Pirineus, una marca solvent

El 1957 els joves escriptors Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van compartir aventures pel Pallars, la Ribagorça i la Val d’Aran amb la idea de fer-ne un llibre, una estada que molts s’han avingut a considerar el viatge inaugural del turisme al Pirineu català. Després, a finals dels seixanta, el fotògraf Francesc Català-Roca i l’escriptor Estanislau Torres van ampliar la mirada i van recórrer totes les comarques pirinenques, des de la Val d’Aran fins a l’Empordà. L’objectiu era un llibre encarregat per Destino que va esdevenir icònic durant els anys setanta: El Pirineu. Una mirada global a un territori fragmentat que, malgrat les males comunicacions entre valls, no deixa de compartir una realitat que imprimeix caràcter: la muntanya i tot el que implica viure-hi.

No sabem quants dies van estar-se Torres i Català-Roca per fer el llibre, però avui dia és factible creuar els Pirineus catalans des de Les, a la Val d’Aran, fins al Cap de Creus, a l’Alt Empordà, pràcticament en un matí. Són poc més de dos-cents quilòmetres, una distància que el mateix Google Maps ens avisa que farem en unes quatre hores i que ens permetrà copsar la gran diversitat paisatgística que conforma el nostre Pirineu. No només canvien les construccions tradicionals, que reflecteixen la idiosincràsia de cada poble i que van de la pissarra a la teula i del romànic al modernisme, sinó que també ho fan la manera de parlar, de cuinar o de celebrar les festes.

Una diversitat, però, que no deixa de ser matisos d’una cultura compartida. Aquesta és la idea que proposa la marca Pirineus, el consorci pensat per promoure les comarques del Pirineu català com a destí turístic arreu del món. David Isern, de Cerdanya EcoResort, és la tercera generació que es dedica a l’hostaleria a Prullans: “Per a la gent que vivim al territori els matisos són importants, i per a la resta de visitants que vénen de Catalunya també acostumen a saber molt bé que no és el mateix el Ripollès que l’Alta Ribagorça, però de cara a la internacionalització del territori com a destí turístic, és important la idea dels Pirineus com un conjunt. Després, quan decideixen venir, ja comencen a interessar-se pels matisos i la diversitat cultural. Molts visitants ho descobreixen com un valor afegit a les seues vacances.”

Des del Parc Natural d’Aigüestortes i l’estany de Sant Maurici fins a la Patum de Berga, passant per la portalada de Santa Maria de Ripoll, els formatges de l’Alt Urgell o les estacions d’esquí del Pallars, els atractius turístics que ofereixen natura, activitats esportives a l’aire lliure, cultura, gastronomia, arquitectura i festes populars. “Un tipus d’oferta molt variada que permet tenir també una certa diversitat en els visitants”, afirma Núria Martí de la Pobla de Segur, de Pirineus Emoció. “Nosaltres fa deu anys que treballem creant propostes per al sector, i el que hem pogut constatar és que els interessos dels visitants s’han diversificat –ara hi ha més gent que busca cultura o gastronomia– i també podem afirmar que ve més gent de fora de Catalunya. Això entenem que és fruit de la feina que s’ha fet de promoció a l’estranger.”

El turisme no es pot convertir en el monocultiu econòmic de les comarques de muntanya, però tampoc es pot negar que els Pirineus són un destí predilecte per a totes aquelles persones que fugen de les aglomeracions de la costa o el soroll estressant de les ciutats. Mentre els pobles de la platja es transformaven en l’aparador del règim franquista dels anys setanta, convertint la costa del mediterrani en el destí preferit de les classes populars europees, els Pirineus continuaven sent un objectiu menor, menys accessible i inhòspit.

“Per fer atractius els Pirineus calia pensar en un projecte conjunt amb capacitat per vendre’s com una marca única a l’exterior”, recorda Juli Alegre, director del Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida i un dels impulsors del projecte marca Pirineus. “Quan vas a una fira especialitzada a l’estranger és important tenir visibilitat, poder-te destacar amb una proposta solvent.” Va ser amb el tombant de segle que es va començar a plantejar la idea, que no es va concretar fins al 2003, quan les diputacions de Lleida, Girona i Barcelona, juntament amb la Generalitat de Catalunya i els consells comarcals implicats, van assumir el repte de crear una marca turística pròpia. “En un món globalitzat i en el qual hi ha cada vegada més destins accessibles que ofereixen productes aparentment similars, cal tenir una bona estratègia per posicionar-se a poc a poc al mercat del turisme internacional”, diu Alegre.

