L'última frontera

En poc més d’un any, uns quinze mil migrants han anat arribant a Ciudad Juárez amb la finalitat de sol·licitar asil polític a les autoritats nord-americanes, després d’una llarga travessia i amb l’esperança de trobar millor vida.Són hondurenys, salvadorenys, guatemalencs i cubans, sobretot. Aspiren a convertir-se en ciutadans nord-americans, però saben que poden morir en l’intent.

Els seus països i els seus governs no els garanteixen una qualitat de vida digna. Són in-habitants, la violència els ha desbordat, no hi ha treball i la fam i la pobresa hi han crescut descomunalment. Les condicions amb què arriben molts d’ells són deplorables, alguns ni tan sols tenen pertinences, només una muda que ja portaven posada.

Varen sortir del seu país, moltes vegades a peu, o bé demanant als conductors de tràilers i camions que els donin un “aventón”.

D’altres més afortunats, amb l’ajut d’amics i familiars, han arribat a solucionar les despeses de transport i allotjament fins a arribar a Mèxic. Primer, a Tapachula, Chiapas, a la frontera sud. La següent parada, Ciudad Juárez, a la frontera nord. I és que aquesta frontera simbolitza la darrera parada abans del destí de milers de migrants.

Un viatge que a María, una hondurenya de 59 anys, li ha costat quasi dos anys fins a arribar a Ciudad Juárez. És una dona prima, morena, petita i amb arrugues. Solament manté un semblant calmat quan tracta de contrarestar l’ansietat fumant cigarretes. Després de més de dos anys de l’assassinat del seu fill a la ciutat de Baracoa, a Honduras, va decidir abandonar el seu país. El va recórrer a peu fins a Guatemala, i després en camió per diferents ciutats de Mèxic fins a arribar a l’estat de Chihuahua, aquí, a Ciudad Juárez.

I és en aquesta localitat on espera des de fa quasi dos mesos, per rebre la seva cita i sol·licitar asil polític als Estats Units. Orgullosa, mostra ara la polsera amb el número assignat per a la cita. Passa del 10.500.

El més difícil fou acceptar la mort del seu fill, diu, a qui varen crivellar després de robar-li els diners que portava fruit d’una venda d’articles electrònics.

La denúncia davant les autoritats fou inútil. Tot i que varen detenir l’assassí del seu fill, també va suposar una sentència de mort per a ella i la seva neboda de 13 anys, que està a càrrec seu.

Explica que la determinació del seu viatge als Estats Units es va produir d’ençà la mort del seu fill, després que fou amenaçada pels membres de la banda que el varen matar.

Actualment, María ha trobat aixopluc a l’alberg Casa del Migrante, on més de 150 hondurenys i salvadorenys esperen també la seva cita per sol·licitar asil polític.

María i la seva neboda varen arribar amb una sola muda de roba i sense diners. Han sobreviscut gràcies a la caritat de les persones que s’han creuat en la “ruta”. El consol que els queda és l’espera de la filla gran que viu al nord dels Estats Units.

Amb temor i sense resignar-se, a l’alberg també s’hi troba Raúl, un metge cubà de 37 anys. Tornar al seu país és impossible, ja que va abandonar una “missió mèdica internacional”, i el seu destí en cas de ser deportat serà una presó cubana.

Va fugir del Brasil, on va estar assignat a la “missió mèdica” durant dos anys. Després, al Perú i des d’allí a Hondures, on va estar durant dos mesos treballant de metge ginecòleg, especialitat que exerceix des de fa 11 anys. És fill de pares metges que actualment resideixen als Estats Units.

Finalment, i després de reflexionar-ho, va decidir venir a Mèxic per sol·licitar asil polític, ja que les condicions a Cuba ja no són acceptables i no es garanteix una vida digna. “Vaig desertar d’una missió internacional, i el metge que deserta ja no pot tornar. Si m’han de deportar a Cuba, no sé, prefereixo que em matin, perquè si torno, ja sé el que m’espera.(.....) Si no puc saltar als Estats Units, doncs em quedaré aquí treballant fins que pugui creuar, i si m’he de quedar aquí treballant 10 o 20 anys, doncs què hi farem... Però a Cuba, ja no hi puc tornar”.

Per a François, un hondureny de 33 anys, la fugida també era necessària. La seva filla de 12 anys fou víctima de la violència. Els delinqüents obligaven les adolescents de les escoles a vendre droga i les autoritats no feien res. Temia per la vida de la seva filla. Ell, que portava més de sis mesos sense feina, tot i vendre les seves pertinences ja no tenien garantia que poguessin menjar més d’un cop al dia ell, la seva dona, la filla i un fill petit de quatre anys.

