de sang.

El control de l'electricitat i l'ús de l'aigua com a arma de guerra

Passat el poble de Camarasa, en direcció a Tremp, resseguint el cabal blau, enlluernador, del riu Noguera Pallaresa, podem apreciar com s’incrementa la dificultat del terreny. Imposa la barrera natural que va aturar durant mesos les tropes franquistes i va impedir que accedissin a les centrals hidroelèctriques. La importància del control de l’electricitat i l’ús de l’aigua com a arma de guerra van ser dos elements claus del Front del Segre. Amb inundacions calculades, obrint comportes, es van causar centenars de baixes. Cossos de nois vestits de soldat baixaven riu avall, segons recorden els més vells.

Front del Pallars

A començaments d’abril de 1938, l’exèrcit rebel va ocupar Tremp, Sort, Llavorsí i Esterri. En defensa, els republicans van fortificar uns quants punts estratègics amb la finalitat d’aturar l’atac a Catalunya pel nord-oest, tant a primera línia com a rereguarda. Calia protegir poblacions i carreteres. Així es va formar el que es coneix com el Front del Pallars. Ben segur que és per les dificultats d’accés que encara es conserven nombroses mostres d’enginyeria bèl·lica, principalment trinxeres i nius de metralladora. Destaquen les de Vilamur, la Posa i Vilanoveta. Però la imatge més dramàtica ens l’ofereix l’Ermita de Sant Corneli: després d’una caminada de gairebé tres hores amb un desnivell important i un camí difícil, a trams inexistent, hi trobem, damunt un altiplà amb vistes que aturen la respiració, una ermita i una creu caiguda –dir agenollada encara seria més exacte. A pocs metres, un grup de voltors tampoc es vol perdre l’espectacle. Tot plegat és un immens poema visual. En aquest punt estratègic pel control del territori de muntanya, els combats van sembrar nombrosos cadàvers dels dos bàndols.

Memòria viva

Als afores de Montgai, perfectament indicat, hi trobem diferents conjunts de trinxeres i elements d’arquitectura destinada a dominar visualment –i amb les armes– la part més àmplia de territori possible. La visita és recomanable, sobretot perquè el conjunt ha estat restaurat amb cura i ens ofereix una imatge bastant aproximada a l’original. A més, podem aprofitar per gaudir del paisatge insòlit dels secans estèpics sota la serra d’Almenara, on nien espècies d’aus protegides. Però també podeu tenir l’oportunitat de trobar-hi, en qualsevol encreuament de camins, el senyor Joan Casan Huguet, de 88 anys, que encara va al camp cada dia i que té una memòria prodigiosa: recorda perfectament els bombardejos dels avions de la temuda Legió Còndor que atemorien la població i sembraven la terra eixuta amb sang i foc. Ens parla de “la Loca”, un vehicle d’artilleria antiaèria que provava de fer-los caure. També ens explica que, a la comarca, encara hi viuen un parell d’excombatents de la lleva del biberó que, com ell, conserven el do del record viu.

Precisament, a pocs quilòmetres, a Cubells, un bombardeig d’un avió republicà va matar tres militars alemanys nazis, el tres de gener de 1939, gairebé al final del Front del Segre. Una placa ho recorda: en alemany, amb l’esvàstica i la creu de ferro a banda i banda. No gaire lluny, a Foradada, hi ha un altre conjunt de trinxeres i nius de metralladora, un d’ells, sota la peculiar roca que dona nom al poble. El principal indret és conegut com el “búnquer de les Forques”, una fortificació defensiva que va construir l’exèrcit republicà al tossal que porta el mateix nom.

Lleida, la ciutat partida

Ens allunyem de la Noguera i ens dirigim a la capital del Segrià. El Front del Segre va dividir la ciutat en dues parts, una per a cada bàndol: a la dreta del riu, els franquistes tenien la part principal sotmesa, i a l’esquerra, inclòs el cementiri, s’hi va fer fort l’exèrcit republicà durant gairebé 9 mesos.

Tret d’algunes restes de construccions a la falda de la Seu Vella i uns espectaculars senyals dels impactes de projectils a l’arc del pont, a tocar del pis on vivia Màrius Torres, potser és al Cementiri de Lleida on es pot aconseguir una imatge més fidel del que va representar la Guerra Civil a la ciutat llunyana, tal com li deia el poeta. Ben senyalitzat i explicat en panells, el recorregut ens fa descobrir els llocs on s’afusellava i enterrava –per separat– els dels dos bàndols, monuments i homenatges diversos, passats i més recents.

El Baix Segre

Riu avall, abans de la seva incorporació a un Ebre també tacat de sang, ens apropem a les poblacions del Baix Segre. Van ser les primeres a patir les conseqüències de l’establiment de la línia del front, per la seva posició estratègica a tocar del riu. Seròs, Soses, Torres de Segre, Aitona i la Granja d’Escarp guarden restes com foses als cementiris, cases que van fer d’hospital de campanya, trinxeres i nius de metralladora. A Seròs, el pont que va inaugurar el president Macià l’any 1932 havia de ser volat per la retirada republicana, però l’atzar –una topada dels artificiers amb la Guàrdia Civil– en va evitar la destrucció. La guerra ja les té, aquestes contradiccions: la infraestructura pensada per facilitar la vida al poble va acabant afavorint l’entrada a Catalunya de l’artilleria pesant de l’exèrcit de Franco. Del cap de pont de Seròs en va sortir l’atac principal de l’ofensiva franquista contra Catalunya, el desembre de 1938. A penes un mes després es trencava el Front del Segre i el final de la guerra ja estava decidit. El pont encara hi és, i el riu Segre senyoreja tranquil les terres més fèrtils de les terres lleidatanes. Durant massa anys, massa gent ha volgut oblidar la guerra. Només un monument senzill, al costat mateix del riu, ens demana que mai més no es torni a repetir.

Altres llocs interessants Apartats de la primera línia de front, trobem altres indrets recomanables de visitar, com el singular refugi antiaeri de l’església de Santa Maria d’Agramunt (Urgell), localitzat sota la nau central i el creuer del temple romànic, amb una longitud màxima de 34 metres de galeria. També destaquem el Castell-Palau de Torrebesses (Segrià), on van morir més de 200 italians durant la Guerra Civil. Aquest fet es recorda al cementiri municipal, on hi ha un memorial. Recreacions molt reals Els darrers anys, les administracions públiques han dedicat esforços per restaurar i conservar tot aquest patrimoni bèl·lic relacionat amb la Guerra Civil. A més, s’ha fet recreacions força realistes que ajuden a comprendre els fets històrics i a promoure turísticament aquests espais de memòria.