Els camins de la història

Què és un museu? Segons el lloc i l’època en què ens fem la pregunta, la definició comprèn més o menys objectes i més o menys períodes. En tot cas sempre són coses que algú ha decidit que val la pena conservar i ensenyar, elements d’un patrimoni que ajuda a formar la nostra identitat col·lectiva. En aquest món hi ha museus de tot el que ens puguem imaginar. Segur?

Quan el Marc Cortina i la Gemma Cots es van començar a preguntar quin era l’objectiu de recuperar alguns dels antics camins de Llagunes, a la petita vall de Soriguera, les respostes es van obrir com la cua d’un paó. La idea de fer un museu de camins no era un titular que tancava el debat sinó tan sols un paraigua, una idea que capaç d’englobar un camí per fer. Recapitulem.

Els orígens familiars del Marc Cortina, enginyer de Barcelona i amant de la muntanya, són al petit poble de Llagunes, a la vall que ens ocupa. “Fa uns anys amb uns amics vam muntar Baums Blancs, una empresa pensada per fer sortides guiades a la natura amb un valor afegit com conèixer el patrimoni històric o la fauna i flora d’un territori concret, per exemple. Com que coneixia la zona hi vam començar a muntar activitats fins que vam decidir agafar el refugi del poble, que estava tancat”. Amb el pas del temps van anar ampliant l’oferta d’activitats i van senyalitzar un seguit de senders locals: “Rutes pensades per acostar els visitants a llocs d’interès com els búnquers de la Guerra Civil, el despoblat de Santa Creu, les fonts del poble”, recorda Cortina.

La Gemma Cots també és de Barcelona i un dia, fa uns quants anys, va pujar al Pallars amb una amiga a caminar. Ara hi viu i és l’altra meitat del projecte. El camí fins aquí és llarg d’explicar i es pot resumir en la complicitat amb el Marc, amor per la muntanya, il·lusió pel projecte del Museu i moltes ganes de pencar.

“El 2016 vam organitzar un camp de treball amb un agrupament escolta, a través de l’Escola de Pastors, per arreglar el camí de les fonts. És una petita ruta circular que surt de Llagunes i és prou popular entre la gent que visita el poble; i al cap de dos estius ja van ser vuit grups i més de cent voluntaris, alguns d’internacionals”, explica la Gemma. “Jo havia format part del moviment escolta i sabia que aquest tipus d’actuacions eren molt atractives, els joves aprenien alguna cosa, s’integraven durant uns dies a la vida d’un poble i hi deixaven una feina tangible com un mur de pedra per contenir les esllavissades sobre un camí”. La Xènia Querol treballava al refugi i des del primer dia que va involucra-se com a monitora dels camps: “És una experiència molt bonica, sobretot quan connectes amb adolescents i joves que de seguida s’entusiasmen pel projecte i volen descobrir la vall i tots els secrets que s’hi amaguen. Des d’aleshores han passat centenars de joves en diversos camps cada any.”

Les preguntes, de sobte, va començar a envair-los: per què volem arreglar tants camins? Quants quilòmetres en necessitem? Per què serveixen? Ens porten enlloc? On menaven aquests senders?

Hi ha gent que té el bonic costum de pensar i a més a més arriba a llocs inesperats. “A la vall ja hi havia una petita xarxa de senders turístics, alguns de vinculats al Parc Natural i altres del consell comarcal del Pallars Sobirà. El que nosaltres vam començar a preguntar-nos era pels camins que hi havia a la vall abans que s’hi obrissin pistes i carreteres: com es movia la gent fins fa seixanta o setanta anys? Fins on arribaven els camps de conreu? Com anaven d’un poble a l’altre els habitants de la vall?

Les respostes no eren als llibres d’història ni a Google sinó a la mateixa vall, entre la gent gran dels pobles. A través d’entrevistes amb padrins i padrines de la zona, algunes de les quals s’han editat i penjat a YouTube des del perfil del Museu de Camins, el Marc i la Gemma van anar traçant els records en un mapa, senders que un dia havien estat plens de vida i ara estaven colgats de malesa. “L’escriptora Núria Garcia Quera diu que els camins és l’únic patrimoni que es conserva trepitjant-lo, i amb aquest projecte hem pogut constatar que realment és així: si ningú no hi passa la natura els absorbeix i els fa desaparèixer”, explica la Gemma.

