Art que incomoda

L’art és una de les coses que més representen la llibertat de pensament. Encara que sembli estrany, és la llibertat més íntima que tenim. També és aquella en què les autoritats tenen més dificultats per censurar, prohibir i adaptar, perquè és quelcom molt personal. Un reflex d’aquesta llibertat de pensament és la llibertat d’expressió artística, que exhibeix obertament les reflexions d’una persona. Anar a veure una exposició, un quadre o tenir una escultura al mig del carrer... està avinent de tothom, i això fa que sigui també l’art més a l’abast de la censura.” És una afirmació del periodista, empresari, mecenes cultural i col·leccionista d’art lleidatà Tatxo Benet. Pensaments que venen a tomb de l’exposició Línies vermelles, que el proper dissabte 26 de setembre s’inaugurarà al Centre d’Art La Panera de Lleida, en el que és una producció de l’equipament lleidatà i Censored, amb la col·laboració del Museu de Lleida. Línies vermelles, que es podrà veure fins al proper mes de gener, és una mostra parcial, amb més d’una vintena de peces, de la col·lecció Censored de Benet, integrada –de moment– per un centenar d’obres censurades d’arreu per diferents causes, des de polítiques, a religioses passant per morals o socials.

L’interès del lleidatà per l’art censurat va començar l’any 2018 arran de comprar la sèrie de 24 fotografies de Santiago Sierra Presos Políticos en la España Contemporánea a la fira Arco de Madrid. Per qui no ho recordi, eren imatges de “reconeguts empresonats” entre els quals es podia endevinar Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, activistes del 15-M o els joves d’Altsasu. Es va generar tant enrenou amb les imatges que la galeria Helga de Alvear la va retirar de l’exposició a petició d’Arco. Abans, però, l’havia adquirit Benet. “Molta gent creu que la vaig comprar quan la van censurar, però el cert és que no, ja ho havia fet abans”, explica. Molts dels titulars i comentaris que va generar la notícia eren que “un independentista català ha comprat...”. “Això em va molestar una mica i vaig recordar que a Catalunya havíem tingut obres censurades per altres administracions i colors polítics. El que m’empipa no és que aquella gent que han censurat sigui independentista, que també, sinó la censura en si”.

No li va costar gaire trobar dos fotografies censurades pels ajuntaments dels alcaldes Colau i Trias a la capital catalana. Així, a poc a poc, va començar a buscar informació. I va arribar l’estupefacció. “Sorprèn el munt d’obres censurades que hi ha en aquest món. A priori, pots pensar que són actes esporàdics en determinats llocs del planeta. Que censurin una obra a Rússia, Turquia o la Xina, sembla normal, però quan les trobava a Franca, Anglaterra, Estats Units, Itàlia... a qualsevol país. I no només per motius polítics, sinó també religiosos, culturals, morals...” explica abans de matisar que no només són les autoritats polítiques les que censuren sinó també grups de pressió. “En realitat, qui censura és aquell qui té poder per fer-ho, sigui quin sigui aquest poder.” I posa com a exemple que “si un grup de pressió és capaç de manifestar-se a la porta d’un museu en contra d’una obra i al final aconsegueix que retirin la peça, ha demostrat que tenia el poder”. En termes similars s’expressa Cèlia del Diego, directora de La Panera, que s’ha encarregat de comissariar la mostra al costat de Benito Padilla quan diu que la censura es pot trobar des de temps immemorials. Explica que el cas més paradigmàtic de l’escena artística contemporània és el de Hans Haacke, que, amb les seves instal·lacions, en repetides ocasions ha criticat el paper de la institució artística al servei del poder. L’any 1971 la seva exposició individual al Guggenheim de Nova York va ser cancel·lada poc més d’un mes abans d’inaugurar perquè s’hi anava a exposar el projecte Shapolsky et al. Manhattan Real Estate Holdings, a real time in social system, as of May 1 en el qual es feien públics els tèrbols negocis immobiliaris de Harry Shapolsky, i a partir del qual l’artista feia extensiva la crítica a les relacions personals i professionals dels membres del consell d’administració del museu. Això sí, també reconeix que “cada vegada és més difícil que una obra sigui censurada de manera inesperada perquè són molts els artistes que, amb més o menys intenció, plantegen els seus projectes com a esquers de la censura. A l’exposició podem trobar múltiples exemples de peces que utilitzen estratègies per atraure la censura, com ara la de l’acció inaugural de Núria Güell i Levy Orta, que posa en circulació a l’espai públic símbols feixistes que estan prohibits per la Constitució espanyola, o Amén, d’Abel Azcona, que està basada en la profanació”.

Tot i que la mostra és només una selecció de la col·lecció Censored, sí que hi ha bona part de les obres que el copropietari de Mediapro considera més emblemàtiques o per a ell tenen un valor especial. Entre aquestes, a banda de Presos Políticos... per raons òbvies, hi ha Silence, de Zoulikha Bouabdellah, una impactant reivindicació de la dona al món musulmà que va haver de ser retirada de l’exposició de Clichy després dels atemptats a la revista satírica Charlie Hebdo a París. També Filippo Strozzi in Lego, del xinès Ai Weiwei o Piss Christ, del fotògraf Andrés Serrano, potser una de les peces més polèmiques de la història de l’art. La imatge mostra un crucifix immers en un got d’orina i segons l’artista simbolitza “l’ambigua relació entre el sagrat i l’immund, la religió i la blasfèmia”. No hi falta una Suite de Picasso sobre la Fornarina, l’amant del pintor Rafael, ni la Statue of a Girl Peace, una escultura d’una nena coreana que representa aquelles nenes i dones coreanes que durant la II Guerra Mundial van ser entregades als soldats japonesos per a fer-les servir d’esclaves sexuals. El que no es veurà a Lleida són els gravats de la sèrie Los Caprichos, cada un dels quals representa un vici de la societat espanyola. Aquests segurament haurem d’esperar a veure’ls en directe a l’exposició permanent que projecta el lleidatà en un espai on milers de visitants puguin ser conscients de què és la censura avui.

Polèmica pel mural de Cristina Dejuan Una de les darreres mostres de la polèmica que pot aixecar l’art s’ha vist les darreres setmanes en el marc de la quarta edició del Torrefarrera Street Art Festival. Un mural de l’artista Cristina Dejuan, titulat Love is Love, i pensat com un missatge per defensar la llibertat d’expressió i l’amor lliure, va acabar censurat a petició d’alguns veïns quan es van adonar que s’hi veien dones despullades, algunes besant-se entre elles. L’argument dels residents al bloc de pisos es basava en el fet que l’obra “no era adequada per als nens”. L’ajuntament, en veure les crítiques, s’hi va sumar afirmant que “assumim l’error de no demanar abans les obres que s’hi farien”, tot i que va assegurar que apostaria per la continuïtat de l’obra en un altre emplaçament. Pocs dies més tard, l’artista ja disposava d’un nou espai on pintar la seva obra, després que l’endemà de la polèmica rebés fins a cinc ofertes diferents on pintar. Això sí, els propietaris de l’espai escollit i l’artista han signat un document de conformitat per evitar un altre boicot. Quan es va fer pública la censura al mural, la notícia va córrer com la pólvora. Fins i tot hi va haver una manifestació en suport a l’artista amb la participació d’un centenar de persones aproximadament.