Empremtes ancestrals

Si una pandèmia a nivell global no hagués trastocat el nostre dia a dia, de ben segur que molts ja estarien pensant a celebrar la revetlla de Sant Joan –per a molts una de les vetllades més màgiques de l’any–, o a pujar a algun dels municipis del Pirineu en els quals aquesta nit tan especial es converteix també en l’inici de la temporada de baixada de falles. Enguany no serà així i, pel bé de tothom, millor que deixem les aglomeracions per més endavant. Però també tenim molt per celebrar. Malgrat que fem la revetlla en grups més petits, ens podem alegrar del desconfinament, que entre altres coses comporta l’obertura dels museus, amb mesures de seguretat, i l’aixecada progressiva de les restriccions de mobilitat.

Res ens impedeix apropar-nos al Pallars Sobirà, a les Valls d’Àneu (sempre amb les pertinents mesures de seguretat tant per nosaltres com pels seus veïns) i admirar el seu patrimoni, amb tranquil·litat i distància social. I una bona manera de fer-ho és resseguint uns elements que potser moltes vegades han passat desapercebuts: les piles baptismals i d’oli i els seus baixos relleus. El fil conductor bé en pot ser el treball de l’artista Oriol Vilapuig, que actualment s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a Barcelona, a través de la mostra Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu. Una intervenció Oriolvilapuig al Museu Nacional. S’havia inaugurat el passat mes de març i només es va poder visitar un sol dia. L’endemà ja es va parar el món. Ara és com una nova inauguració.

El que ha fet Oriol Vilapuig és situar al centre de la col·lecció d’art romànic del museu barceloní (una de les més importants del país) un “imaginari” de l’època que fins ara no hi era present: el dels baixos relleus esculpits a les piques baptismals i d’oli que es poden veure en les diferents esglésies que es troben repartides per les Valls d’Àneu. Comença a Son, el poble on va fer la primera descoberta, i va recorrent les piques dels diferents temples dels segles XI al XIII. Aquests objectes de pedra contenien l’aigua beneïda per al baptisme, així com l’oli per a altres rituals religiosos i per il·luminar les esglésies. Hi afegeix altres elements i experiències, totes vinculades al territori, com ara formes de la natura, esquerdes, terres de còdols, marques ancestrals o petjades d’animals. Tot això ho fa a través de la tècnica del frottage, que permet que les imatges apareguin per contacte, no per representació. Això permetia també salvar les dificultats de visibilitat d’alguns baixos relleus i afegir-hi una dimensió performativa. Era el resultat del tacte amb l’objecte i l’acció de fregar. Al museu, aquesta intervenció s’acompanya d’un muntatge audiovisual d’imatges procedents d’arxius i publicacions diferents i un atles visual.

Tal com va declarar el mateix Vilapuig en el seu moment, “es una via d’obrir els imaginaris del Romànic a partir d’una veu, potser més silenciada i que amb aquest exercici, s’amplifica”. En descobrir la primera imatge d’un d’aquests baixos relleus d’una pila, l’artista no només va descobrir “un drac immens” amagat durant centenars d’anys, sinó que també es va sorprendre en les sensacions que li van produir tocar la pedra i, en certa manera, també el fet de poder donar-li una altra visibilitat.

Vilapuig va començar a treballar en aquest projecte fa gairebé dos dècades, el 2003, seguint dos eixos. Un de sud a nord –des de Sant Pere de Burgal fins a Alós d’Isil–, i l’altre d’est a oest –des de Cervi fins a Son–. Ho va fer amb contenidors de granit, que les eren piques beneïdes baptismals i piques d’oli, les darreres molt característiques d’aquesta zona dels Pirineus. Els artesans hi havien esculpit elements ornamentals, simbòlics o animistes en espais reduïts, que més enllà dels Pantocràtors dels altars aquests elements connectaven amb la cultura popular, pagana i rural. Com hem dit, a mesura que avançava, va anar ampliant l’estudi amb formes de la natura, esquerdes, etc. A les piques era molt habitual trobar-hi animals com ara lleons, porcs, senglars, per citar-ne només alguns. En aquest sentit, un dels elements centrals de l’exposició són dotze cercles de guix blanc sobre un gran paper de color negre. És una imatge que va emergir després de fregar reiteradament la base de la campana de l’església de Sant Just i Pastor de Son. El seu balanceig remet a un pèndol dels nostres cicles vitals, un moviment que enllaça els astres i les cèl·lules, la litúrgia i la comunicació social.

