Desafiar la zona de confort

L’any 2019 vaig decidir deixar-ho tot i viatjar sola a l’Índia amb només un bitllet d’anada. Sense saber-ho, aquella decisió em va portar a viure experiències que transformarien la manera que tenia de veure la vida.

Em dic Carme i amb vint-i-quatre anys, una carrera, un màster i un futur professional temptador, em trobava més perduda que mai. Recordo que em llevava per inèrcia i anava a dormir detestant la idea que els dies següents serien iguals. Només vivia pels caps de setmana. Va ser llavors quan, arran d’aquesta insatisfacció professional i d’altres circumstàncies personals, vaig començar a preguntar-me com i per què havia arribat fins a aquell punt, a replantejar-me el sentit de la vida i el sentit de continuar aquell camí que la Carme de divuit anys havia escollit.

En l’àmbit professional, a l’haver finalitzat tots els estudis i tenir la feina com a dissenyadora gràfica que la Carme del passat sempre havia somiat, em vaig adonar que fins llavors sempre havia associat el meu èxit i la meva felicitat a aconseguir aquella posició. Al cap d’un parell d’anys i diferents experiències laborals que van anar dissolent la innocència d’aquella dissenyadora gràfica recentment graduada, vaig veure clar que la idea que jo tenia sobre el món laboral no tenia res a veure amb la realitat que vivia.

Ara, però, mirant enrere, em sento agraïda per haver experimentat aquell període tan intens tan jove, perquè aquella enorme insatisfacció em va portar a deixar-ho tot i marxar sola sense bitllet de tornada a l’altra punta del món, a l’Índia.

Mai abans havia viatjat sense companyia, i no tan sols això, sinó que era la noia a qui feia vergonya anar sola al cinema o a una cafeteria. Què pensarien els altres? Tot i les contradiccions que vivien dins del meu cap, vaig trobar el coratge suficient per fer el gran pas i així va ser com el 2 de febrer del 2019 pujava sola a l’avió, amb només una motxilla a l’esquena, direcció Índia i sense bitllet de tornada.

Encara recordo aquell moment d’arribar a l’aeroport. El meu cap sempre havia anat a mil, però aquell dia podia, fins i tot, sentir una pressió física dins seu. Estava desafiant la meva pròpia ment, tota lògica i sentit comú, els quals havien estat l’eix determinant de totes les meves decisions fins a aquell moment. Però alguna cosa m’espenyia a fer aquella bogeria. Així va ser com vaig començar el viatge que en un principi havia de durar aproximadament sis mesos, però va acabar estenent-se fins a un any i 3 mesos.

Vaig visitar l’Índia amb un primer objectiu de fer un curs com a professora de ioga perquè, després de massa llibres i massa pel·lícules, havia arribat a l’absurda conclusió que el ioga, tal com jo el coneixia en aquell moment, em resoldria tots els dubtes interns que tenia.

El primer mes a l’Índia va passar en un tancar i obrir d’ulls. En acabar el curs i amb noves i fresques idees no gaire integrades, vaig començar el viatge com a motxillera pel nord d’aquell enorme país. Entre algunes de les ciutats més reconegudes que hi va haver en el meu recorregut van ser-hi Varanasi, Nova Delhi, Agra i Jodhpur. Però després de gairebé un mes viatjant intensament, dormint en trens nocturns de més de 20 hores i caminant amunt i avall, el meu cos em va començar a demanar un descans, tot i que alhora la meva ment m’exigia seguir viatjant. Així va ser com, buscant una alternativa a aquella manera de viatjar que havia experimentat fins llavors, vaig trobar la resposta als meus requisits, els voluntariats!

