L'habilitat de picar pedra

D’un gran mal en surt un gran bé, diu el refranyer popular. Això és el que devia pensar el recentment desaparegut artista d’Almatret Jordi Fornos, quan una malaltia li va impedir continuar amb la seva feina de tota la vida a les mines. I és que va ser aleshores quan va enfocar els seus coneixements de picapedrer cap al vessant artístic. La convalescència va ser llarga i dura, però probablement, aquest fet va estar directament relacionat amb l’esclat de la seva faceta artística i va començar a crear escultures de tota mena, sempre amb el suport de la seva parella, l’Anna Maria. Tant és així que en el moment de la seva defunció, el passat 10 de juny als 83 anys, Almatret podia presumir, des de feia anys, de la seva galeria particular, d’escultura i heràldica, que estava ubicada als baixos de casa seva. Des d’aquí, Fornos sempre tenia un moment per atendre els visitants interessats a conèixer la seva obra. Només calia demanar cita prèvia telefònicament a l’ajuntament. En el moment de tancar aquesta edició, atesa la proximitat de la desaparició de l’artista i per respectar el necessari dol de la família, encara no s’havia decidit en quines circumstàncies es podrà continuar visitant, però de ben segur, que aviat, potser fins i tot quan tinguin aquestes pàgines a les mans, s’haurà estipulat.

Fornos, dèiem, va crear escultures de tota mena, però si a una tipologia va dedicar especial atenció, aquesta és l’heràldica. I és que va fer els escuts de tots i cada un dels pobles de la comarca del Segrià, a més d’altres ciutats, passant per alguns de genealogia familiar o d’equips de futbol com el F. C. Barcelona o el Lleida, entre altres. Però va anar molt més enllà. I és que un altre dels eixos de la seva creació van ser la reproducció d’edificis i objectes diversos. En aquest sentit, de les seves mans van sortir peces com la recreació de l’ermita de Sant Joan de la localitat o l’estació de trens de Lleida ciutat, en què fins i tot el rellotge funcionava a la perfecció, per citar-ne només dos en les quals el detallisme i la precisió es feien evidents a primer cop d’ull. No en va, amb els anys, va perfeccionar moltíssim aquests vessants i la seva tècnica artística. Altres de les joies de la corona que es troben a la seva galeria particular, on també hi ha el seu obrador, són cadenes de pedra fetes amb una única roca. El resultat de perícia i paciència a parts iguals. Jocs d’escacs amb les figures negres profusament picades per fer evident la diferència entre unes i altres, reproduccions de quadres de l’estil del Guernica, llibres... són només alguns dels altres objectes que va convertir en escultura i objecte d’art després de dibuixar-ho primer en paper i carbó. Els qui el tractaven en parlen com un home afable que sempre tenia un moment per ensenyar el seu treball a qui li vingués interessat a conèixer-lo. Això sí, reconeixia que per fer el que ell feia se n’havia de “tenir ganes”. I per tenir-ho tot ben organitzat, a més anotava en una llibreta tots els seus treballs, les hores dedicades o les dates d’inici i final, entre altres aspectes. Quan va morir ja feia gairebé un any que estava retirat perquè deia que no podia treballar amb la mateixa precisió que anys enrere, tot allò que va modificar amb les seves mans, dedicació i paciència, perdurarà.

el detonant La tradició minera a Almatret i els seus vestigis A la zona del Baix Segre, l’explotació minera ha estat gairebé una tradició. A Almatret va iniciar-se durant la Guerra Civil, encara que en llocs com Seròs és molt més antiga. Actualment al primer es conserven diversos vestigis de les 14 mines que es van arribar a explotar abans que la majoria es tanquessin per la seva baixa rendibilitat. Tot i això, una encara està en actiu. Avui en dia, tant la mina de l’Espanyol com la mina del Ricard compten amb diversos plafons explicatius que posen de manifest el mode de vida i les difícils condicions de treballs d’aquells que s’hi dedicaven. Així mateix, a la mina del Manuel encara es pot veure l’argue ( malacate), és a dir, la màquina que pujava i baixava vagons amb un sistema de politges i cordes per una rampa inclinada. El d’aquesta mina en concret, s’utilitzava per transportar el carbó fins a la vora del riu, on era carregat als llaüts, les tradicionals barques de mercaderies que solcaven l’Ebre.