Silenci, es roda en aranès

La notícia va córrer com la pólvora el mateix dia que el Conselh Generau d’Aran va publicar-ho als seus perfils de les xarxes socials: es convocava un càsting entre la gent de la Val per rodar la primera ficció en aranès de la història de la televisió. Tothom es coneix, tothom qui podia estar-hi interessat se’n va assabentar. “Abans de veure-ho a Instagram ja m’havien trucat alguns amics explicant-me la notícia i animant-me a participar-hi”, explica el Pablo Remiseiro, un jove aranès que durant el curs treballa d’actor a Madrid i que finalment va passar el càsting d’Èm çò qu’èm.

“La intenció del projecte és promoure la llengua aranesa entre la gent de la Val i incidir, de manera amena i amb humor, en aquells aspectes en els quals fem més errors, sovint per les influències del francès, el castellà i el català”, explica Manuela Ané, tècnica del departament de Llengua i Cultura Aranesa del Conselh. Tant ella com la seua companya, la Verònica Barès, van ser les encarregades de pensar una bateria de temes que podria abordar la sèrie, de traduir els guions i d’assessorar els actors durant el rodatge.

La Núria Juncà és una altra jove promesa del teatre aranès. Estudia interpretació a Barcelona i tampoc no va dubtar a presentar-se al càsting. Al programa és la SIA –veure fitxes–, un paper que la converteix en un dels pilars de la sèrie. “Per preparar-me els guions vam quedar amb un amic de família aranesa de tota la vida que el parla a casa. Encara que l’estudiem a l’escola i el fem servir, gràcies al programa he descobert que és una llengua molt més rica del que em pensava. Ara, amb els amics, fem broma i ens corregim els errors quan parlem”, confessa. “Quan ens ajuntem una colla sovint es barreja amb el català i el castellà i utilitzem els tres idiomes indistintament, és una mica caòtic per a una persona que no hi estigui acostumada”, explica la Núria. Aquesta mescla constant és, també, el que a poc a poc va inoculant expressions foranes a l’aranès, llengua que lentament va perdent essència. “Per una banda està molt bé que la gent jove la parli o, si més no, la tingui per una llengua vehicular habitual i no li sembli estranya; per una altra banda, la influència és molt forta i ens calen referents més enllà dels llibres i les classes”, reconeix la Manuela.

Aquest és, de fet, un dels objectius d’Èm çò qu’èm. Recordant el ja mític programa de TV3, el Digui Digui, l’aposta aranesa vol trencar tòpics i contrarestar, amb humor i proximitat, la influència de les altres llengües amb què li toca conviure. L’aranès és la llengua pròpia de la Val i la gent la utilitza amb força normalitat. “Fins als anys setanta era la primera llengua. L’obertura del túnel i les pistes i la transformació de la societat aranesa, bolcada principalment en els serveis del sector turístic, va comportar una forta presència del castellà i el català a la nostra societat, en detriment de l’aranès.” La reflexió la fa Frederic Vergés, activista incansable per la llengua i la cultura araneses, coautor als anys vuitanta de les normes gramaticals i ortogràfiques de l’aranès i una persona molt implicada en la vida cultural de la Val. “Projectes com aquesta sèrie em semblen molt necessaris perquè ajuden a crear referents i a plantejar qüestions sobre l’ús de la llengua que sovint ens passen inadvertits en el nostre dia a dia”, reflexiona. En la mateixa línia va la Manuela, del Conselh: “Una cosa és incorporar paraules noves i una altra és substituir les pròpies per altres de fora.”

