Vestir-se amb roba de casa

Les petites marques no poden competir amb imperis de la moda com Inditex en preus, seria un suïcidi. La seua força rau en la proximitat, a donar feina a tallers del territori i comprar el gènere a proveïdors catalans. La seua estratègia es basa en el tracte personal i fet autèntic. El vestir és una de les maneres que tenim d’expressar la nostra personalitat, fins i tot quan ho fem seguint tots el mateix patró guiat per les cadenes que saturen els centres i eixos comercials. Ara toca pantalons acampanats, ara no; ara toca camises de quadres, ara no; ara es porten les bosses de pell grans, ara no.

La pandèmia ha acabat de matar moltes empreses que vivien en una crisi permanent, que no havien pogut adaptar-se als nous temps i que arrossegaven estructures massa pesades de suportar en temps de restriccions i vida confinada. “Penso que aquells tallers i projectes que som més autònoms i que ens movem amb costos de producció més sensats, que tenim una infraestructura més lleugera i que hem pogut fidelitzar una clientela, ens en sortirem.” Marta Huerta és una fanàtica del disseny de roba i té les idees molt clares: “Fer col·leccions de temporada com les grans marques és una bogeria estressant, ara mateix és inviable i cada vegada estic més convençuda que tendiré a fer roba, a fer-la segons les necessitats i sensacions que tingui en cada moment.”

Aquest treball pausat, de no voler seguir un ritme frenètic que t’empeny a un nivell de producció inasumible, és el mateix que caracteriza el Maurizio Santori, de Nus Creacions. “El taller de serigrafia ja imposa uns tempos, nosaltres no podem fer cinc mil samarretes en cadena i tampoc no voldríem fer-les”, explica. “La serigrafia es pot estampar sobre tot tipus de suport mentre aquest sigui llis. Nus Creacions és estudi que té moltes variables: fem els nostres dissenys perquè ens ve de gust fer-los, com ara estem traient alguns models de mascareta, i també som un estudi de disseny que fem tot el projecte des de zero. Vénen els clients amb una idea i els ajudem en el disseny i després en l’estampació.” El fet de poder parlar personalment, de tocar els teixits i comparar en primera persona els tipus d’estampació aporta un plus de confiança que no tenen les vendes per internet.

Això no vol dir que els petits tallers abdiquin de les noves tecnologies. Al contrari, sobretot ara que la pandèmia ha tancat totes les fires i botigues ha estat una via per donar a conèixer els propis productes. Instagram s’ha consolidat com un dels terrenys més fèrtils per al tracte amb la clientela. Anna Falguera és l’ànima de CusArt, un taller pallarès que va apostar per la dessuadora “perquè era com una de les peces imprescindibles de la gent que es mou per la muntanya”. Com molts projectes que triomfen, tot va començar com una fal·lera personal. “Me’n vaig fer una per a mi i després les amigues me’n demanaven. Vaig començar fent comandes a mida i al final em vaig decidir a convertir-ho en un projecte de vida. El que faig a l’hora de dissenyar una col·lecció és escollir un lloc de muntanya i impregnar-me de tot el que em transmet. Textures, colors i olors que després miro de plasmar a la roba que dissenyo”, confessa Falguera. “Les fires ens permetien establir molt contacte amb la gent i fidelitzar la clientela, que de manera instintiva sempre era gent connectada amb la muntanya. Ara hem hagut de parar, com tothom, però hem activat molt les vendes a través de les xarxes. La gent veu les peces per Instagram i et contacta per comprar-les.” CusArt s’ha convertit en el negoci familiar perquè el seu company, el Lluís Casals, s’ha sumat a l’aventura.

Els qui sempre han estat un tàndem creatiu són la Maisa Sabatini i el Pedro Trepat. Des del seu niu a tocar de la vall del Corb treballen des de fa més de quinze anys en el món dels complements. El que potser ens caracteritza és la idea de fer peces úniques i buscar la màxima sostenibilitat. “Sempre busquem proveïdors locals i materials que els productors més grans ja no necessiten i que venen a bon preu. Nosaltres tenim moltes idees i una filosofia: tot s’aprofita i no es pot llençar ni un centímetre de tela”, explica la Maisa. Van arribar a tenir una botiga pròpia al Born de Barcelona i ara prefereixen vendre a petites botigues locals i per internet. “Quan no pots pagar grans campanyes publicitàries fies la marca al boca-orella, aquesta és la millor propaganda”, recorda la Maisa.

Molts dissenyadors van sortir de l’armari gràcies als elogis. “A la primera desfilada de Vestim Segarra, en què vaig participar, els ànims de la gent em van empènyer a tirar endavant”, recorda la Mireia Rius. “Em vaig apuntar per error a un curs de pell a Igualada i vaig descobrir un món fascinant. A l’Anoia encara sobreviuen alguns blanquers, on compren marques com Louis Vuitton, i a poc a poc estan revifant el sector a través de petits tallers i dissenyadors locals.” El projecte de la Mireia Rius és, sobretot, de complements de pell, “una matèria primera amb la garantia que mai no s’ha matat cap animal per la seua pell perquè provés de la indústria càrnia”.

Peces úniques, col·leccions curtes, teixits naturals i distribució gairebé personalitzada. Els dissenyadors de roba estan teixint el seu propi mercat amb solvència.