Un segle fent cultura

Quan li pregunto a la periodista targarina Natàlia Lloreta què és l’Ateneu de Tàrrega fa un mig somriure, no sap exactament què respondre. Ella és qui està fent el llibre per commemorar el centenari de l’entitat, que s’està celebrant durant tot aquest 2019. “Abans de començar a escriure’l potser ho hauria reduït injustament a un reducte elitista de gent gran que juga a cartes. Però aquesta és una imatge esbiaixada que no reflecteix ni la història ni la realitat d’una entitat que és molt més complexa i diversa del que pot semblar des de fora.”

Creat el 1919 per un grup de persones vinculades a la burgesia i la menestralia targarina, l’Ateneu és l’espai de referència del catalanisme conservador vinculat a la Lliga Regionalista. Josep Castellà n’és un històric. El seu avi va formar part de la primera junta i el seu pare també hi va estar vinculat a través de la Junta de l’Orfeó. Militant incombustible de la secció de civilitat de l’Ateneu, recorda que “la voluntat original de l’Ateneu, i aquest esperit s’ha mantingut sempre viu, era educar la societat a través del teatre, la música, l’esport i la literatura. A l’Ateneu hi ha prevalgut sempre l’esperit de convivència, per això ha sobreviscut amb més o menys encert a totes les èpoques”.

“Ja fa molt temps que l’espai que històricament estava reservat als socis és obert a tothom”, explica la Carla Casteràs, vicepresidenta primera de la junta actual. Ella forma part de les generacions més joves i va decidir implicar-se en els òrgans de govern per tal de continuar la tasca d’obertura de l’entitat, fent propostes per seguir creixent. “L’Ateneu ha de vetllar per les persones associades, perquè són les que el fan possible, són la seua ànima, però també ha d’aconseguir que l’oferta cultural i d’oci al màxim de gent possible”, explica. “Si abans es preguntava a la gent nova que entrava si era sòcia, ara se la convida a entrar i al cap dels dies li demanem si vol fer-se’n”, bromeja. Avui en dia la presència de dones a la junta, a les diferents seccions, a les activitats o a la cafeteria és molt normal, però no és fins al 1964 que les dones són sòcies de ple dret i el 1984 que una dona forma part del consell central de l’Ateneu.

Una de les figures que té molt clara aquesta obertura és Antoni Tàcies, l’actual president de l’Anteneu. “Des del primer dia que l’entitat ha sigut un lloc de respecte i trobada, un espai en el qual tothom s’hi pogués sentir còmode. El catalanisme cultural ha estat l’eix vertebrador de la nostra entitat i cadascú l’entén a la seua manera. L’Ateneu ha estat i és un punt de trobada d’aquella gent que vol fer coses coses per Tàrrega.”

Aquesta és la motivació que va acostar el Lluís Agea a l’entitat: “El meu germà sempre hi havia estat vinculat a través de la coral o l’esbart, però jo sempre l’havia mirat una mica des de fora. Val a dir que en el seu moment ens van obrir les portes per organitzar concerts i teatre dins del local social sense ser-ne socis. Ara el que m’ha motivat a entrar-hi és aquesta voluntat de fer més coses per Tàrrega, aquesta idea de comunitat altruista.”

L’Ateneu és un dels epicentres de la vida cultural targarina. “Durant dècades la cultura estava en mans de la societat civil i aquesta era una de les entitats de referència”, explica Lloreta. “Als anys vint van construir el teatre, on ben aviat van començar també a programar cinema, i als anys seixanta van fer la reforma de la terrassa i la cafeteria (vegeu el desglossament). Durant el franquisme va ser un dels pocs espais on es podien fer activitats culturals legalment amb un cert aire catalanista. Sempre sota l’atenta mirada de les autoritats de la dictadura, que exercien una certa tolerància en aquest sentit a nivell local.”

Un dels moments més traumàtics en la història de l’Ateneu és el canvi de règim. Canvia la societat i també ho fan els rols que l’administració assumeix respecte a la cultura. “Sota l’aixopluc de l’Ateneu havien crescut seccions que mantenien una relació ambigua amb l’entitat mare, i en un moment determinat el grup de teatre acaba marxant. Avui en dia és aigua passada, però en el seu moment crea tensions al si de l’Ateneu. Un altre fet és que la gent de Tàrrega ja pot desplaçar-se a fora per fer coses i consumir cultura i l’ajuntament es converteix en un dinamitzador cultural pel que l’Ateneu deixa de tenir

el monopoli

que fins aleshores exercia en aquest terreny”, diu Lloreta.

“Malgrat els canvis, la relació entre l’ajuntament i l’Ateneu sempre ha estat bona, i el conveni que es va signar el 2003 segons el qual l’ajuntament llogava i gestionava el teatre de l’Ateneu va ser una solució que beneficiava la ciutat. L’entitat pot sobreviure sense desprendre’s del patrimoni històric i l’ajuntament pot programar en un gran teatre sense haver-ne de construir un de nou”, comenta Tàcies. “La concessió del bar i el conveni del teatre són dues decisions que han permès a l’entitat sobreviure econòmicament i salvar un espai cultural al mig de la ciutat obert a tothom.”

Xerrades, futbol, sevillanes, escacs, presentacions de llibres, audiofòrums de música clàssica, teatre, esbart, concerts, sopars de maridatge o cant coral. L’Ateneu de Tàrrega és molt més que una cafeteria.

Amb tots els encerts i errors, el que ningú pot discutir a l’Ateneu és la seua capacitat per saber surfejar per la història, sobrevivint en cada moment polític i posant els interessos de l’entitat per damunt dels personalismes o els tacticismes. D’episodis traumàtics no en falten, com tampoc es pot escriure la seua història sense recordar els encerts. Tàrrega mai no ha sigut prou gran per fer de contrapès a Lleida, com Reus ho feia a Tarragona, per exemple; però la seua burgesia sovint tenia una empenta modernitzadora més activa que no pas la lleidatana. L’Ateneu es va construir originalment amb fons particulars a través de participacions populars de cinquanta pessetes: les cèdules. Se n’emeten 3.000. Avui en dia es calcula que serien uns 120 euros, aleshores hi ha socis que n’adquireixen 200. Als anys seixanta tornen a passar penúries econòmiques. Josep Castellà recorda com el president d’aleshores va avalar personalment l’Ateneu perquè no desaparegués. La concessió de la cafeteria als seixanta i el conveni amb l’Ajuntament per llogar el teatre van ser les dues grans decisions que han salvat l’Ateneu de la bancarrota.

No són pocs a la capital de l’Urgell que consideren que l’Ateneu és l’entitat en la qual fan vida els TTV (Targarins de Tota la Vida). És innegable que l’Ateneu s’ha recolzat històricament en unes quantes famílies que s’hi senten molt vinculades emocionalment. Gent que hi ha crescut, que s’hi ha implicat i que en els moments difícils ha donat la cara. Aquesta certa endogàmia, normal i natural en qualsevol entitat, també ha estat sempre una barrera que molta gent no s’atrevia a trencar. Sobretot quan les instal·lacions de la seu social van ser durant dècades exclusives per als socis. La construcció de la cafeteria exterior i la terrassa davant del teatre als anys seixanta van significar un abans i un després.

Oberta des del primer dia a tota la ciutat, no són poques les persones que la consideren el punt de trobada natural de Tàrrega. Renovada recentment amb encert, després d’una temporada d’hores baixes, tant la cafeteria com la terrassa són dos dels espais de socialització més importants de la vida cultural targarina.