Patrimoni amenaçat

Hi ha qui diu que les cabanes de volta i els marges de pedra seca són les catedrals dels pobres. Més enllà d’eslògans enginyosos, és cert que la pagesia de secà ha deixat en herència un patrimoni de valor incalculable que modula un paisatge que concentra tota l’essència del caràcter mediterrani interior.

Al llarg d’incomptables generacions, durant els dies que la terra demana paciència, una de les activitats més dures i avorrides, i alhora útils i perdurables, era despedregar: localitzar i treure tots els rocs per fer la terra més cultivable i productiva. Amb les pedres, després, molts pagesos feien murs o aixoplucs.

“És impossible establir una cronologia de l’arquitectura amb pedra seca, ja que si ens cenyim a la definició de la tècnica, no és més que és la construcció sense cap tipus d’argamassa per fixar les pedres. Per entendre’ns: els dòlmens del neolític ja ho eren”, raona Mario Urrea, alcalde de Torrebesses, poble que va obrir el primer Centre d’Interpretació de la Pedra Seca. “Ara bé, la majoria de les cabanes i marges que trobem al nostre paisatge, i que es conserven relativament bé, es desenvolupen sobretot durant la segona meitat del segle XIX amb la desamortització de Mendizábal; els pagesos accedeixen a moltes més terres, sovint situades en zones més inaccessibles i allunyades dels pobles. Això fa que comencin a construir terrasses i espones per tal de fer-les cultivables i a construir cabanes per aixoplugar-se”. Moltes d’aquestes obres d’arquitectura popular avui estan amenaçades per l’abandó de les terres –sobretot aquelles situades en terrenys més inaccessibles i amb menor pluviometria– i per les grans explotacions agrícoles que s’han desenvolupat al voltant del canal Segarra-Garrigues i l’agroindústria que hi creix associada. “La mecanització del camp, sobretot per part d’aquelles explotacions que necessiten grans extensions, ha provocat enormes moviments de terreny per tal d’aplanar-lo”, explica el professor de Geografia de la Universitat de Lleida Ignasi Aldomà. “En la majoria dels casos, si els murs o les cabanes entorpeixen aquestes obres, s’enderroquen i desapareixen”. El Congrés de la Pedra Seca, organitzat per l’IEI i el Centre d’Estudis del Segrià, celebrat el 2018 entre Torrebesses i Lleida i del qual ara se n’han publicat les ponències, és una de les diverses iniciatives que es fan al territori per mantenir vivia la idea que l’art de la pedra seca és un patrimoni que no pot caure en l’oblit.

“Estem parlant d’una construcció popular utilitària, pensada per respondre de manera pràctica a les necessitats dels mateixos pagesos”, explica Aldomà. “Des de millorar els camins fins a la recollida i conservació d’aigua de pluja; des de la contenció dels camps situats en pendents fins a les cabanes per proveir d’un sostre els pagesos i el bestiar. La pedra seca és una construcció feta amb el material que hi havia al mateix terreny, molt austera”. Una arquitectura que, en alguns casos, desenvolupa un cert grau de sofisticació. “Només a Torrebesses hem catalogat onze construccions que volem que siguin declarades Bé Cultural d’Interès Nacional. Estem parlant d’unes obres que ens permeten entendre la importància de l’aigua i com s’aprofitava i utilitzava fa només un parell de segles”, explica Urrea.

L’arquitectura de la pedra seca també és, per defecte, una modifició del paisatge, però ara que tenim la capacitat de transformar-lo de manera industrial és el moment de posar en valor aquella relació més orgànica i sostenible amb el medi, “protegir un paisatge i una arquitectura singulars, que afegeixen valor al nostre territori”, raona Urrea. És per això que la Unesco va declarar la tècnica de construcció de pedra seca com a patrimoni immaterial de la humanitat, per posar en valor l’herència d’un sistema que és testimoni mut de la nostra història.