El patrimoni de l'oli

Poques coses bones es poden dir de la pandèmia de la Covid-19. Ben poques. I això que quan ens n’adonarem ja farà un any que ens acompanyarà. Ara bé, potser si n’hi ha alguna és que ens ha ajudat a descobrir i apreciar el nostre entorn. Allò que ens ha acompanyat des de sempre, a vegades fins i tot ens ha vist créixer, però que ben poques vegades li hem donat el valor que té. Qui sap si perquè la mateixa proximitat ha fet que n’apreciem les llums i les ombres, qui sap si per aquella expressió popular que diu que tothom vol allò que no té. Les restriccions derivades de la pandèmia han comportat l’interès creixent pel turisme de proximitat i per la manera de viure al camp amb més contacte amb la natura que a la ciutat. Una clara fotografia d’això són els records del xef del restaurant Hisop de Barcelona, Oriol Ivern, quan li venen al cap les converses amb els seus companys d’estudi a l’escola d’hosteleria de Cambrils. Li explicaven com “aquell cap de setmana havien vingut camions que s’han endut tot l’oli del poble cap a Itàlia”. Després, quan viatges per feina “t’adones que aquell oli que al poble venen en garrafes, a Itàlia està barrejat amb el seu i presentat en boniques botelles petites i com un objecte prèmium”, explica.

Aquesta ha estat la realitat del conreu de l’oli d’oliva a les nostres terres, però per sort sembla que això està canviant. I a més a més, conèixer la seva realitat, el seu entorn, els paistages que l’acompanyen i les possibilitats que té s’ha convertit en una experiència amb una demanda creixent en els darrers anys. Ara, el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, les ha agrupat sota el lema Oleoturisme de Lleida. El gust de la terra, que inclou 38 experiències a les comarques de les Garrigues, la Noguera, el Segrià, l’Urgell i el Pallars Jussà, a través d’un projecte que ha desenvolupat l’empresa Turislab. Aquesta iniciativa s’ha presentat recentment, però ja fa temps que els diferents municipis que tenen en l’oli i el seu conreu una important mitjà de vida ofereixen propostes interessants de turisme, sobretot familiar, que cada cop té més demanda. Un bon exemple és la jornada de collita d’olives i gastronomia de l’oli organitzada per Olea Soul a la Granadella, que es pot veure a les fotografies que acompanyen les pàgines d’aquest reportatge.

És cert que enguany la pandèmia ho capgira tot una mica. De fet, la majoria de les fires de l’oli que tenen lloc durant aquestes dates s’han vist reduïdes a la mínima expressió o al format digital. Ara bé, això passarà. El turisme de l’oli és una experiència que ha vingut per quedar-se i sobretot en aquests dies en què el contacte amb la natura és més important que mai i sembla que comencem a valorar l’entorn. Així, una visita a una plantació d’oli pot permetre no només conèixer el procés de collita d’olives i la seva posterior transformació en oli, sinó diferents propostes com ara tallers de sabó d’oli, una estada en una casa rural per a aquells que es vulguin quedar a dormir, tastos gastronòmics, cicloturisme, enoturisme i també propostes vinculades amb les construccions de pedra seca, reconeguda com a Patrimoni Cultural per la Unesco, entre moltes altres activitats.

D’aquestes cinc comarques, evidentment, les Garrigues són les que ofereixen més experiències, fins a 25, que van des de visites guiades a l’Ecomuseu de l’oli fins a visites als punts més emblemàtics de cadascun dels municipis, passant per tastos, tallers infantils de cuina de l’oli en anglès, visites als antics molins per explicar com es feia dècades enrere, l’oportunitat de passar un dia collint olives o fins i tot una visita guiada a una finca de mel per descobrir com viuen les abelles i com fan mel, per citar només uns pocs exemples. De fet, tenint en compte que la DO de les Garrigues és la denominació d’origen més antiga de l’Estat (li va ser atorgada l’any 1975 i reconeguda dos dècades després, el 1996, per la Unió Europea), no resulta estrany que sigui la comarca que sigui la que hi té més tradició. El Segrià ofereix cinc experiències, inclosa els Camins d’Or Líquid, que ja fa 12 anys que estan en marxa, o recorreguts per rutes monumentals. A la Noguera se’n poden trobar quatre, com una visita guiada al molí de l’oli de Castelló de Farfanya o visites guiades i tastos gastronòmics en diferents indrets.

Les tres propostes de l’Urgell també inclouen visites guiades i narracions de la història de l’oli i el camp en diferents antics molins d’oli, com el de Belianes o Vallbona de les Monges, on també s’ensenya com s’elabora aquest preuat líquid de la nostra gastronomia. Al Pallars Jussà, un taller familiar d’oli aromatitzat a Claverol, pot fer les delícies de grans i petits, que també podran conèixer, tocar i recollir diferents plantes aromàtiques.

Aquests són només uns exemples, però per fer-se’n a la idea de debò és necessari trepitjar la terra, passejar-s’hi, olorar, mirar, tastar i deixar-se endur per les sensacions que proporciona.

La pedra seca, un al·licient a l’hora de conèixer l’entorn Un dels al·licients de molts entorns d’olivera són les construccions de pedra seca. Aquí la presència humana, lluny de fer malbé el medi, ha estat tan escrupolosa amb el paisatge que sembla que hi formen paret: cabanes de teula, de volta, balmes murades, cisternes o aljubs, paravents, recers, barraques de vinya, marges de despedregar, basses, cisternes... construïts amb la mateixa pedra del lloc, integrats amb l’entorn. Les construccions de pedra seca són construccions que s’acostumaven a aixecar al camp, molts cops per facilitar les tasques agrícoles, sense cap mena de material d’unió entre les pedres. La presència de la pedra seca a Catalunya es manifesta d’una forma més tangible al Camp de Tarragona, el Penedès, als esmentats secans de les Garrigues, l’Urgell, el Segrià, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, l’Empordà i el Montsià, entre d’altres. El 2018 la candidatura “L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques”, presentada per vuit estats europeus –Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa–, es va incloure a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial per a la Unesco.