Fetitxisme militar

Després d’una guerra queden moltes cicatrius obertes. Dels avantatges inherents a la victòria, que només s’embutxaca una minoria privilegiada, hi ha costos incalculables en morts, joventuts esquinçades, exilis forçats, presons, rancors, desplaçaments i una llarga col·lecció de problemes i pèrdues que pesen sobre les generacions presents i futures. També queden milions d’objectes inútils que es converteixen en els testimonis silenciosos d’una experiència brutal. Botes, comunicacions internes, cantimplores, cartutxeres, condecoracions, màscares de gas, botons, caixes de municions, banderoles, llibres, binocles, filtres d’aigua, segells, llaunes de menjar, casquets de bala, manuals de formació, banderes o sabres per fer desfilades de gala.

Alonso Rodríguez fa quaranta anys que es dedica a la compra i venda de material militar per a col·leccionisme. “Vam començar a Barcelona el 1979, compràvem lots de roba i altres complements que l’exèrcit o el ministeri de l’Interior es treia de sobre per renovar el vestuari i els veníem als Encants”. Des d’aleshores han passat per les seues mans milions d’objectes, des de botons de casaques o projectils de la Guerra d’Independència fins a gorres de la Guàrdia Civil que encara estan vigents. “Quan es tracta de roba i complements que encara estan vigents no es poden vestir pel carrer amb les insignies oficials. Tu pots tenir a casa una jaqueta de la policia, la guàrdia civil o els mossos, però si t’ho vols posar pel carrer no es pot lluir cap logotip que pugui ser considerat una suplantació d’identitat”, explica Alonso. Existeixen diferents vies per aconseguir material històric: hi ha el que prové dels quartels i els exèrcits regulars (de menys valor) i el que és original d’exèrcits que van combatre en un conflicte real. “Aquí, sobretot, hi ha afició per la Guerra Civil. A Catalunya és on hi ha més col·leccionistes i també és un lloc on apareixen més objectes: va estar en mans dels republicans durant molt temps i després s’hi van viure combats molt crus durant molt temps”, explica Alonso. Això fa que durant molts anys els pagesos trobin material pel camp i a tots els pobles hi hagi gent que va guardant i col·leccionant material”.

Si bé anys enrere la legislació sobre el col·leccionisme d’armes inutilitzades era molt més permisiva, actualment és un terreny molt complicat. “Ja fa temps que hi ha objectes més delicats que no els comercialitzo perquè no vull problemes”. Trobar projectils o material de trinxera ha estat una constant en aquelles muntanyes on els combats van ser més intensos, peces que de manera informal a voltes entren al mercat del col·leccionisme, però aquell material que era compromès políticament perquè era proscrit durant la dictadura ja és més complicat. “És molt difícil trobar banderes o insígnies originals republicanes perquè la majoria les van destruir per por a represàlies, però a vegades encara surten partides de material inèdit de la indústria de guerra que no es va arribar a utilitzar, com unes cantimplores de Madrid o unes sabates de milicià de Sitges”.

Qualsevol objecte de guerra, des dels més exclusius als més quotidians, si sobreviuen el pas del temps, es poden convertir en una peça de col·leccionista.