Cap Roig: glamur, artistes i revolució
L’escriptor i periodista de Camporrells Luis Campo Vidal novel·la a La bañera de la rusa la creació del castell i els jardins de Cap Roig, un emblemàtic destí turístic de la Costa Brava que també pot presumir de ser un dels jardins botànics més impressionants de l’entorn. Els artífexs? La parella formada per Nicolai i Dorothy Woevodsky.
Pensar en Cap Roig i els seus jardins és fer-ho en un dels espais més emblemàtics de la Costa Brava. En un destí fantàstic de vacances relaxades o un indret per fer-nos dentetes perquè la pandèmia no ens permet d’anar-hi. A hores d’ara, en plena fase de desescalada, però en el moment de tancar aquesta edició, sense cap certesa, preferim decantar-nos per la primera opció.
I si passejar entre els passadissos del seu jardí o les parets del castell i l’entorn pot provocar tot un ventall d’emocions, no resulta menys atractiva i addictiva tota la història que hi ha al darrere. El mateix devia pensar el periodista i escriptor Luis Campo Vidal (Camporells) que després de passar força estius ben a la vora, ha decidit publicar La bañera de la rusa. La verdadera historia de Cap Roig, la crònica novel·lada del naixement i la construcció d’aquest espai pertanyent a Palafrugell i que els veïns de la zona coneixen com Cal Rus, atès l’origen del seu fundador. I és que és la història d’un matrimoni, integrat pel rus Nicolai Woevodsky la britànica Dorothy Webster que van dedicar 50 anys de les seves vides i tots els seus diners a construir aquest espai amb uns jardins que s’han convertit en, segurament, els més emblemàtics de la Mediterrània. De fet, com ell mateix diu, es tracta (ara que sembla que la paraula està en boca de tots) “d’una història de resiliència, d’una gent que ho perd tot, però que lluita tota la seva vida per tornar a tenir un castell. I el motiu de voler aquesta residència no era res més que voler recuperar el seu estatus”. Si en algun cas encaixa com un guant la descripció de resiliència és precisament en la descripció de la tenacitat d’aquesta parella. I és que el fundador, Nicolai Woevodsky, és un supervivent de la revolució bolxevic. “Ell havia estat cap de la guàrdia de Nicolau II i abans de casar-se amb la britànica Dorothy Webster ho havia fet amb Maria Petrovo-Solovovo. Eren una família de l’elit aristocràtica tsarista. Quan arriba la revolució russa, aquesta gent ho perd tot. Es queden sense país, sense cases, sense feina perquè si ets militar i no tens Estat, estàs perdut”, explica Campo Vidal. Va ser a Londres on va conèixer Dorothy Webster i finalment es va divorciar de Maria. La britànica va tenir un divorci sonat del militar Ian Dennistoun, que al seu torn es va casar amb Almina, comtessa de Carnarvorn. La personalitat i trajectòria de Woevodsky no deixava de resultar atractiva: havia estat a la cort del tsar, pilot d’avió en la I Guerra Mundial, assessor de la RAF en la II Guerra Mundial, dissenyador d’avions, pintor, dissenyador de mansions a la Costa Brava (aquesta era la seva font de finançament a Catalunya i per construir el castell). I a més, es va dedicar a pintar. Així va ser com, encara casat, va conèixer Dorothy a Londres, que tenia una botiga d’antiguitats i decoració i com junts van viatjar a París, on es van relacionar amb el món de l’art.
Tot plegat va fer que per Cap Roig passessin personalitats i amics del matrimoni com ara el pintor Josep Maria Sert i la seva esposa Roussy Mdivani, que tenien una casa molt propera a la dels Woevodsky, el també pintor Salvador Dalí i Gala Diakonova, l’actriu britànica Madeleine Carroll, la dissenyadora Coco Chanel, que havia mantingut una relació amb un altre oficial tsarista o l’escriptor Josep Pla i el periodista Carles Sentís. “Allí es reunia la jet-set artística de l’època”, explica Luis Campo Vidal, que aclareix que la documentació per a la novel·la li ha permès aclarir algunes incorreccions que s’havien explicat fins aleshores sobre la parella i la seva història. Una història que ben bé podria ser el Downton Abbey de la Costa Brava. De fet, Dorothy visqué uns anys al castell on s’ha rodat la sèrie. Tot plegat, una història de pel·lícula, que no estaria gens malament si passés a la pantalla.