El que hi ha darrere del projecte són preguntes que es va començar a formular l’artista com ara “en quin grau la imatge està determinada pel lloc que la va veure néixer? Quin sentit prenen els espais antigament sagrats en la nostra contemporaneïtat? Quin paper simbòlic té l’arquitectura que va acollir l’art romànic? D’on neix la fascinació per les imatges del passat?”, per citar-ne només algunes.

En definitiva, el retorn a l’anomenada “nova normalitat” es pot convertir en tota una descoberta tant de l’entorn com dels valors artístics de casa nostra.

El patrimoni

El romànic de les Valls d’Àneu

Entre el romànic de les Valls d’Àneu que es pot visitar al MNAC, s’hi poden trobar alguns dels conjunts més destacats de pintura mural de la col·lecció, a més de pintura sobre taula i escultura, tant en pedra com en fusta. En destaquen les pintures procedents de Santa Maria d’Àneu i de Sant Pere del Burgal (a la fontera de la Vall d’Àneu), dos dels conjunts fonamentals de la pintura romànica catalana, vinculats al cercle del Mestre de Pedret, de començaments del segle XII. Alguns dels fragments, com ara els apòstols del Burgal, són imatges icòniques del museu. Altres pintures murals de les Valls d’Àneu que es poden contemplar són les de Sorpe, els fragments de Santa Caterina d’Isavarre i la Dama Donant d’Esterri d’Àneu. El frontal d’Alós d’Isil i les taules d’Aurós són dos exemples diferents de la decoració de l’altar romànic del XIII. El primer, amb la Mare de Déu amb el Nen i bisbes i apòstols, és un dels pocs exemples conservats que combina la pintura sobre fusta amb la tècnica del relleu de guix colrat. La Pica d’Oli d’Escaló és una peça similar a les que Vilapuig ha usat per fer les seves creacions i està decorada amb figuració d’arquitectures i personatges.

els orígens

L’església de Son 

L’església romànica dels Sants Just i Pastor de Son, construïda entre els segles XI i XII, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 1998. El conjunt monumental pertanyia a un recinte emmurallat del qual queda la torre de defensa del segle XII. Es tracta d’un edifici profusament modificat en el decurs de la seva història. Originàriament va ser una construcció d’una sola nau, amb un absis semicircular, precedit d’un profund arc presbiteral. En època moderna s’obriren capelles als costats de l’església i es va haver de refer la coberta primitiva d’embigat de fusta, substituint-la per l’actual volta de creueria. Guarda unes piques romàniques, una de baptismal apuntalada sobre tres peus cilíndrics decorats amb relleus i dues per a l’oli. Un dels elements més destacats és el retaule gòtic del segles XV-XVI atribuït a Pere d’Espallargues (1490-152), dedicat als patrons de la parròquia, a més d’un sarcòfag amb decoració de baix relleu i pintures murals barroques.

l’entorn

Un destí turístic per gaudir de la natura

La Vall d’Àneu, al nord-oest del Pallars Sobirà, engloba els termes municipals d’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu i Espot. Està consolidat des de fa anys com un concorregut destí de turisme familiar i de muntanya on es pot gaudir de nombroses activitats de natura (excursions, senderisme, pesca, esports d’aventura), a més de culturals (baixada de falles, Dansàneu, Esbaiola’t, entre molts altres). Això sense mencionar que és una de les portes d’entrada al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o un perfecte destí gastronòmic amb plats com la girella i productors locals de carn i embotits, làctics, etc. I evidentment, a l’hivern, la neu.