La fortalesa de les dones de muntanya a través d'una pastora establerta al Pallars

Quan en un poble petit hi arriba un nouvingut, és lògic que ràpidament la resta dels veïns ho sàpiguen. Si a més a més, és jove i és una noia que es vol dedicar a una feina, la part visible de la qual exerceixen habitualment els homes, encara més. Així que quan “la Pastoreta” va arribar a Llessui, la notícia va córrer com la pólvora. De fet, probablement abans que desfés l’equipatge, ja tothom sabia qui era. Encara avui tothom coneix com “la Pastoreta” l’Anna Planas a la Vall d’Àssua. Ella ara té unes cinc-centes ovelles “entre ripolleses forasteres de cara pigallada i xisquetes rústiques de cap petit i musell, orelles, potes i voltants dels ulls negres com el carbó”, però va arribar per aprendre l’ofici i sense nocions prèvies ni tradicions familiars, més enllà d’haver ajudat un conegut un estiu. De fet, hi va fer cap amb vint-ipocs anys i sense tenir gaire clar què volia fer a la vida. Aquí ha crescut, ha madurat i ha trobat el seu lloc. Tant, que fins i tot ha format una família. Però sobretot, aquí “exerceix el seu dret a ser pastora, com a persona, de fer-ho on ella vol, amb qui vol i com ella vol”. Són paraules de la Laura Gordó (la Pobla de Segur, 1980), que ha convertit la vida de l’Anna en un llibre, La noia de les ovelles pigallades (Cossetània Edicions). I no és la primera vegada que és “mediàtica”. I és que l’Anna Planas fou la protagonista de l’anunci televisiu d’aigua Veri dels anys 2016 i 2017.

La seva és una història curiosa, de valentia i tossuderia, però sobretot de creixement personal i del que avui dia podríem encasellar dins del que anomenem empoderament de la dona. Corria el 2010 quan es va apuntar a l’Escola de Pastors de Rialp –de fet, ho va fer el Leo, la seva parella d’aleshores–. Van deixar estar la relació, però ella s’hi va quedar. Venien de passar uns anys a Menorca, on havia fet diferents feines, després de marxar del seu Empordà natal. És de Navata. A l’institut de Figueres s’ofegava i el va deixar als 16 anys. Va tenir diferents feines i una joventut rebel. Potser el tipus de joventut que després et dóna perspectiva a la vida. Aquella que quan finalment esculls què vols fer, és perquè abans has viscut intensament altres aventures. Un cop al Pallars, no li va ser fàcil, però un temps vivint a Llessui li va fer veure clar que allò era el que volia. I això que al començament ningú creia que s’hi quedés. Ni el que avui dia és encara el seu pal de paller, el Safalla, un pastor gran de la zona que sempre li ha fet costat. “No duraràs ni dos dies”, li va dir. I aquí està. També hi ha conegut el pare del seus fills, el Perales. Això sí, no hi ha cap manera millor d’explicar què suposa per a ella aquesta vida que ha elegit conscientment que algunes de les reflexions que es poden llegir al final del llibre: “Ara sí que tinc la vida que m’omple. (...) Ser dona i pastora em realitza. No només pel fet que m’agrada el que faig, sinó perquè, igual que el d’altres dones al món rural, el meu dia a dia dóna llum a una feina en femení entesa com dels homes.” Més clar, l’aigua. Sobretot, quan veu créixer els seus dos fills en comunió amb la natura.

La il·lusió per un nou model d’agricultura i de ramaderia

L’Escola de Pastors de Catalunya busca donar accés a l’ofici a persones joves i d’aquesta manera afavorir el relleu generacional, la qualitat de vida dels pagesos i pageses en actiu i acostar aquest ofici a persones que no vénen de tradició. Des del seu inici l’any 2009 ha rebut 503 sol·licituds d’admissió (en 12 edicions). D’aquestes, s’han seleccionat 202 alumnes que han rebut la formació de l’escola reconeguda pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Hi participen nombroses explotacions de tot el país que fan el paper de tutors, incloent les pastures de muntanya. El passat 2 de març va començar la 12 edició, amb 12 alumnes que aquest any han traslladat les “aules” a la rectoria d’Enviny. Són 7 dones i 9 homes d’una mitjana de 29 anys. No es paritària, però gairebé. La majoria tenen estudis de grau mitjà i deixaran la feina en un entorn urbà per estar-se dos mesos fent classes teòriques i quatre més de pràctiques en una explotació ramadera. La perspectiva que donen aquestes 12 edicions permet als organitzadors ser optimistes, tot i que la inserció al món de la pagesia sigui lenta: un 19,5% ho van deixar, però la resta treballen o volen fer-ho al sector.

LAURA GORDÓ Autora de ‘la noia de les ovelles pigallades’ Nascuda el 1980 a la Pobla de Segur, la Laura Gordó és llicenciada en Periodisme per la UAB, ha treballat en televisió i ha col·laborat com a ‘freelance’ en diferents mitjans de premsa escrita. Actualment es dedica a l’empresa familiar, que combina amb les seves tres passions: l’escriptura, la gastronomia i els viatges. ‘La noia de les ovelles pigallades’ és el seu primer llibre. Què hi ha de real i què de ficció a la novel·la? Tot el que s’explica és real. Havia sentit a parlar d’ella, perquè aquí al Pallars qui més qui menys n’ha sentit parlar, però quan em van encarregar el llibre la vaig anar a conèixer per saber si realment podia ser la protagonista d’un llibre. I de seguida vaig veure que sí. No només perquè és una història que surt de l’habitual: algú de fora, dona, que es dedica a la ramaderia sense tenir-ne antecedents familiars..., sinó sobretot pel seu creixement personal. Ara és algú amb una forta personalitat, que té molt clar el que vol, és lluitadora i tenaç, però ha arribat fins aquí a través d’una evolució. La seva és una decisió valenta. Sí. La història de l’Anna és la d’una noia valenta per dos aspectes. Per una banda perquè va a contracorrent: és una dona en un món que fins ara s’ha entès només d’homes. No és l’única ramadera ni pastora, però el diferencial encara és molt gran. I en segon lloc, és valenta perquè comença un negoci de zero, i a més ho fa en un sector que no és valorat ni social ni econòmicament. I a més, ella és de fora. Què volia transmetre amb el llibre? El llibre volia posar de manifest la fortalesa de les dones de muntanya i donar llum a les que es dediquen al sector de la ramaderia. Elles sempre hi han treballat, però era l’home el que tenia visibilitat perquè sortia amb el ramat i feia els tractes. Elles acostumaven a estar a dins.