Això és el que ha passat a la vall de Siarb i a bona part del territori: “Hem entrevistat gent que va néixer en cases sense llum ni aigua corrent, que no tenien ni carros perquè els camins només estaven pensats per anar-hi a peu; gent amb una vida que consistia a treballar tot allò que li donava la terra per alimentar-se”, reflexiona Cortina. “Una sola generació ha vist com desapareixia un món i n’aflorava un de nou, i aquesta gent són els darrers testimonis d’una realitat que és important de mantenir viva en la memòria.” Lluny d’idealitzar un temps en què la vida consistia a evitar la mort, el projecte que començava a tenir forma passava inevitablement per reconèixer el passat. “D’alguna manera, potser més simbòlica que real, el projecte també provoca un cert orgull en algunes persones que, malgrat que els costi entendre el sentit del que fem, també valoren que algú tingui interès per escoltar la seua versió de la història, que algú els pregunti com era la vida abans, aquí, en aquesta vall”, reflexiona Cots. “També hi ha qui, amb un punt de sornegueria, ens diu que si haguéssim hagut de caminar per obligació potser no ens faria tanta gràcia. Bromes a banda, certament hi passaven moltes hores, caminant, i el món el vivien i el trepitjaven d’una altra manera: gent que a l’estiu feia quatre hores a peu per anar a una festa major i quan tornava encara havia de donar menjar a les vaques abans d’anar a dormir. Una concepció del temps que ara ens sembla impossible d’imaginar i projectar amb les infraestructures i les avenços tecnològics que formen part de la nostra vida.”

Josep Ramon Giró va ser durant vint-i-sis anys el carter de Soriguera i ara n’és l’alcalde: “El projecte del museu és molt interessant, haurem de veure com es va consolidant perquè és una idea molt nova, de la qual no tenim referències que puguis fer servir d’exemple i que et serveixin per explicar com serà”, reflexiona. Ningú no ho sap, de fet, perquè el projecte es va construint a mesura que els camins es van definint. “Ara mateix hi ha gairebé tres-cents quilòmetres de xarxa, i això vol dir que qualsevol visitant es pot organitzar la descoberta al seu gust. Nosaltres proposem rutes, llocs d’interès, hem marcat camins i tenim en marxa altres iniciatives per facilitar les visites, però no podem dir com serà d’aquí a cinc anys perquè no ho sabem, encara”, diu Cortina. “La vall de Siarb té un patrimoni històric que comprèn des del despoblat de la Santa Creu fins a trinxeres de la Guerra Civil, i en cada camí anem descobrint detalls que es converteixen en testimonis del nostre passat: murs, pletes, fonts o cabanes de quan la muntanya no era un refugi de silenci sinó tot el contrari, un espai de treball en el qual sempre senties el soroll de la gent i els animals.” “Abans anaves al camp i sempre hi havia algú que cantava, es cantava molt”, recorda la Maria Solé, ara tot és bosc. Un bosc que, tampoc fa tants anys, era un collage de camps, horts i prats tots connectats. El Museu de camins no pretén envoltar la vall amb una tanca i cobrar entrada, és un projecte molt més ambiciós, és la memòria de la gent de la vall.

Una bona idea que comença a caminar

Al darrere, o al davant, del Museu de Camins de la vall de Siarb hi ha el Marc Cortina i la Gemma Cots, dues persones enamorades de la muntanya en general i d’aquesta vall en particular. La idea d’un museu viu a l’aire lliure, que sempre és obert i que tothom pot visitar quan i com vulgui, avança amb la il·lusió de no saber exactament com evolucionarà. La idea, en constant evolució, és absolutament lliure de drets i exportable a qualsevol altre lloc del món. Amb una concepció del patrimoni col·lectiu que va molt més enllà de conservació, els seus promotors saben que el projecte només pot tirar endavant amb la complicitat de la gent i les institucions. Al tancament d’aquesta edició encara no se sabien els guanyadors dels VI premis Lluís Carulla 2020, però sí que es va fer públic que el Museu de Camins era un dels vuit finalistes entre els 340 projectes presentats.