Joan Barceló, una promesa estroncada

Una de les preguntes, eternes i incontestables, que sempre planen sobre els artistes que ens deixen molt d’hora és: fins on hagués arribat en cas de sobreviure? La tendència dels qui sempre han cuidat la memòria de Joan Barceló (Menàrguens, 1955-Barcelona, 1980) és creure que s’hauria convertit en un dels escriptors més prolífics i solvents en llengua catalana del nostre temps. És tan cert que mai no ho sabrem com que tenen raons per defensar-ho. L’obra de Barceló supera amb nota la prova més dura de totes: el pas del temps. “Pare Rates la van publicar a princips dels vuitanta, quan ja havia mort, i sempre vaig tenir la sensació que ho feien una mica com un compromís, com si la novel·la no tigués prou solidesa o no estigués acabada”, recorda Damià Barceló, el seu germà. “Ara, quan Comanegra l’ha recuperada, ha rebut uns elogis que demostren la seua força i vigència”. De ben petit, Joan Barceló demostra que és un nen prou sensible, segurament més que la majoria de la seua generació. “Mentre jo era més de jugar al carrer amb la resta de canalla, ell tendia a quedar-se a casa, amb la padrina, escoltant les seues històries”, recorda el Damià. “Aleshores ja demostrava que tenia una memòria prodigiosa, el pare sempre deia que podia haver estat notari.” El batxillerat el comença a l’Episcopal de Lleida i amb catorze anys pren una decisió: vol ser missioner i estudiar al seminari dels germans Claretians a Montgat, al Maresme. “Ell ja coneixia la congregació perquè a Lleida els freqüentava, però després de tres anys ho va deixar. Penso que es va decepcionar, encara que hi va apendre a escriure en català”, reconeix. Inquiet i treballador, es matricula a dret i s’implica en les classes de català que organitzava Òmnium cultural. A Barcelona comença la seua breu i intensa carrera literària. “Encara que s’hi posa ben aviat, el seu corpus literari l’elabora sobretot entre el 77 i el 80. En només tres anys consolida una producció potent, amb un univers particular i amb una aposta clara i decidida per dignificar, en el terreny literari, la parla del seu poble, sovint menystinguda”, explica el filòleg Andratx Badia. La literatura de Barceló no és la més estudiada, certament, però aquells que s’hi han aproximat amb interès hi han quedat atrapats. Jordi Casals i Julián Acebrón el van llegir per primera vegada quan estudiaven a l’institut als primers vuitanta. Casals és un dels impulsors de l’homenatge a l’escriptor des de la regidoria de Cultura de l’ajuntament de Menàrguens, Acebrón és professor de la UdL. “Vint anys més tard, a finals de segle, en un acte a l’IEI hi érem els dos amb el Jordi Pàmias i l’Àlex Sussanna, i va sortir el nom de Barceló i la idea de reivindicar-lo. Vam acabar coordinant la reedició de la poesia completa, de la narrativa breu i d’una novel·la inèdita: Diumenge a la tarda”, explica Acebrón. “Tot el material el vam anar compilant gràcies a la família, que ens va donar accés a totes les pertinces que tenia al poble”. A Menàrguens hi ha una mural, fet enguany per encàrrec de l’ajuntament, que recorda Barceló en els tres escenaris que el van marcar i en els quals desenvolupa el seu univers literari. “En un joc de paraules crea el poble de Vacalforges, que és Menàrguens, i a Barcelona la rebateja com a Cordenit. El tercer escenari és Nova York, on passa una temporada a casa d’un amic i és una experiència que el marca”, explica Jordi Casals davant del mateix mural. Parlar-ne és mantenir-lo viu i llegir-lo és el millor homenatge. “Barceló és un escriptor transgressor i alhora conscient que ha de ser comprensible, per això té diferents capes de lectura, però no és críptic”, explica Badia. En molt poc temps va guanyar el Folch i Torres, l’Estellés o el Narrativa Breu de Blanes. La seua veu literària no passava desapercebuda i es projectava amb força en un moment políticament, cultural i social molt intens. Aposta per ser escriptor i hi posa tota la seua energia, “hi dedicava moltes hores”, recorda el germà. Breu però prolífica, la carrera de Barceló és de les que no podem oblidar.

2020, un any per recordar i oblidar

Aquest és un any que passarà a la història, com a mínim en la memòria dels qui l’estem vivint, com el de la Covid-19 i el confinament. En una altra dimensió, també ha estat l’Any Joan Barceló, una efemèride als quaranta anys de la seua mort impulsada des de l’ajuntament de Menàrguens que ha trobat les complicitats necessàries per tirar endavant. Després d’ajornar-ho dues vegades l’abril del 2021 està previst que es facin unes jornades sobre l’obra de Joan Barceló organitzades per la càtedra Màrius Torres a la UdL. Una obra que els més curiosos podran llegir gràcies a les diferents reedicons que s’han fet de la seua obra. Comanegra ha editat Pare de Rates, l’obra més autobiogràfica; Pagès s’ha encarregat de Viatge enllunat i les tres obres de teatre Científicament s’ha demostrat..., Olor de Cebes i Viatge enllunat. Per últim, en breu també Miracles i espectres, edició revisada i prologada per Andratx Badia amb Fonoll. Títols que demostren la força d’un obra que suporta, amb quelcom més que dignitat, el pas del temps.