Òscar Fernàndez és el cap de programes de Lleida Televisió i un dels artífexs de l’acord de coproducció amb el Conselh. “Des del primer moment vam veure que era un projecte molt engrescador i necessari, que podia tenir una molt bona rebuda entre la gent de la Val d’Aran perquè era la primera vegada que una televisió apostava per fer una ficció en aranès.” Aquest terme ha generat certes confusions, ja que molta gent ràpidament va imaginar-se que era una sèrie convencional. Superat el malentès, “segur que Èm çò qu’èm serà molt ben rebuda perquè aquí tenim un sentiment de pertinença molt gran i sempre donem suport a les iniciatives de la gent de la Val i perquè la llengua és el símbol més important de la nostra identitat”, reconeix la Pili Arró, mare de l’actriu més jove de la sèrie, la petita Lucia Bardají. A casa parlen aranès, i tal com reconeix la mateixa Lucia, “participar en aquest programa ha sigut molt divertit; m’ho he passat molt bé actuant perquè tota la gent ha estat molt amable. A casa vam assajar el paper amb la mare i el dia que vam gravar ja me’l sabia de memòria. Vaig passar una mica de calor perquè la història era a l’hivern i havia de portar un abric molt gruixut, però m’ho vaig passar molt bé i m’agradaria repetir”. El sentiment de la petita Lucia és compartit per totes les persones que hi han participat, sobretot perquè l’experiència, intensa i curta, ha estat molt satisfactòria. “El rodatge va ser molt dur perquè allò que normalment fan una quinzena de persones en una producció petita, aquí ens ho havíem d’organitzar entre quatre”, explica la Berta Lacruz, de la productora Kionia Project, coguionista i codirectora del programa. El Pablo Remiseiro durant l’estiu treballa a Bossòst i ha participat en diferents rodatges de cinema i publicitat a Madrid: “Em va sorprendre gratament la professionalitat i eficiència amb la qual es va encarar el rodatge; sobretot si tenim en compte que és una producció modesta. També hi va fer molt que es va crear molt bon ambient i tothom hi posava el millor de la seua part”.

La sèrie, de quinze capítols, s’estrena el proper 14 de setembre a Lleida Televisió i després a la Xarxa de Televisions Locals. A cadascun d’ells algú s’acosta a la SIA per fer una consulta sobre la llengua o la cultura araneses. Gràcies a la intel·ligència artificial i la realitat virtual, la persona fa una immersió en una situació simulada que el posa en context. Al final de cada capítol, es recorda quina és l’expressió correcta que s’ha de fer servir en aranès. “Els que participem en el programa ara parlem millor l’aranès que abans”, confessa la Núria Juncà. El temps dirà quin impacte tindrà. 

Kionalia Project, de la universitat al plató

El projecte d’ Èm çò qu’èm, que s’estrenarà el proper 14 de setembre, és una coproducció entre el Conselh Generau d’Aran i Lleida Televisió. Després de la seua emissió al canal lleidatà hi ha el compromís que s’estrenarà a tot Catalunya a través de la Xarxa de Televisions Locals.

Per al desenvolupament i l’execució del projecte, es va comptar amb la participació de Kionalia Project, una jove productora lleidatana creada per quatre exalumnes del grau de Comunicació Audiovisual de la UdL. Amb seu al Magical de Lleida, aquest és el projecte més ambiciós que han assumit des de la seua creació. Formada per quatre socis, des de Kionia han assumit el guió, la producció, la gravació, el càsting, la direcció i la postproducció d’un programa a mig camí entre l’humor i la divulgació cultural. Amb un pressupost molt per sota del que acostuma a costar un programa d’aquesta naturalesa, Kionalia ha treballat en coordinació amb les tècniques del Conselh Generau per triar les localitzacions i fer la crida entre la gent de la Val per trobar els actors. Des del Conselh també els han assessorat en el guió i han fet les traduccions. Durant el rodatge, dues tècniques del departament de Llengua i Cultura araneses donaven suport a l’equip d’actors i actrius per afinar en la pronúncia.

En només tres dies, un temps rècord, Kionalia ha gravat els quinze episodis en diferents espais de la Val, tant interiors com exteriors. Després, en el procés de postproducció, han hagut d’editar els vídeos i incloure-hi alguns efectes especials. Ara s’ha d’esperar si l’any que ve hi haurà una segona temporada.