“El que em va impulsar a prendre la determinació va ser la delinqüència i la manca de diners. Vull tractar de donar un millor futur a la meva família. Vàrem sortir a mitjans de març. Ha estat molt dur. Hi ha hagut moments de fred, de fam, però sempre he buscant noves oportunitats per a mi i la meva família, ja que al meu país ja és impossible treballar de tècnic electricista.”

Comenta que quan varen arribar a Ciudad Juárez, van estar-se per la zona fronterera, “la border”, just pel Río Bravo, que ja no porta aigua. En aquest lloc van veure uns “polleros” (traficants de persones) creuant gent i van decidir seguir el mateix camí.

“Anàvem caminant per les vies del tren, i va parar una patrulla de migració nord-americana. Se’ns van endur. Vam estar quatre dies sota un pont. Ens van maltractar tant físicament com psicològicament, No es van donar cap opció. Després d’això ens van deportar de nou a Juárez per sol·licitar asil, després de sis dies en els anomenats cuartos fríos ” (centres de detenció transitòria a la frontera nord-americana).

OPTIMISME

Tot i que les autoritats nord-americanes han emès el missatge que qui intenti ingressar al país de forma il·legal, afrontarà un procés legal d’invasió, François es mostra optimista i espera tenir l’oportunitat de viure amb una germana seva als Estats Units. “Vaig venir fugint per la manca de treball i per la inseguretat. A la meva filla la varen obligar a entregar droga a l’escola sota amenaça de violació i mort. Estan morint massa joves”.

Les històries dels migrants que es troben a la ciutat són molt similars. Víctimes del crim organitzat, la inseguretat, la falta de recursos econòmics i l’abandó per part de les autoritats. Una situació semblant a la que varen viure els ciutadans de Ciudad Juárez fa 10 anys, quan la violència es va desbordar en aquesta frontera. Tot i que Ciudad Juárez es caracteritza per rebre persones de tot el món, constituïda al llarg dels anys per migrants connacionals i internacionals, la seva capacitat i possibilitat de donar ajut als qui van arribant es troba totalment col·lapsada.

Els pocs albergs que funcionen es varen instal·lar de manera precipitada i improvisada, ja que un fenomen d’aquestes dimensions mai s’havia donat. S’estima que ja hi ha almenys vuit mil migrants a la ciutat, i fins al maig d’aquest any més de setze mil han transitat per aquesta frontera.

Jesús Peña, professor investigador del Colegio de la Frontera Norte (COLEF), es refereix a les enquestes que conjuntament amb el Consejo Estatal de Poblacion (COESPO) i la Universidad Autónoma de Ciudad Juárez (UACJ) varen detectar que més de setze mil persones varen passar per aquesta localitat. Alguns residint als albergs. D’altres, en humils hotels o cases d’hostes.

POBLACIÓ FLOTANT

“Els albergs estan a la màxima capacitat. S’han buscat alternatives en esglésies, menjadors, parcs de bombers, pero és una situació que supera l’ajuda humanitària i l’atenció mèdica a curt termini. És una situació atemporal. Entren ja en una categoria de població flotant. És una població que tenim a la ciutat i que s’ha de repensar en una estratègia que va més enllà dels albergs. Ja hi ha persones que porten més de tres mesos i ara estan buscant feina aquí, a Ciudad Juárez.”

El religiós Javier Calvillo Salazar, director de la Casa del Migrante, comenta que el fenomen es va iniciar a principis d’octubre del 2018, on es varen conglomerar entre 400 i 500 migrants, la majoria provinents d’Hondures i que se’ls va acollir. Menciona que les persones que anaven arribant, es registraven per tal que se’ls donés un número, i així, per torns, passar la citació per part de l’Oficina de Duanes i Protecció Fronterera dels Estats Units (Customs and Border Protection, CBP).

Tot i que no varen ser els únics, ja que també varen arribar migrants provinents d’Europa de l’est, Àfrica, Veneçuela, Cuba i l’Orient Mitjà, a més dels deportats i desplaçats del mateix Mèxic.

“Tenim una capacitat per a mig miler de persones, i tenim un altre alberg que vàrem utilitzar a finals del 2018 per a 400. Malgrat tenir una capacitat total per a 900 persones ens vam veure superats, ja que eren molts més els que anaven arribant”. El religiós indica també que “com a política de l’alberg solament es permet romandre tres dies, a causa de la quantitat de migrants que van arribant. Tot i que amb excepcions, a algunes persones més vulnerables se’ls permet quedar-se un mes i inclús a d’altres se’ls ajuda a trobar feines o llogar algunes cases.”