Una de les grans apostes era tendir a desestacionalitzar el sector, tenir una oferta constant que permetés donar una imatge dels Pirineus com allò que és: un territori viu que es pot gaudir tot l’any. “Si el temps acompanya, hi ha dates estratègiques, com les festes nadalenques o la Setmana Santa, en què el sector registra ocupacions que freguen el 100%”, apunta Alegre. “Això no ens ha de fer pensar que l’oferta està saturada, sinó que hem de tendir a buscar fórmules perquè comenci a estabilitzar-se la demanda. Seria un error apostar per augmentar sense criteri el nombre d’allotjaments perquè seria insostenible i inviable a mig termini”. En aquest sentit, David Isern afirma que “el fet d’obrir el mercat a l’estranger també ens ha ajudat a salvar aquelles dates que fins fa uns anys eren molt fluixes i costaven de mantenir”.

Un estudi realitzat pel mateix consorci per conèixer els turistes que visiten els Pirineus va posar sobre la taula que la majoria vénen en família i que sobretot es veuen atrets per l’entorn natural, una xifra que ronda el 70% en el cas dels turistes catalans i que baixa fins al 38% si parlem dels britànics. En el cas dels visitants de latituds més septentrionals, a banda que proporcionalment també posen en valor la cultura i la gastronomia, sobretot tenen en compte el clima. Aquesta raó l’arriben a considerar un 51% dels visitants francesos, per exemple. Passejar per entorns naturals, tastar la cuina local i visitar pobles pintorescos figuren com tres de les activitats principals que realitzen els visitants que s’acosten als Pirineus, vinguin de Barcelona, Sevilla, Berlín o Manchester. Com més a prop ho tenen, més curtes són les estades i més freqüents les visites. Si els catalans s’hi estan una mitjana d’1,4 dies cada vegada que van als Pirineus, els turistes dels Països Baixos arriben a una mitjana de 8,5. Els que vénen de més lluny s’hi estan més dies però, per contra, tendeixen a no repetir: són turistes que viatgen i prefereixen descobrir llocs nous, així que passar un estiu pels Pirineus catalans forma part de la seua ruta particular per diferents destins d’arreu del món. Que l’experiència els sigui positiva és molt important, doncs, perquè es converteixin en els ambaixadors dels Pirineus a casa seua. “És important la promoció en fires i atreure professionals de la comunicació, però tothom sap que la millor propaganda te la fa una persona que hagi gaudit de les vacances”, reconeix Alegre.

Els Pirineus estan consolidant una imatge de prestigi que no pot anar associada a la massificació, així que el treball de la marca, que també ha incorporat l’ajuntament de Barcelona, IDAPA i els Ferrocarrils de la Generalitat, és focalitzar molt bé les accions que fa per tal de potenciar-se. “Nosaltres volem cuidar molt bé la imatge que es projecta dels Pirineus, per això apostem per un treball molt concret amb operadors que aposten per un turisme familiar de qualitat, per mitjans de comunicació que treballen sectors de població especialitzats”, reconeix Alegre. Aquesta feina de difusió, en col·laboració amb els professionals del sector, permet que els turistes valorin positivament l’estada i el tracte rebut. Aliens als problemes endèmics de la vida a muntanya, els visitants en general consideren que les vacances han acomplert les expectatives. Tant és si pugen a veure falles a l’estiu o baixen per les pistes de Port Ainé a l’hivern; tant és si busquen una bona ombra per fer la migdiada o decideixen pujar la Pica d’Estats; és igual si volen gaudir d’un bon dinar en un restaurant perdut per la muntanya o visitar la catedral de la Seu d’Urgell. Els Pirineus són vius i el que compta és poder-los viure.