El primer voluntariat que faig fer va ser a Jaisalmer, ajudant el Jalam amb el seu negoci de safaris al desert. Aquella experiència em va apropar com mai hauria imaginat a la gent local d’aquell poble perdut enmig de les dunes de la regió de Rajasthan. Vaig poder conèixer de prop el dia a dia d’aquella gent i allò em va descobrir inesperadament el significat que necessitava donar-li al viatge que havia decidit emprendre. Gràcies als voluntariats, no només em sentia útil podent ajudar algú a canvi de menjar i allotjament, sinó que, a més a més, em brindaven l’oportunitat de viure una experiència única i diferent com a motxillera. Des d’aquest primer voluntariat que vaig fer a Jaisalmer, vaig seguir viatjant de la mateixa manera per diferents regions de l’Índia i més endavant per altres països del sud-est asiàtic.

En finalitzar la meva primera visita a l’Índia, on no només vaig acabar fent un, sinó dos voluntariats, vaig volar fins a l’illa de Bali, Indonèsia, on vaig estar fent el meu tercer voluntariat dins d’una editorial de ioga. Allí vaig començar a aplicar tot el que havia après durant el curs de ioga a l’Índia que m’ajudaria a mantenir l’estabilitat mental per l’incert futur que m’esperava.

Posteriorment, i durant cinc mesos en total, vaig visitar l’interior del continent asiàtic: Tailàndia, Laos, Vietnam i Cambodja. A Tailàndia vaig viure en diferents zones del país mentre feia els voluntariats. Va ser a Laos quan vaig decidir tornar a l’aventura com a l’inici del viatge, i comprar-me una moto per recórrer tant el nord de Laos com el de Vietnam. I és que així és la vida del viatger, sempre canviant, escollint a cada moment on vols anar, el que vols fer i quan ho vols fer.

Després d’un mes viatjant amb moto sense cap responsabilitat més que la d’aconseguir llit i menjar pel dia a dia, vaig acabar venent la moto a Hanoi, la capital vietnamita. Des d’allí, vaig seguir viatjant fins a arribar a Cambodja, on vaig decidir reprendre l’activitat amb els voluntariats. Aquell cop, però, res tenia a veure el voluntariat amb les tasques prèvies que havia estat fent. En aquesta ocasió vaig tenir l’oportunitat d’ajudar com a instructora de ioga en un retir de meditació a la ciutat de Siem Reap. Va ser llavors quan vaig decidir tornar a l’Índia per aprofundir en la meva formació com a professora de ioga perquè vaig adonar-me de la gran ajuda que aquella disciplina m’havia brindat durant aquells mesos tan intensos i volia compartir-ho amb altres persones.

Finalment, després de tres mesos d’aprenentatge per l’Índia, vaig visitar el que seria l’últim destí abans de tornar a casa. Sri Lanka em va acollir durant tres mesos més, on vaig fer el que ha estat el darrer voluntariat que he fet fins ara. Així doncs, després d’un any i tres mesos viatjant per Àsia, en mig d’una pandèmia global, vaig fer la bossa, però aquest cop per tornar. Tot i que la situació de la Covid-19 va canviar els plans de molts viatgers, no va ser pas el meu cas perquè ja havia decidit amb antelació que tornaria durant el mes de març. Això sí, mai hauria imaginat que tornaria a un aeroport del Prat buit, a una Lleida sense gent passejant pel carrer Major.

L’aprenentatge que no ensenya l’escola | Des que vaig decidir deixa-ho tot i viatjar sola, he après molt més del que he viscut als meus 26 anys. He après quelcom que no s’ensenya a l’escola, a conèixer-me a mi mateixa. Diuen que les grans coses que ens passen a la vida mai vénen de la zona de confort, i és que viatjar sola ha representat tot un repte per a mi, en el qual me n’anava a dormir no amb una, sinó amb unes quantes lliçons apreses. D’aquest viatge no m’enduc només experiències inoblidables o amics arreu del món, m’enduc un cor més gran, una ment més oberta i un munt d’històries que vaig explicant a través del compte d’Instagram @carme_sin_ene, fins que arribi el moment de tornar a desafiar la zona de confort amb nous reptes i nous racons del món per conèixer.