Segons Jesús Peña, professor investigador del Colegio de la Frontera Norte (COLEF), aquesta situació és una crisi autocreada, la qual és usada pel president dels Estats Units, Donald Trump, per tal de provocar afectacions i pressionar Mèxic perquè pari les diferents caravanes de migrants.

Aquesta estratègia política,però, està afectant fins i tot la seva pròpia economia, cansant la filantropia dels juarenses i boicotejat les finances de la ciutat. A més, hi ha una carència de lideratge per part del govern federal mexicà per entomar la situació. S’ha deixat als diferents estats mexicans i als municipis que resolguin la problemàtica pel seu compte, sense cap recurs econòmic.

“És un abandó del Govern Federal mexicà, estem a mil persones que arribin a la ciutat d’un col·lapse total. Hi manca un lideratge ferm.. estar preparats..., és un abandó que està caient en la negligència, ja que únicament tenen projectes a quatre anys, però no podran parar la migració”. Enrique Valenzuela, coordinador general del Consejo Estatal de Población (COESPO), comenta que per aquesta frontera juarense han creuat per demanar asil polític més de 9000 persones, però hi ha una llista de més de dotze mil.

“Com a Estat, no tenim recursos addicionals. Els recursos econòmics de l’anomenat Fondo de Apoyo a Migrantes es va suprimir per part del Govern Federal aquest 2019, i a més d’aquesta situació, seguim rebent 1500 repatriats mexicans i ja no podem ajudar-los per tal que retornin als seus llocs d’origen”.

De la mateixa manera, Néstor Armendáriz Loya, president de la Comissió Estatal de Drets Humans (CEDH) a Ciudad Juárez, diu que la solució del problema escapa a l’abast de l’estat de Chihuahua, ja que són les autoritats federals juntament amb les autoritats nord-americanes, qui poden resoldre la situació.

UNA CÀRREGA

“Les autoritats estatals i municipals són les que han entomat el problema, però la població migrant requereix una sèrie de serveis assistencials, vénen amb problemes de salut, requereixen alimentació, i un lloc per viure, i són ja una càrrega considerable”.

Les afectacions varen començar a principis del 2019.... Primer la capacitat d’atendre de manera digna els migrants, ja que, refusats o no, és el nostre deure com a éssers humans ajudar-los perquè arribin a la citació”, assenyala el professor del COLEF.

Tot i que la població migrant va tenir una resposta positiva per part de la societat de Ciudad Juárez, els darrers mesos la gent ha sofert un cert desgast. “Hi havia molt voluntariat, però aquest fenomen que rabassa l’ajut humanitari a curt termini, ja s’està veient . La frustració de no poder fer res per aquesta població migrant i de quant temps podrem ajudar-los realment amb recursos públics nostres, puix que aquí també hi ha gent pobra”.

A més, els recursos públics de la ciutat s’han vist minvats en distintes formes, atès que tant municipi com estat van invertir l’ajut dels migrants.

El turisme va sofrir afectacions a causa del tancament dels ponts fronterers i les quilomètriques files per creuar. L’economia de la ciutat està conformada en un 70% pel sector de les “maquiles” (fàbriques i cadenes d’assemblatge) i les exportacions i importacions es varen aturar, mentre que molta població fronterera que viatja a El Paso, Texas (USA), a treballar i estudiar, i viceversa ha de fer files de més de tres hores per arribar al seu destí, tant vianants com automobilistes.

El pare Calvillo recalca que aquesta situació pot esdevenir una crisi humanitària i que preocupen les afectacions de l’economia binacional, mentre que la comunitat està tensa.

“És mentida que s’estan donant 120 dies per resoldre el problema i que tarden 2 dies a donar la citació per part de les autoritats nord-americanes. Els albergs que hi ha estan saturats, és la comunitat qui ha entomat el problema”.

Tal com indica l’investigador del COLEF, aquesta és una situació que perdurarà anys, ja que l’arribada i l’augment de migrants és constant tot i la manca de recursos tant del municipi com de l’estat i l’abandó per part del Govern Federal de Mèxic.

“Solament ha d’intervenir el Govern Federal, no hi ha una altra manera. És un problema de futur, no es pot continuar així. Arribarà un moment que s’haurà de recórrer als recursos d’altres programes públics. Necessitem recursos per a seguir atenent les persones.”